L’anell de virtud Vilardell i l’espasa Vilardella

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

L’anell de virtud Vilardell i l’espasa Vilardella

Missatge por Portalcat el Dg Nov 08, 2009 5:32 am

Els "Anells de virtut" i la cultura catalana

L’anell Vilardell i l’espasa Vilardella



Potser hauríem de dir que des de sempre hi han hagut dues
actituds davant l’art: Una que valora l’obra en funció del
sentit artístic i una altra que la valora en funció del seu
preu de mercat. Pot haver-hi un altr4e factor que és el vanitós
valor del prestigi social que hom atribueix als qui tenen
quelcom que altres no poden tenir.
Què significa o representa això pregunten els uns. Què val això
pregunten els altres.
¿Què li dóna valor a una obra d’art? Què li dóna valor a un
anell? ¿Es només la dificultat de construcció, la gràcia
original d´un disseny la representació d’un saber o un poder?.
El valor dels anells i les pedres precioses en els temps antic,
i en concret durant l’Edat Mitjana, venia determinat per unes
qualificacions diferents de les purament mercantils. Anells,
escuts, espases, pedres precioses, roques, arbres, llocs
geogràfics concrets, i fins hi to, el sucre candi, eren
qualificats segons uns atributs ben diferents, dels que hom
valora actualment des del punt de vista mercantil o de valor
econòmic de mercat. Aquestes qualificacions que donaven el
valor en la societat dels cavallers medievals, estaven
relacionades amb creences astrològiques i tel·lúriques, dins el
marc d’una cultura diferent de la que actualment s’ensenya a
nivell oficial per part de les autoritats sobiranes que avui
governen el món.
Algunes llegendes medievals ens parlen d’anells de virtut,
altrament dits, anells estel·lats i també anells de
constel·lació, molt ben valorats i preuats entre els cavallers,
i senyors de la noblesa, des dels comtes fins els reis.
El català, Eiximenis, gran filòsof cristià, però d’una
concepció del cristianisme més genuïna de que es va acceptar
oficialment a partir de determinat concili, ens va deixar
escrit el següent text sobre els anells, i les armes de virtut,
com podien ser escuts i espases: "fa l’home fort, segons los
filòsofs e ensenya clara experiència, armes constel·lades".
En alguns casos hi havia fins hi tot la pronunciació d’unes
paraules màgiques, a mena de ritual probablement relacionat amb
la creença cabalística del poder de les lleis de la fonètica,
ritual conegut amb el nom de "el recitat màgic", el qual
s’havia de pronunciar amb uns tons molts exactes, segons el
cas. Per exemple:
"Espasa de virtut,
braç de cavaller,
aquest drac jo mataré".
El to i la llengua emprada en el recitat eren essencials per a
obtenir els efectes màgics.
Els comtes de Barcelona, heretaven des del segle IX, de Guifré
d’Urgell “El Pelós” ( Els reis merovingis tenien fama de ser
molt peluts i de pèl-roig) juntament amb els quatre pals
vermelles sobre fons groc de l´escut i la bandera de Catalunya,
una espasa de virtut. Aquesta espasa era anomenada i coneguda
amb el nom de Espasa Vilardella.
Una altra espasa de virtut o constel·lada també famosa( Jo
penso que era la mateixa espasa Vilardella)fou l’espasa del
Comte Arnau. Aquesta espasa tenia el següent recitat:
"L’espasa del Comte Arnau
fereix sempre que la trau".
Recitat per llegir davant l’espasa de virtut dels catalans la
nit de sant Joan i la nit de Nadal, que són les nits dels
solsticis zodiacals:
“Espasa de virtut, espasa estel·lada
fes que es reeixieixin en llibertat
els habitants de la terra catalana”
Carlemany, l’Emperador d’Occident, màxima autoritat política de
la Cristiandat, tenia una espasa de virtut o constel·lada
anomenada "Gaudiosa"
que - segons diuen les tradicions de la Vall d’Aran -, " tenia
la virtut de guanyar totes les lluites per peludes que
siguessin".
El cavaller Rotllà, heroi del Pirineu, tenia una espasa de
virtut anomenada " Durendall". El rei Artur, mític personatge
relacionat amb els Cavallers de la Taula Rodona, tenia una
espasa de virtut anomenada " Excalibur". El Cid, tenia una
espasa de virtut anomenada "Tizona".
Wagner , recollint les velles tradicions europees, va fer una
òpera sobre un anell de virtut, anomenada "L’anell del
Nibelung". Trobem també l’anell a la famosa novel·la “El Senyor
dels Anells”. Una novel·la en la que hi ha una lluita entre dos
mags que volen dominar o alliberar els humans.
Ens comenta Martí de Riquer, en el llibre "L’arnés del
cavaller. Armes i armadures catalanes medievals"(Edicions Ariel
1968.Pag.47 Barcelona):
Aquesta actitud, on la creença en la màgia es barreja sovint
amb la superstició, encara la retrobarem en algun aspecte de
l’armament del segle XV.
Hom aplica el qualificatiu de virtut a tals peces - ens diu
Pere Català i Roca en el seu llibre "Llegendes cavalleresques
de Catalunya" Rafael Dalmau Editor. Barcelona -, perquè les
considera dotades de virtut misteriosa o sobrenatural.
Les armes de virtut- explica Joan Amades, en el “Costumari
Català"-, es feien en determinades circumstàncies astronòmiques
que els bruixots astròlegs calculaven i anunciaven. Quan la
constel·lació celeste era favorable, també es feien uns
ungüents especials per a donar virtut a les armes i els anells
que hom anomenava "ungüent de constel·lació.
A l´Edat Mitjana dominava un altre pensament. Un pensament que
va ser alterat a partir del segle XIII-XIV produint-se un canvi
en la percepció d’allò que es considerava la realitat.
Talment sembla que algú se’ns hagués begut l’enteniment o ens
hagués i fet perdre el senderi.
Estranys a l’esperit del lloc on habitem i a nosaltres
mateixos, traduïm al català històries forasteres sense adonarnos
del propi patrimoni cultural vernacle.
L’estrena de la pel·lícula "Excalibur" va tenir molt d’èxit a
Catalunya. Mentrestant, els catalans, ignoraven la seva espasa
de virtut, "Vilardella", la dels comtes d’Urgell. Alguns
ignoren allò que és català convençuts que fent-se estranya al
lloc on habiten es faran més cosmopolites i més universals,
sense adonar-se que qui es fa estrany al lloc on habita es
desintegra de la part d’universalitat que, si vol ser autèntic,
li correspon encarnar i donar testimoni amb compromís.
Els anells de virtut, també són cosa de reis. Consta de manera
històrica que Joan I, el rei català dit l’Amador de la
Gentilesa, personatge de refinada cultura, creia en els anells
de virtut. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva la lletra
per la qual "lo rey d´Aragó", el l9 de Juny de 1.390, comunica
al noble Ramon Alamany de Cervelló que encarregui a determinat
" prior " entés en " l´art de l´Astrologia " un o dos anells
que impedeixin l’ésser víctima " de totes metzines, fetilleries
e totes altres males obres ".
¿Quants polítics es farien fer "anells de virtut" - també
anomenats "anells de constel·lació"- en els nostres temps?
Polítics, empresaris, enamorats, i tothom en general, voldria
tenir un anell màgic que fes realitat els seus somnis i els
mantingués salvats dels seus enemics i adversaris. Fins hi tot
els presidents dels clubs de futbol, en voldrien tenir un que
fes al seu club campió.
Els anells de constel·lació, però, no poden fer realitat allò
que no ha nascut de dalt; allò que no ha nascut dels astres.
Cal haver "nascut de dalt" , d’allò que es relaciona amb la
vernaclitat i les llengües vernacles, del Pare Celestial, com
digué Jesucrist, també en les idees que copsen el nostre
enteniment; no haver nascut solament de les passions de la carn
i la sang, d’allò que fa referència a la llengua materna o
paterna genealògiques, o sigui, de l´etnocentrisme.
Dels anells de virtut se n’han conservat diverses llegendes:
L’anell de virtut del Castell de Vilarig
El senyor del Castell de Vilarig va enamorar-se rendidament de
la bonica Elisenda Rocabertí que se l’havia atret cap a ella
amb un anell de virtut encarregat a un bruixot. Hi hagué casori
i quan, al cap d´anys, morí la dama, el desconsol del senyor
fou tan intens que no va consentir que s’enterrés el cadàver
de la seva estimada, de tal manera que, estirada damunt del
llit , ell podia contemplar-la, hores i hores incansablement.
El capellà del castell de Vilarig, intrigat per tanta obcecació
en un cavaller, examinà el llit on jeia la dama morta i li
cridà l’atenció l’anell que duia ficat al dit. Li va treure,
embutxacant-se´l. Notà que a partir d’aleshores el senyor del
castell sentia a la vegada que repugnància pel cadàver de la
seva dama, una excessiva simpatia i atracció envers ell. Volgué
acabar-ho tirant l’anell de virtut al mar. El senyor del
castell de Vilarig, fins llavors indiferent pel mar, es va
gastar tota la seva fortuna en la compra d’una galera i
s’embarcà, anant-se´n mar endins, Déu sap a on, mai més va
tornar.1
L’anell de virtut del Castell d’Orriols
El senyor del castell d’Orriols, tenia un anell de virtut amb
una pedra verda sucada amb un ungüent de constel·lació que la
feia envermellir si la seva muller no li era fidel. En certa
ocasió, mentre guerrejava contra els sarraïns observà que la
pedra es posava vermella. Vermell d’ira i verd de còlera,
l’enganyat marit es presentà al seu castell i enxampà, confosos
en una abraçada, al seu germà i la seva esposa. El cavaller es
lleva l’espasa i mata a l’esposa i al germà.2
L’anell de virtut dels comtes d’Urgell
Aquest anell es deia de nom “Anell Vilardell” i era relacionat
amb l’Excalibur dels catalans, una espasa actualment dipositada
al Museu militar de París, coneguda amb el nom de “l’Espasa
Vilardella”, des de Guifré d’Arrià el Pelós fins a Martí I
l’Humà. Es relacionen també amb el Comte Arnau i l’Otger
Cataló.
Els Comtes d’Urgell tenien un anell de virtut que va quedar en
possessió del dissortat Jaume d’Urgell, qui, amb la sentència
1 Extret del llibre d’en Pere Català i Roca " Llegendes Cavalleresques de
Catalunya" Col·lecció Nissaga núm.5 Rafael Dalmau Editor. Barcelona
2 Id.
del Compromís de Casp en contra dels Urgell que eren catalans i
a favor dels Trastàmara que eren castellans, no el va voler
donar al Trastàmara Ferran d’Antequera.
No li va donar ni l’espasa ni l’anell anomenats respectivament
“Vilardella” i “Vilardell” . Aquests tenien el seu origen en
Guifré d’Arrià el Pelós, igual com el símbol dels quatre pals
catalans – vermells sobre fons daurat – els quals tenen també
un simbolisme astral relacionat amb l’Arbre de la Vida i el
tetragrammaton cabalístics que fan referència a les quatre
lletres del nom de Déu i als quatre elements essencials que són
presents en la naturalesa i que amb les seves combinacions
configuren la realitat.
Es diu que l’espasa Vilardella es troba a París, a un museu
militar, però que l’anell de virtut dels catalans, l’Anell
Vilardell, és troba amagat a un castell dels Pirineus. Qui el,
trobi, es diu, esdevindrà rei de Catalunya i Emperador en un
nou ordre polític internacional basat en el reconeixement de
les diverses nacionalitats autòctones naturals de cada lloc,
allò que també se’n diu la confederació de les nacions
vernacles i esdevindrà una mena de “rei del món” ; un món
configurat amb fronteres vernaclistes que serà el món de la
veritable pau, el de la Parusia o segona vinguda de Jesucrist.
A aquells lectors que vulguin més informació sobre com és fan
els anells de virtut, recomano la lectura del llibre De Occulta
Pshilosophia, De Vanitate scientiarum, Declamatio,in artem
breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata,
Orationes et Epistolaes escrit per E.C. Agrippa. En aquest
llibfre hi ha unes explicacions basades en el pensament del
català Ramon Llull, que com sabem era de la nissaga dels
Erill. Família, aquesta, relacionada amb la llegenda d’Otger
Cataló i els 9 barons de la Fama i la presencia de l’art
romànic a les muntanyes dels Pirineus, lloc on es va donar a
conèixer la càbala en el segle X.
Els anells, són uns símbols presents a les cerimònies socials,
com és el cas dels enamorats: l’anell de promès, i l’anell de
casat. També són presents com a símbols de les autoritats
religioses: els anells dels bisbes i del Papa de Roma, i en el
poder polític: comtes, reis i emperadors.
A l´Edat Mitjana, el valor dels anells de virtut, no estava en
el seu preu de mercat, ni en el seu original disseny; el valor
dels anells de virtut , també anomenats anells constel·lats,
estava en el fet d’haver estat " fets sota les influències de
determinades constel·lacions astrals" definides per complexes
operacions matemàtiques que ensenyava, entre d’altres ciències,
la càbala dels cristians; la càbala assenyada que es va donar a
conèixer pels voltants del segle X a Occident des d’una cova
dels Pirineus, per mitjà dels occitans, provençals i catalans3 a
tot el món civilitzat.
Vindrà un temps en que “els Pirineus regnaran” – digué el poeta
Joan Maragall -. Potser hi haurà un temps en que un mag
retrobarà “l’Anell Vilardell” , l’anell de virtut o estelat
dels catalans, propi de Catalunya i la cultura de llegua
catalana, i aquest anell es farà més famós que el d’“El Senyor
dels anells” de J.R.R. Tolkien o L’Anell dels Nibelung de
Richard Wagner ( que per cert forma part d’una tetralogia4) i
serà reconegut a tot el món com l’anell català.
Jordi Salat
josalort@hotmail.com
3 Scholem. Gershom “ Los orígenes de la càbala. La càbala en Provenza y
Gerona” Paidós, Ed. Barcelona 2001
4 La Tetralogia titulada l’Anell del Nibelung estrenada l’any 1876 i
formada per: L’or del Rin. La Valquíria. Siegfred.El capvespre dels déus.
No sé si aquesta distribució de la tetralogia té alguna relació amb la
ciència del tetragrama, però crec que sí en té el nom Siegfred amb Guifred
que dona origen al nom de Guifré en català.


histocat
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: L’anell de virtud Vilardell i l’espasa Vilardella

Missatge por Portalcat el Dv Des 21, 2012 1:47 am

Bueno, hoy os explicare la historia de unos objetos poderosos legendarios que han atraído a reyes y caballeros desde que se tiene memoria, las armas de virtud, que con solo poseer-las evitan que seas derrotado. Si, ya se que ahora seguro que os vienen a la cabeza Excalibur y la Lanza de Longinos y os estaréis preguntando que pinta en Catalunya en todo esto, pero aquí también hubo armas de virtud (bueno, de hecho en todos los reinos había alguna), concretamente espadas, siendo las más famosas las siguientes:

- Tisó: aunque es más conocida como Tizona, la espada del Cid Campeador que en teoría capturó al rey moro de Valencia, de hecho tiene una larga historia previa y bastante diferente a la versión mas extendida. La primera vez que es mencionada es entre los años 1018 – 1026 en un convenio entre Ramon Berenguer I de Barcelona i Ermengol II de Urgell en que el primero se compromete dar al segunda “ipsam espadam cognominatam Tizonem” por cinco-mil sueldos de plata o cien unces de oro, y Ermengol se compromete devolver-la al conde de Barcelona o a sus hijos. Si la espada como vemos es de origen catalán y por tanto es poco posible que el Cid la capturada al rey valenciano, ¿a quien y cuando la capturó? Según el Cantar del Mio Cid cuando esté derrotó dos veces al conde de Barcelona Berenguer Ramón II (Almenar el 1082 y a Tévar 1090) le cogió una espada llamada Colada; puede que en el Cantar hubiera una confusión y que la Colada sea la espada del rey moro y Tisó/Tizona fuera la espada del conde de Barcelona. Después de esta perdida la casa condal catalana la recuperó posiblemente con la boda de Ramón Berenguer el Gran (sobrino de Berenguer Ramón II) con María Rodríguez, hija del Cid. Después de un periodo en que está en el anonimato la vuelve a mencionar Jaime I en el “Libre dels feyts” diciendo que está situada en el castillo de Monsó y que era buena y venturosa con quien la llevaban; además en esta crónica se menciona que fue usada en varias guerras hechas por este rey y según Francesc Eiximenis, aunque no menciona el nombre de la espada pero posiblemente es esta, el rey usaba una arma de virtud o como decía él “costil•lada” (posteriormente explicaré el motivo de este nombre). En 1323, en tiempos de Jaime II, sale mencionada en un inventario de bienes de la cámara real; en 1370 en el testamento de Pedro IV y en el 1410 sale en un inventario de bienes del rey Martí. En un momento indeterminado Ferrando I de Antequera la regaló a su sobrino Juan II de Castilla; apareciendo en el 1452 entre los bienes de la cámara real de Castilla apropiados por don Álvaro de Luna i en el 1502 en un inventario de bienes reales conservados en el Alcázar de Segovia. Seguramente actualmente sería una de las hojas conservadas en la Real Armería de Madrid, aunque desde siempre ha habido una candidata aunque no se está seguro.
Fotografía de una copia de la posible Tisó

- Vilardell: una de las armas de virtud mas famosas de Catalunya. Según la leyenda hace tiempo cerca de la villa de Sant Celoni (http://es.wikipedia.org/wiki/Sant_Celoni), en la actual provincia de Barcelona, había un dragón que aterrorizaba a todo el mundo por la cantidad de gente que había devorado. Un día un vagabundo fue a pedir caridad al Castillo de Vilardell, cerca de Sant Celoni, siendo atendido por el propio dueño, Soler de Vilardell, que entró a dentro para buscar algo que dar-le dejando su espada apoyada en la pared. Cuando volvió el vagabundo, que de hecho era San Martín disfrazado, había desaparecido con su espada dejando en su lugar otra de muy diferente. La decidió probar contra un árbol monumental y en ver que lo partió por la mitad sin esfuerzo decidió hacer otra prueba con una gran piedra, que también terminó partida. Fue en este momento que vio en la espada la posibilidad de terminar con el dragón y decidió inmediatamente cometer esta gesta. Una mañana ser armó y, acompañado por amigos y fieles, se fue a la guarida del dragón. Este, en ver-le, se lanzó contra él pero en ver su propia imagen reflejada en el escudo aturó el ataque espantado por su propia fealdad, momento que aprovechó Soler de Vilardell para matar a la bestia de un solo golpe. Eufórico por la victoria levantó el brazo y gritó:
Braç de virtud,
espasa de cavaller,
has mig partit la roca
i el drac, també.

“Brazo de virtud,
espada de caballero,
has partido por el medio la piedra
y el dragón, también.”

Por culpa de la emoción se equivocó en el conjuro mágico, siendo el correcto el siguiente:

Espasa de virtud,
braç de cavaller,
has mig partit la roca
i el drac, també.

“Espada de virtud,
brazo de caballero,
has partido por el medio la piedra
y el dragón, también.”

Por haber dado mas importancia al brazo que a la espada, esta lo desprotegió y cuando la sangre venenosa del dragón tocó el brazo del caballero este murió al instante.
Leyendas aparte la primera mención histórica de la espada es en una sentencia de Jaime I, en el año 1274, sobre un duelo que había tenido poco antes entre Bernat de Centelles y Bernat de Cabrera. Aunque había vencido el primero un pariente del segundo, Arnau de Cabrera, pidió que fuera anulado basándose en que Bernat de Centelles había usado la espada de Vilardell, que entre otras muchas virtudes tiene la de impedir que fuera vencido el que la llevaba en el combate, una camisa de virtud y que además había tomado “sucre candi” (diría que es azúcar moreno en castellano). El rey dio la razón a los Cabrera basándose en que se había usado una arma de virtud. El infante Pedro, hijo de Jaime I y conocido posteriormente como Pedro III, hacía tiempo que quería la espada, habiendo incluso ofrecido por ella cuatrocientos sueldos barcelonenses sin que el propietario la quisiese vender; posteriormente es posible que la consiguiera pues cuatro meses después de su muerte su hijo, Alfonso III, pagaba a Berenguer de Vilardell los dos-mil treinta sueldos barcelonenses que aun faltaban para pagar la espada. Reinando Jaime II su hijo Alfonso, futuro Alfonso IV, la empuñaba en la victoria de Lucocisterna, sucedida en Cerdeña en el 29 de febrero de 1324, contra los sardos rebeldes siendo según los contemporáneos importante su papel en la contienda. También es una de las cinco que es mencionada en el testamento de Pedro el Ceremonioso, aparte de Tisó. Posteriormente también la mencionó Francesc Eiximenis en su libro “Dotzè del Chrestia” (1385 – 1386).

- Sant Martí: de las espadas de virtud catalanas es la única que se sabe seguro cual es, estando situada en la actualidad en el Museo Militar de París. La primera mención es en el testamento de Pedro el Ceremonioso, concretamente en el siguiente fragmento "... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison..."; algunos, a partir de este fragmento, han llegado a la conclusión que la espada de Sant Martí y la de Vilardell son la misma, aunque no es seguro. Según Pere Miquel Carbonell, escritor de las “Chròniques d’Espanya” en 1495, su origen está en el conde de Barcelona Ramón Berenguer que libró a la emperatriz alemana de una acusación falsa de adulterio. Aunque según algunos la llevó el rey Martín el Humano el día de su coronación en Zaragoza esto es dudoso porque en muchas crónicas se dice que la espada que se usó en realidad provenía de Palermo y era la de Constantino. Curiosamente en un inventario en tiempos de este rey no sale mencionada la espada, aunque sí Tisó, pero se sabe que cuando murió su mujer Margarida de Prades (1430), que ya hacía años que había enviudado, sus bienes fueron vendidos en subasta pública siendo comprada la espada por Bernat Savila, que la regaló al gremio de los cotoneros de Barcelona. Este lo prestó a Maria de Castilla, esposa de Alfonso el Magnánimo, volviendo en 1458 al gremio. Con la desaparición de este la espada fue comprada, antes de 1888, por Joseph Estruch, propietario de una magnifica colección de armas. Fue descrita en un breve artículo en 1889 por F. Barado, siendo el primero que afirmó que la llevó el rey Martín en su coronación. En 1899 la colección Estruch pasó a Francia (si, aunque parezca mentida fue a Francia no por culpa de un saqueo) donde con el tiempo acabó en el Museo Militar de París.
Es posiblemente del siglo XIII, del tipo XII de la tipología de R. E. Oakeshott (usada entre 1180 i 1320). Antes llevaba una vaina de seda verde de la que solo queda el bocal, de plata dorada y con un relieve de San Martín partiendo su capa en una cara y con la señal real de las cuatro barras en la otra.
Fotografía

- Santa Joana: aparte de las espadas mencionadas anteriormente había otras pues por algunos testimonios, como el testamento de Pedro IV, había hasta cinco espadas en total en algunos momentos. Una de estas dos espadas de las que tenemos tan poca información seria esta, pues solo sabemos su existencia y que entre la decoración tenia los signos reales.


Y ahora una pequeña duda final, ¿Que causa según los catalanes medievales daba a estas espadas su poder y cual era este exactamente? Según los testimonios de la época, principalmente Francesc Eiximenis, el poder de estas espadas venia porque habían sido forjadas aprovechando una situación favorable de las constelaciones (“espases constil•lades”), proviniendo de aquí sus poderes, principalmente la invencibilidad en el combate y fortaleza y ansias de combate en el corazón de quien la lleva.

http://forum.paradoxplaza.com/forum/showthread.php?408814-Leyendas-de-Catalunya
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum