EL SECRET DELS TEMPLERS

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

EL SECRET DELS TEMPLERS

Missatge por Portalcat el Dg Nov 08, 2009 5:47 am

El secreto mortal de los templarios PARTE 1/2





EL SECRET DELS TEMPLERS

1.INTRODUCCIÓ

2.ELS TEMPLERS I ELS ORDES MILITARS MEDIEVALS

3.ELS MITES SOBRE ELS TEMPLERS



1.INTRODUCCIÓ

Un enigma històric força conegut és del secret dels templers. Quina mena de gent eren?, quins eren els seus tresors?, posseïen algun coneixement ocult?, eren heretges?, van sobreviure a la seva dissolució, ordenada el 1311 pel papa Climent V a instàncies del rei Felip IV de França?, s'han recuperat els seus ideals avui dia?.

Ací intentem donar una resposta a aquests interrogants basant-nos en els coneixements obtinguts de l'anàlisi científica dels documents de l'Orde dels Templers, i difosos en les obres d'historiadors de solvència provada.



2.ELS TEMPLERS I ELS ORDES MILITARS MEDIEVALS

2.1.ELS ORDES MILITARS

2.2.LA HISTÒRIA DELS TEMPLERS

2.1.ELS ORDES MILITARS

Els ordes militars són unes congregacions religioses cristianes creades a partir de l'inici de l'època de les croades (segles XI-XIII), amb el propòsit de fer la guerra contra els infidels. Per als europeus medievals, tots aquells que no fossin cristians eren infidels.

Igual com tots els altres ordes religiosos, els ordes militars es dotaven d'uns estatuts, d'una norma de conducta -la regla- i la seva creació havia de ser aprovada per la Santa Seu. Els membres d'aquests ordes eren alhora monjos i soldats.

Molts ordes militars van neixer amb el propòsit de defensar Terra Santa. Segons el cristianisme, Palestina és Terra Santa perquè allà hi va viure i predicar Jesús de Natzaret. Com moltes altres regions de la Mediterrània, al segle VII, Palestina va ser conquerida pels àrabs i, amb el pas del temps, la seva població va arabitzar-se i islamitzar-se. Al segle XI, en començar l'expansió econòmica de la Cristiandat llatina (=l'Europa occidental), va iniciar-se el fenomen de les peregrinacions. A Europa, molta gent viatjava per anar a visitar llocs de culte cristià: Sant Jaume de Compostel·la (Galícia), Roma, el Mont Sant Michel i la ciutat santa de Jerusalem.

En un principi, el pelgrinatge a Terra Santa tenia un caràcter pacífic, i la població palestina -arabo-musulmana- no mostrava cap mena d'hostilitat envers els pelegrins cristians. A finals del segle XI, els països de l'actual Orient Mitjà foren envaïts pels turcs, una tribu asiàtica islamitzada que es mostrà intolerant amb els cristians. Per altra banda, durant el segle XI, a Europa s'havia viscut el canvi feudal: tota una sèrie de crisis socials, amb lluites molt violentes, que havien afirmat el poder de la noblesa, una classe guerrera sense cap més font d'ingressos que els tributs dels pagesos i el botí de guerra. A més, alguns fills de pagesos rics adquirien armes per allistar-se a les tropes dels senyors i, així, mirar d'integrar-se a la noblesa, aquests eren els dits cavallers.

A Europa, doncs, hi havia un excès de combatents. Una manera de proporcionar una sortida digna i honorable a molts nobles i cavallers bel·licosos va ser incitar-los a lluitar per alliberar Terra Santa del domini dels infidels. Per això, el 1095, el papa Urbà II va reunir un concili a Clermont-Ferrand (Occitània) i va predicar la primera croada cap a Terra Santa.

El 1099, els croats prengueren Jerusalem i hi massacraren gairebé tota la població, dones i criatures incloses. Aquest fou l'origen del regne de Jerusalem, un estat cristià establert a Palestina. El 1187, Saladí, soldà d'Egipte i Síria (1169-1173) va recuperar Jerusalem. Tot i així, els cristians encara conservaren algunes posicions a l'Orient Mitjà: Cesarea, Arsuf, Safet, Jaffa, Beaufort, Bangas, Antioquia i Sant Joan d'Acre. Durant el segle XIII, aquests llocs foren recuperats pels musulmans; l'última posició cristiana a caure fou Sant Joan d'Acre el 1291, aleshores, ja no va quedar cap domini cristià a Terra Santa.

El desig de conservar el regne de Jerusalem -i, després de 1187, de recuperar-lo- va motivar la prèdica de noves croades cap a Terra Santa durant els segles XII i XIII. Ara bé, les croades no es dirigiren únicament cap a Terra Santa, sinó contra qualsevol territori poblat per infidels. La cinquena croada (1219-1221) es dirigí a Egipte i les croades setena (1248-1254) i vuitena (1270), organitzades per Lluís IX de França, tingueren com a objectiu Egipte i Tunis. També van tenir caràcter de croada les expedicions de conquesta dirigides pels monarques cristians de la Península Ibèrica contra al-Andalus. Finalment, també va haver-hi croades contra cristians considerats heretges: la quarta croada (1204) va apoderar-se de l'Imperi Bizantí, i va establir-hi l'Imperi Llatí d'Orient, i el 1209, el papa Innocenci III va predicar la croada contra els càtars.

En aquest ambient de croada, van sorgir els ordes militars, entre els quals podem distingir:

a) els establerts a Terra Santa: l'orde de Sant Joan de l'Hospital, els cavallers del Sant Sepulcre i l'Orde dels Templers.

b) els Cavallers Teutònics: aquests no lluitaven contra els musulmans, sinó contra un altre tipus d'infidels: els pobles pagans de la regió del Bàltic, és a dir, de les actuals Prússia (o Kaliningrad), Lituània, Estònia i Letònia.

c) els de la Península Ibèrica, l'altre front de combat contra els musulmans, foren, a Castella, els de Santiago, Alcàntara i Calatrava; a Portugal i a la Corona d'Aragó s'hi establiren templers i hospitalers, igual com també a Castella.

Després d'haver hagut d'abandonar Terra Santa, l'Orde de Sant Joan de l'Hospital va establir-se a Xipre (1291), Rodes (1310) i Malta (1530). El 1798, els francesos s'apoderaren de Malta, i l'Orde de Sant Joan va haver de traslladar-se a la seva actual seu: Roma.

Els Cavallers Teutònics van continuar existint fins a la seva abolició el 1919, després de la revolució alemanya, que posà fi a la Monarquia dels Hohenzollern i instaurà la República de Weimar. Durant l'Edat Mitjana, l'orde teutònic havia estat l'instrument de l'expansionisme dels pobles alemanys cap a l'Europa de l'Est. Sota el III Reich, algunes sectes esotèriques nazis van denominar-se teutòniques pretenent, potser, ser les continuadores de l'Orde dels Cavallers Teutònics.

Els ordes militars castellans foren incorporats a la Corona pels Reis Catòlics; el rei Ferran el Catòlic se'n feu nomenar Gran Mestre.



2.2.LA HISTÒRIA DELS TEMPLERS

2.2.1.FUNDACIÓ

2.2.2.ORGANITZACIÓ

2.2.3.NORMES I COSTUMS

2.2.4.ELS TEMPLERS ALS PAÏSOS CATALANS

2.2.5.LA SEVA DISSOLUCIÓ

2.2.1.FUNDACIÓ

Un cop creat el regne de Jerusalem (1099), la Ciutat Santa quedava sota domini cristià. Ara bé, el rei de Jerusalem no tenia prou força com per garantir la seguretat dels pelegrins; entre el port de Jaffa i Jerusalem, el darrer tram del camí de la pelegrinació, hi havia una terra de ningú del tot insegura. El 1115, dos cavallers, Hug de Payens i Jofre de Saint-Adhemar, conceberen la creació d'un orde monàstic dedicat a protegir els pelegrins i a mantenir unes condicions de seguretat en els camins del regne de Jerusalem, aquest seria l'Orde dels Pobres Soldats de Crist. Els seus membres, un total de només set cavallers, juraren davant del Patriarca de Jerusalem els vots monàstics de pobresa, castedat i obediència. Balduí II, el rei de Jerusalem, els concedí les mesquites de Koubet al-Sakhara i de Koubet al-Aksa perquè hi establissin les seves casernes; com que aquestes mesquites, segons es creia, estaven situades al lloc on el rei Salomó havia fet erigir el Temple, els membres de l'orde foren coneguts com a templers i es començà a parlar de l'Orde del Temple.

El 1127, Hug de Payens viatjà per Europa, amb cartes de recomenació de Balduí II de Jerusalem. A Occident, un dels més entusiastes defensors del naixent orde fou Sant Bernat de Claravall, creador de l'Orde del Císter com a mitjà de retornar la vida monàstica a la puresa de la regla benedictina. La creació d'un orde militar era, segons Bernat de Claravall, l'únic mitjà de donar una ocupació digna als cavallers, uns bojos que combatien tota la vida per uns objectius absurds com eren la glòria i la fama, pels quals arribaven a perdre la vida i a exposar-se a la condemna a l'Infern. Instituir un orde militar topava amb un greu problema teològic: un home ordenat -un monjo- no ha de fer vessar la sang de ningú, ni tan sols la dels infidels. Bernat de Claravall va resoldre aquesta qüestió amb el seu escrit De Laudibus novae militae: combatre contra els infidels està justificat perquè és impossible defensar-se'n pacíficament, a més, els cristians no podien consentir que Terra Santa caigués de nou en mans dels infidels. Lluitar per Crist contra els seus enemics no era pecat, era una bona acció cristiana.

La missió d'Hug de Payens a Europa fou tot un èxit, rebé l'aprovació de molts reis i nobles, així com va aconseguir reclutar cavallers per a l'Orde del Temple.

2.2.2.ORGANITZACIÓ

La màxima autoritat de l'Orde del Temple era el Gran Mestre, elegit per un concili a la casa mare de Terra Santa; el Gran Mestre només es sotmetia al Sant Pare, i tenia com a ajudants un equip de comptables, secretaris i administradors. L'Orde del Temple quedava fora de la jurisdicció de cap mena d'autoritat civil o eclesiàstica.

La cèl·lula base de l'Orde eren les cases o priorats, constituïts per una casa, finca o castell donada per algun magnat. Els priorats s'agrupaven en batllies, aquestes es reunien en cases regionals, i les cases regionals, en províncies.

Les províncies de l'Orde del Temple a Europa foren: Alemanya, Hongria, Anglaterra, Irlanda, França, Alvèrnia, Itàlia, Portugal, Castella, Lleó, Aragó, Mallorca, Apúlia i Sicília. Cada província la dirigia un mestre, sotmès, tal com ho preveien els estatuts de l'Orde, al Gran Mestre, resident a Terra Santa.

Les cases de templers a Europa tenien la funció d'obtenir recursos econòmics per finançar la defensa de Terra Santa; els templers organitzaren les seves cases d'Europa amb una intel·ligent administració perquè, així, puguessin generar rendes per enviar diners a Terra Santa, amb aquest objectiu, els templers a Europa van esdevenir experts banquers i comerciants; els templers crearen una flota mercant amb els seus ports a La Rochelle (Atlàntic) i Cotlliure i Marsella a la Mediterrània.

2.2.3.NORMES I COSTUMS

Els templers feien vots de pobresa, castedat i obediència. La seva vida es basava en l'austeritat monàstica del Císter.

Un monjo templer sempre havia d'obeir els seus superiors, mai no podia mostrar cap mena de voluntat pròpia. En el moment de ser admesos a l'Orde, als monjos-cavallers els era donat un hàbit i un equip d'armes de combat, dels quals n'havien de tenir una cura total. Durant el dia, havien de complir les diverses pregàries, oir missa, cuidar del seu cavall i fer instrucció militar, no havia d'haver-hi cap moment d'oci. Seguint l'ascetisme cistercenc, quedaven prohibits el riure i la conversa trivial, el període de dejunis i penitències de la Quaresma s'allargava des de Tots Sants fins al Diumenge de Rams. Els àpats es feien al refectori i en silenci, ningú no podia aixecar-se de la taula sense permís del comenador. Els monjos havien d'evitar qualsevol luxe o detall personal tant en el seu hàbit com en la seva armadura. Periòdicament, hi havia reunions de capítol, on cada monjo havia de confessar les seves faltes, i la resta de congregats decidir el càstig, que podia arribar fins a l'expulsió de l'Orde. En el combat, els templers no podien fugir encara que l'enemic fos tres vegades superior, els monjos que queien presoners no eren rescatats, per això, els musulmans els executaven, generalment, decapitant-los; al seu torn, els templers tampoc no feien presoners, infidel que capturaven, infidel que mataven. El vot de castedat prohibia, fins i tot, mirar una dona a la cara, com també besar-la encara que fos la mare; l'homosexualitat era severament castigada. Finalment, a la seva mort, els monjos eren enterrats en una tomba anònima, bocaterrosa i sense taüt.

Els monjos templers desenvoluparen una intensa devoció cap a la Mare de Déu, Sant Jordi i Sant Joan, veneraven com a relíquia una Santa Espina, potser, segons la seva creença, aquesta Santa Espina procedia de la Corona d'Espines amb què Jesús fou coronat durant la Passió.

2.2.4.ELS TEMPLERS ALS PAÏSOS CATALANS

La presència de l'Orde Templer en terres catalanes començà ben aviat: el 1131, pocs dies abans de morir, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III professà dins de l'Orde. Durant els anys següents, els templers van rebre petites donacions a Catalunya; aleshores, les possessions dels templers als comtats catalans s'administraven des de Provença, territori dominat també per la dinastia comtal barcelonina.

El rei d'Aragó Alfons el Bataller, mort sense descendència el 1134, va disposar que el regne d'Aragó havia de passar als ordes militars de l'Hospital, del Temple i del Sant Sepulcre. Els nobles aragonesos rebutjaren aquest testament, aleshores, a Aragó s'inicià una crisi successòria resolta, al final, el 1137, amb el prometatge del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla de Ramir II, proclamat rei d'Aragó després de la mort del seu germà, Alfons el Bataller. Per tal de consolidar el seu domini sobre Aragó, Ramon Berenguer IV va haver de negociar amb els Ordes Militars, els legítims hereus d'Alfons el Bataller; amb els ordes de l'Hospital i del Sant Sepulcre, hi arribà a una entesa el 1141, amb el Temple el 1143. Els ordes es feren pagar la renúncia al regne d'Aragó a canvi de grans concessions als dominis de Ramon Berenguer IV.

El Temple, com també l'Orde de l'Hospital, va obtenir, a més de castells i propietats, importants prerrogatives. Els templers reberen el delme de tots els censos percebuts pel comte de Barcelona, l'exempció de tota mena de tributs i un desè de les terres que, en un futur força previsible, es conquerissin a l'Islam.

Com a tot arreu d'Europa, el Temple va fundar cases als Països Catalans; durant els segles XII i XIII, les cases de templers a Catalunya foren:



CASA
SITUACIÓ
ANY DE FUNDACIÓ

Masdéu
Rosselló
1149

Palau
Barcelona
1151

Gardeny
Lleida
1156

Tortosa
Baix Ebre
1156

Corbins
Segrià
1167

Barbens
Urgell
1168

Barberà
Conca de Barberà
1173

Ascó
Ribera d'Ebre
1181

Granyena
Segarra
1181

Puig-reig
Berguedà
1181

Miravet
Ribera d'Ebre
1190

Selma
Alt Camp
1190

Aiguaviva
Gironès
1192

Horta de Sant Joan
Terra Alta
1194

Juncosa
Garrigues
1199

Vallfogona de Riucorb
Segarra
1211

Castelló d'Empúries
Alt Empordà
1217




Com pot veure's, la majoria d'aquestes cases es fundaren a la Catalunya Nova, els antics territoris musulmans de Lleida i Tortosa, conquerits per Ramon Berenguer IV entre 1148 i 1153; aquest territori era limítrof amb la zona valenciana, encara islàmica a principis del segle XIII. D'aquestes divuit cases, només n'hi ha cinc de situades a la Catalunya Vella, els antics comtats catalans dels segles IX al XII: Castelló d'Empúries, Aiguaviva, Puig-reig, Palau i Masdéu.

Arran de la seva participació en les conquestes de Jaume I, els templers obtingueren força dominis als nous regnes de Mallorca i València, així com també hi constituïren cases: Ciutat de Mallorca (1230), Borriana, a la Plana Baixa, el 1234, València el 1239, Xivert -al Baix Maestrat- el 1243, traslladada posteriorment a Peníscola.

2.2.5.LA SEVA DISSOLUCIÓ

El 1291, els musulmans conqueriren Sant Joan d'Acre i n'expulsaren els templers, els monjos es replegaren cap a Europa, i la casa de París passà a exercir les funcions de casa mare, que abans havia fet la de Sant Joan d'Acre. Aleshores a l'Orde se li plantejà un greu problema: si la seva missió era protegir els pelegrins a Terra Santa, quina raó de ser li quedava un cop abandonada Terra Santa? Foragitats de Palestina, els templers conservaven les seves cases a Europa, un patrimoni immens i molt ben administrat que generava quantioses rendes.

Malgrat haver alterat la moneda, limitat els beneficis de l'Església, expoliat els jueus, carregat d'impostos la banca llombarda, etc, etc, el rei Felip IV de França continuava patint dificultats econòmiques.

Felip IV de França havia tingut unes relacions molt tenses amb la Santa Seu. Enfrontat amb el papa Bonifaci VIII, el 1303 arribà a fer-lo presoner a Agnani; el Sant Pare va aconseguir alliberar-se'n però morí poc després. El seu successor, Benet XI, va tenir un pontificat molt breu: només nou mesos, des d'octubre de 1303 fins a juliol de 1304; la seva sobtada mort va fer sospitar un enverinament per agents francesos. El conclau per elegir un nou papa va allargar-se onze mesos arran de la divisió dels cardenals en dues faccions: la italiana i la francesa; en una solució de compromís, va ser designat papa Bertran de Got, arquebisbe de Bordeus, el qual va prendre el nom de Climent V (1305-1314). El Sant Pare no va acudir a Roma per a la seva coronació, sinó que aquesta cerimònia va celebrar-se a Lió. Per temor a la inestabilitat política de Roma, Climent V va acabar establint-se a Avinyó; en aquesta ciutat provençal van residir-hi els papes des de 1305 fins a 1377, és a dir, durant gairebé tot el segle XIV. El Papat d'Avinyó s'ha vist sempre com una època de submissió de la Santa Seu al Regne de França.

En aquesta conjuntura, Felip IV va poder comptar amb Climent V en la seva lluita per apoderar-se dels béns dels templers.

En un primer moment, el rei de França va intentar que un dels seus fills esdevingués Gran Mestre de l'Orde del Temple. No havent-hi reeixit, aleshores, Felip IV mirà d'aconseguir la fusió del Temple amb l'Orde de l'Hospital; el projecte va fracassar per la tenaç oposició dels templers.

El 1305, Esquí de Floyrà, expulsat de l'Orde dels Templers, on havia arribat a ser prior de Montfalcó, anà a Lleida i es presentà a Jaume II. L'ex-templer va exposar-li tota una sèrie de denúncies i acusacions contra l'Orde, a les quals, el rei català no va donar cap mena de credibilitat. Aleshores, Esquí de Floyrà partí cap a França, on Felip IV va admetre les seves acusacions; ara, el rei de França ja disposava del pretext per actuar contra l'Orde. El 13 d'octubre de 1307, comptant amb el consentiment del feble papa Climent V, Felip IV donà ordre d'arrestar i lliurar a la Inquisició tots els templers de França.

En l'ordre de captura, quedaven tipificats els delictes de què eren acusats els templers:

1. Renegar de Crist i escupir a la Creu en la cerimònia d'admissió a l'Orde

2. Intercanviar-se besos obscens en aquesta cerimònia.

3. Ometre les paraules de la Consagració els sacerdots templers quan deien la Missa.

4. Practicar la sodomia (l'homosexualitat)

5. Adorar ídols.

6. Confesar-se mútuament i perdonar els pecats el president del capítol.

Els monjos templers de França acabaren en mans de la Inquisició i de tribunals reials on era normal obtenir confessions sota tortura; afeblits pel turment, els templers presos acabaven admetent totes les acusacions que els interrogadors els feien, per aberrants i forassenyades que fossin. Alguns historiadors que han estudiat aquest procés se n'han adonat d'un detall: hi ha moltes confessions iguals, on els monjos admetien haver comès les mateixes blasfèmies i sacrilegis. Sovint, aquests monjos procedien de cases diferents i, segurament, no havien tingut ocasió de conèixer-se; ara bé, el factor comú d'aquestes confessions era que, en totes, l'interrogador era el mateix, una prova més que l'interrogador fabricava la confessió que la seva víctima, sota tortura, acabava admetent.

El procés contra els templers va acabar amb la dissolució de l'Orde, decretada pel papa Climent V al concili de Viena del Delfinat (22 de març de 1312) i amb l'execució de Jacques de Molay, el darrer Gran Mestre dels templers, a la foguera el 18 de març de 1314.

El procés contra els templers a França va dur a jutjar-los també en d'altres regnes; ara bé, a tot arreu, se'ls declarà innocents. A la Corona d'Aragó, el Concili de Tarragona (3 de novembre de 1312) no va trobar cap prova de culpabilitat en els templers i va absoldre'ls.

Climent V va disposar que els béns dels templers havien de passar a l'Orde de l'Hospital; així es va fer a tot arreu d'Europa, excepte a Portugal, Castella, la Corona d'Aragó i Mallorca. A Castella, es va donar als ex-templers la possibilitat d'integrar-se en l'orde militar que volguessin entre els que hi havia al regne: els de Santiago, Alcàntara i Calatrava; a Portugal, es va crear l'Orde de Crist, el 1320. A la Corona d'Aragó, a Catalunya i Aragó, els béns del Temple passaren a l'Hospital, ara bé, al Regne de València, el 1317, Jaume II va acordar amb el papa Joan XXII la creació d'un nou orde: el de Montesa, constituït amb els béns dels Templers i dels Hospitalers al Regne.

Aquest Orde de Montesa continua existint avui dia; com és obvi, les desamortitzacions del segle XIX el desposseïren del seu extens patrimoni, així com fou suprimit dues vegades: el 1873 i el 1931; l'Orde fou restablert després del 1939 pel règim de Franco.

3.ELS MITES SOBRE ELS TEMPLERS

3.1.INTRODUCCIÓ

3.2.EL CONTIGUT DELS MITES

3.3.CONCLUSIÓ

3.1.INTRODUCCIÓ


L'Orde del Temple fou dissolt el segle XIV i els mites sobre els templers no començaren a sorgir fins al segle XVIII, quatre-cents anys després. Aquests mites consisteixen a atribuir als templers la custòdia d'objectes simbòlics o meravellosos com ara el Graal o l'Arca de l'Aliança, la possessió d'un coneixement esotèric o ocult, haver sobreviscut en la clandestinitat fins reaparèixer al segle XVIII com a fundadors de la maçoneria o, fins i tot, seguir pràctiques idolàtriques.

Tot i no disposar de cap mena de base històrica i ser del tot aliens a la realitat de l'Orde del Temple, els relats fantasiosos sobre els templers gaudeixen d'una gran popularitat gràcies a tota una sèrie d'obres de divulgació i a novel·les pseudohistòriques.

El mite templer deu d'haver adquirit un cert, tot i que immerescut, prestigi. En una llibreria -i, cal tèmer-ho, potser també en una biblioteca- obres que es dediquen a explicar aquests romanços poden trobar-se al prestatge dels llibres d'història; escauria situar-los entre els manuals d'esoterisme ni que fos per una raó pràctica: les persones interessades en ciències ocultes i similars no aniran pas a buscar al prestatge d'història i, doncs, no trobaran unes obres que els poden resultar fascinants; al seu torn, gent interessada en un coneixement real dels templers poden trobar que aquesta mena de textos situats al prestatge de llibres d'història hi fan més nosa que servei, com si encara quedessin llocs on els manuals d'astronomia es barregessin amb els d'astrologia.

3.2.EL CONTIGUT DELS MITES

Els mites creats sobre els templers poden classificar-se en:

a) Pràctiques màgiques, esotèriques i satàniques

Aquests relats acostumen a pretendre justificar-se en les confessions fetes per molts templers en el moment de la seva dissolució, on admetien adorar una mena d'ídol anomenat Baphumet. Ara bé, les descripcions del Baphumet mai no coincidien; en uns casos, resultava ser un cap de dona, i, en d'altres, un cap d'home i, a més, amb barba. Una prova més que el dissortat monjo templer confessava allò que, sota tortura, li feia confesar l'inquisidor que l'interrogava. En fi, el 1818, algú anomenat Joseph Hammer, publicà Revelació del misteri de Baphumet, la base de l'atribució de cultes satànics als templers.

b) Creences gnòstiques

L'economista i filòsof francès Jean Bodin (1530-1596) va posar els templers i els gnòstics com a exemples de corporacions perseguides arran de calúmnies; per tant, Bodin no deuria creure pas en les acusacions formulades contra l'Orde del Temple al segle XIV. A partir d'aquesta pura associació causal, hi ha qui ha descobert les estretes vinculacions entre els templers i els gnòstics, un grup religiós existent als segles I i II d. de J.C.

c) Possessió d'un coneixement ocult

Al segle XVIII, començaren a sorgir sectes maçòniques que pretenien disposar d'un coneixement ocult, d'origen immemorial. La manera de legitimar-se històricament fou atribuir aquest coneixement als templers i proclamar-se'n hereus. Així doncs, existia un legat secret transmès pels paletes del Temple de Salomó, els cultes mistèrics egipcis i grecs, els esenis, els gnòstics; a Orient, aquest legat el recolliren els misteriosos canonges del Sant Sepulcre; la missió dels templers fou difondre'l a Occident.

En primer lloc, al segle XVIII, encara no s'havien desxifrat els jeroglífics, això ho faria Champollion el 1824, per tant, malgrat el que es pogués explicar, d'Egipte no se'n sabia pràcticament res; a més, tampoc no havia començat l'estudi seriós dels documents medievals. Per altra banda, en quines fonts basaven aquestes suposicions?, si eren els documents del procés de dissolució, aquests, ja ho sabem, no tenen cap mena de credibilitat. Suposant que els templers haguessin disposat d'un coneixement ocult, aquest no hauria passat als ordes militars de l'Hospital, de Montesa, de Crist, d'Alcántara, de Santiago i de Calatrava, on s'integraren molts ex-templers després de la dissolució de l'Orde pel papa Climent V el 1312? No seria interessant un estudi sobre la documentació d'aquests ordes? Igual, però, aquest treball d'anàlisi de documents resulta decebedor per als creadors de mites.

d) Templers i maçons

La pretensió dels maçons de ser els hereus dels templers presenta un altre vessant. Els maçons es definien com a republicans i revolucionaris; els templers havien estat liquidats per una conxorxa entre el Sant Pare i el rei de França, conclusió: la Revolució Francesa fou la conseqüència de la maledicció llençada pels templers en ser cremats a la foguera, els maçons ordiren la conspiració que acabà duent Lluís XVI a la guillotina per així venjar la injustícia comesa contra el Temple. A finals del segle XVIII, Johann August Starck, inventor d'un nou rite templer alemany, basava les seves teories en la valoració del nostre ja conegut Baphomet.

Certament, haver estat víctimes de dos dels grans poders de l'Europa medieval -la Santa Seu i el Regne de França- eximia els templers de ser vistos com allò que realment foren: els més clars exponents del fanatisme religiós i el militarisme del món medieval. Només així s'explica que, als segles XVIII i XIX, persones i institucions amb vocació progressista pretenguessin reivindicar-los fins a proclamar-se'n hereus.

e) Com inventar la història

Al segle XIX, va començar l'anàlisi històrica dels textos medievals. Amb la primera publicació dels textos del procés contra els templers, tot el mite esotèric va quedar al descobert com el que era: una pura rondalla de la vora del foc. Ara bé, això no va significar pas la fi dels xerrameques. Si no hi ha documents sobre l'esoterisme dels templers, se n'inventen i ja està.

Raymond Fabré-Palaplat escrigué el Levitikon, un suposat manuscrit templer on s'hi pot descobrir que l'Orde fou fundat ni més ni menys que per Jesucrist; no sembla quedar clar si l'Orde Temple fou instituït al segle I o bé si al segle XII Jesucrist féu una visita a la Terra d'incògnit. Al Levitikon s'hi teoritzava una nova religió basada en el progrés i la ciència, força semblant a les doctrines de maçons i teòsofs.

Si algú mai troba un document datat el 1324 escrit per John Mark Larmenius, successor de Jacques de Molay i, doncs, primer Gran Mestre del Temple en la clandestinitat, no cal donar-hi importància. Aquest diploma el creà al segle XIX un tal Ledru, col·lega de Fabré-Palaplat.

El britànic Joseph Hammer, ja conegut com a autor de La Revelació del misteri de Baphumet (1818), va fer un descobriment sensacional: uns taüts templers coberts d'estranys garigots, a partir d'ací, va concloure que els templers havien estat realment culpables de les acusacions formulades el 1307. On deuria trobar Hammer aquests taüts no ho sabem; a sota de terra d'una antiga casa templera segur que no, els monjos templers els enterraven sense taüt.

f) Càbales i cabòries

A mitjan segle XIX, el capellà Alphonse-Louis Constant, àlies Eliphas Lévi, va vincular els templers amb la càbala hebraica i va difondre les cabòries del Levitikon.

Inventaren els templers el joc del Tarot? No ens consta pas que això s'hagi arribat a dir mai; simplement, Eliphas Lévi apareix també com un dels teòrics del Tarot. N'hi ha que són a tot arreu.

g) Templers i càtars

Al segle XIX va elaborar-se una visió mítica de l'Edat Mitjana imaginant-hi una mena de combat perpetu entre dues religions: l'oficial, represora i obscurantista, imposada pels papes i els seus còmplices els reis, i l'altra, secreta i alliberadora proposada pels maniqueus. Segons aquest esquema, els maniqueus eren els cavallers del Graal, els valdesos, els càtars i, faltaria més, els templers, així com tots els grups herètics sorgits en època medieval.

A partir d'ací, s'han intentat trobar relacions entre els càtars i els templers. En realitat, aquests dos col·lectius tenen un important factor en comú: a l'Edat Mitjana foren exterminats per la Inquisició, el Papat i el Regne de França, i, durant l'Edat Contemporània, han estat víctimes dels mites -manera culta de dir bajanades o destarifos- creats per tota una sèrie de xerrameques sense solta ni volta. I ací s'acaben els paral·lelismes entre els templers i els càtars.

Si els templers haguessin tingut alguna intervenció en tot l'afer dels càtars, que no fou el cas, segur que hauria estat per lluitar amb valentia i entusiasme en la croada predicada contra aquests heretges el 1209 pel papa Innocenci III.

h) el gran tresor dels càtars

L'Orde del Temple arribà a ser immensament ric. Què se'n féu del seu tresor després de la dissolució de l'Orde?. Doncs molt senzill, a tot arreu d'Europa, els grans dominis i béns immobles passaren als ordes on s'hi integraren els ex-templers; a França, aquest patrimoni se'l deuria apropiar la Corona. Quin destí tingueren les grans sumes de diners dipositades a la Casa de París?, ja sabem qui s'ho va quedar: Felip IV de França, i això no és cap secret ni cap misteri. Amagaren els templers el seu tresor en un lloc del Camí de Sant Jaume?, difícilment; els templers francesos foren capturats tots en una acció sorpresa a primera hora del matí del 13 d'octubre de 1307, no els van deixar temps ni d'esmorzar; per la seva banda, els templers castellans no foren perseguits i acabaren integrant-se en d'altres ordes del seu país.

3.3.CONCLUSIÓ

Ací donem per acabat el nostre viatge pels mites dels templers que, òbviament, hauria pogut ser força més llarg. Avui dia existeixen infinitat de sectes rosacreus, maçòniques, esotèriques, etc que pretenen haver heretat el tresor dels templers i es dediquen a difondre les ximpleries ací exposades, si no resulta que se n'inventin de noves.



http://www.deulonder.angelcities.com/llegendes/templers.htm


Editat per darrera vegada per Portalcat el Dj Des 20, 2012 2:54 pm, editat 1 cop en total

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: EL SECRET DELS TEMPLERS

Missatge por Portalcat el Dv Jul 09, 2010 5:42 pm


Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: EL SECRET DELS TEMPLERS

Missatge por Portalcat el Dv Des 21, 2012 8:53 pm

Inicio Gnóstico, Los cátaros, Cristiandad antes de la Cristiandad


Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: EL SECRET DELS TEMPLERS

Missatge por Contenido patrocinado Hoy a las 4:51 pm


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum