Les arrels precristianes del pessebre de Nadal

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Les arrels precristianes del pessebre de Nadal

Missatge por Portalcat el Dg Nov 08, 2009 5:29 am

LES ARRELS PRECRISTIANES DEL PESSEBRE DE NADAL

De la Roma antiga als nostres dies

Tot i que, a primer cop d'ull, el pessebre pot semblar un espai cent per cent
cristià, creat, mercès a l'impuls de Francesc d'Assís, la mitjanit de Nadal de l'any
1223 per a la glorificació del naixement de Jesús, el cert és que aquesta mena de
representacions figurades ja es donaven amb molta anterioritat. Segons En Pepe
Rodríguez, en el seu llibre Mitos y ritos de la Navidad, els pessebres "van
arrencar, més o menys, al mateix temps que l'Esglésisa Catòlica va començar a
tenir el control de l'ortodòxia cristiana després del concili de Nicea (325)", car ens
fa saber que en un tros de sarcòfag de la primera meitat del segle IV ja hi trobem
representada l'adoració dels pastors, el bou i la mula. I en un altre fragment del
mateix segle, trobat a Barcelona, hi figura una escena de l'Epifania, amb la Mare de
Déu, el Nen i els Reis.
En Ramon Violant i Simorra ha recollit les dades d’aquests pessebres
primitius i anteriors al segle XIII. N’hi ha constància a Arles, en un altre sarcòfag;
“així com altres sobre una massa o pasta de vidre del segle VII de la col·lecció
Vittori, sobre un ivori de la Trona de Ravenne i sobre d’una columna del cimbori de
Sant Marc a la Provença.
“Així mateix, en un brodat de seda del Tresor del Sancta Sanctorum de
Letran, dins una mena de medalló orlat per una garlanda de fullatge roig i groc,
també apareix una graciosa escena de la Nativitat”. I conclou, que a Catalunya,
2
“l’escena del misteri de la nit de Nadal, apareix en el nostre art medieval, esculturat
en algun capitell”.
Sembla, doncs, a vista de tot plegat, que el que faria Francesc d'Assís, en
sol·licitar autorització al Papa Honori III per realitzar el seu pessebre, no va ser
inventar re, sinó recollir alguna mena de tradició popular o marginal i modernitzarla
amb l'exquisidesa i misticisme religiós que tant el van caracteritzar. D’aquest
parer seria En Joan Amades, car ell ja considerava “el seràfic patriarca d’Assís com
un notable i importatnt porpulsor de la difusió del pessebre, però no pas com el seu
fundador”. Si a això hi afegim que una llegenda va escampar que la imatge de pedra
del Nen Jesús es va convertir, per raó d'un miracle, en un nen viu, podrem entendre
encara més l'èxit de la propagació i l'arrelament d'aquella iniciativa nadalenca.
Amb tot, el que En Pepe Rodríguez no té en compte és que ja entre els
romans, en aquestes mateixes dates, hi havia el costum de fer unes representacions
amb els déus de la llar, que eren guarnits de verd i amb candeles a fi de recordar i
evocar els avantpassats difunts. Tenint això en compte, En Joan Soler i Amigó, ha
consignat amb gran encert, a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Popular
Catalana, que "el pessebre casolà esdevé com un santuari domèstic, mena de
continuïtat dels lararis romans".
Si, doncs, els pessebres, vinguessin a ser la continuïtat de les
representacions dels déus precristians, aquests, ¿només serien els dels romans?
¿No hauria quedat un pòsit religiós a la Península Ibèrica que ens permetés parlar
d'aquest mateix contínuum, però a través de les divinitats ibèriques o de les seves
plasmacions simbòliques? Jo crec que sí; que aquesta influència es pot resseguir, a
3
nivell social, en el primer teatre sagrat i, a nivell familiar, en el pessebre. I que els
elements de l'un i de l'altre s'entrecreuen amb una gran facilitat.
El bou i la mula
Per posar tan sols un exemple, és ben sabut que antigament les
representacions de la Patum es feien a l'interior de l'església i que constituïen un
element més de la festivitat del Corpus. Ara bé: tant a la Patum com a les
processons de Corpus, la Mulassa –Mula fera o Mula guita– tenia un paper
especial. No sabem encara exactament què representava, però sí que es pot afirmar
que era quelcom religiós. En algunes cançons i llegendes l'ase pren el lloc a la
mula. Això ens ajuda entendre perquè al País Basc és l'Ase Roig qui s'apareix als
qui tenen relació amb el Diable o que, arreu d'Europa, sovint aquesta divinitat
precristiana pren la forma de l'ase. Per aquest motiu podem ara comprendre perquè
Tertulià, a A les Nacions, retreia als no-cristians que "vosaltres adoreu tota mena
d'ases" i que justament aquests gentils també retraguessin als seguidors de Crist que
adoressin un déu-ase, un déu amb cap d'ase. Amb encert ha apuntat En Louis
Charbonneau-Lassay, a El Bestiario de Cristo, que "l'ase sembla haver-se acostat a
la Persona de Jesucrist més que qualsevol altre animal domèstic".
Els antecedents més immediats d’aquesta diviniat cristiana amb cap d’ase cal
veure’ls a la mitologia egípcia. Segons la Claude-Brigitte Carcenac, “sovint Seth és
descrit sota l’aspecte d’un ase pèl-roig, com a Edfu, per exemple, o, fins i tot, en
nombrosos papirs grecs, com un home amb cap d’ase”. I per aquesta raó, la
Carcenac creu que “un egipci no se sorprendria de saber que Jesús muntava un ase;
4
l’escena li semblaria absolutament conforme al mite osiríac”. De la mateixa
manera que els primers cristians no s’havien de sorprendre si trobaven el seu déu
representat al costat d’una mula o d’un ase.
L'ase, doncs, en tant que ase o en forma de mula, té, alhora, un paper
rellevant al pessebre, al costat del bou, llevat dels casos en què hi apareixen els dos,
com en una cançó que em recorda la Teresa Clota, apresa a l’any 1949 al Col·legi
de monges carmelites de Manlleu, i que fa: “El bou, la mula i l’ase/ donen escalfor
a l’Infant;/ que Déu ens ompli la casa/ de l’escalfor més brillant”.
Aquests animals domèstics no figuren en cap relat evangelista canònic.
Mateu i Lluc són els dos únics que parlen de l’Epifania de Jesús i que en donen
algun detall. El primer, esmenta l’interès d’Herodes per conèixer l’infant i descriu
l’adoració d’“uns mags vinguts d’orient”; mentre el segon només anota la visita
d’uns pastors. I si, per Mateu, tot té lloc en una casa, per Lluc els fets passen en una
posada. Res, per tant, de cova, ni de bou, ni de mula. Però, tanmateix, i, atès que tant
l’un com l’altre són les bèsties indispensables en la imatgeria del naixement i del
futur pessebre, és evident que no poden provenir pas de la tradició judeo-catòlica,
que, en cap moment, no la va ni introduir ni imposar en la seva litúrgia, sinó que
formen part del llegat religiós precristià.
En aquest sentit, l’encerta En Violant i Simorra quan assegura que el bou i la
mula “podrien ser reminiscències de les representacions simbòliques antigues”. En
conseqüència, no s’estranya que “el mateix sant Ambrós veu en l’ase la
representació dels gentils” i que Gregori Nazianzé el presenti “com portant el pes
de la idolatria”.
5
Per això, sempre és un bou el que, llaurant, troba les imatges de les
Maresdedéu; i justament per això el déu egipci Apis és un bou. Per això mateix, a
Geòrgia, per Sant Jordi, hom sacrificava un bou i en repartia la carn entre els
assistents a la cerimònia, que la menjaven quasi com si es tractés d'una comunió.
No és d'estranyar, tampoc, que en la cultura ibèrica el bou fos una divinitat agrària i
lunar, relacionada amb la fecunditat i que, consegüentment, la nostra tradicional
escudella de Nadal hagi de contenir la carn de bou entre les seves "quatre carns"
indispensables que la componen. Així mateix, com que el lloc d'aquest bou és
l'interior d'una cova, es pot relacionar amb facilitat amb Beigorri, la vedella
vermella que esdevé el geni guardià de les coves basques; o amb Txalgorri, el toro
vermell de la mitologia èuskara, que, segons Olivier de Marliave, "acompanya [la
gran divinitat femenina] Mari o la seva família en el món subterrani". El color
vermell d’aquest bou guardià de les coves basques és important a fi d’establir una
connexió amb el nostre bou del pessebre, perquè a Catalunya, tot i no haver-hi
gairebé res escrit, el que sí que sabem –per mitjà de l’Amades– és que, mentre la
mula ha de ser necessàriament negra o falba, “el bou porta unes grosses banyes i va
pintat de roig pàl·lid”.
Els pastors
Un altre element essencial del pessebre són els pastors. Per les cançons de
Nadal i al llarg de la literatura neotestamentària es veu una relació estretíssima
entre Déu i els pastors. I el mateix Crist s'ha identificat tant amb un anyell com amb
un pastor. Des d'aquesta vessant, pren un gran sentit que siguin justament els
6
pastors els primers de rebre la bona nova del naixement del nou déu i els primers a
adorar-lo. Així ens és descrit en Lluc i així s'escenifica en alguns autosacramentals
i també al pessebre, a l'Anunciata: és una revelació nocturna que s'adiu
perfectament amb d'altres celebracions rituals o d'iniciació precristianes que
duraven fins a l'alba, entre les quals hi ha la famosa "Missa del Gall" o les juntes de
bruixes.
Doncs, bé: En José Miguel de Barandiaran, al seu Diccionario de Mitología
Vasca, ens apunta que el principal déu èuskar, Basajaun, "és el geni protector dels
ramats" i vetlla cada nit el bon son dels pastors. Sense menystenir, alhora, que la Nit
de Nadal és també anomenada la Nit de les Bruixes. I per això mateix, l’Amades hi
insistia: “La intensa intervenció dels pastors en el pessebre i l’ambient de
musicalitat que l’envaeix no són pas casuals ni arbitraris, i lògicament han d’obeir a
un origen molt anterior al pessebre i a ben segur aliè al sagrat Misteri del
naixement del Messias”.
La filosa
Evidentment, al pessebre no hi pot mancar la filosa. L’Amades és categòric,
puix ens diu que “no es comprendria un pessebre popular sense dona que fila”. Ultra
el fet que Penèlope es va passar la vida filant, esperant que Ulisses tornés i que el
principal personatge del món mític mallorquí és "la Balanguera" (que "fila que fila
sa filosa"), també Mari, la gran deessa basca, és representada filant a l'entrada
d'algunes coves.
7
Ara, no se’m fa estrany que Penèlope descosís de nit el que cosia de dia, ni
que la seva obra tèxtil fos una mortalla: cosa que ens la mostra com un ésser
realcionat amb la mort i el més enllà, sobretot si tenim també present que l’Odissea
té entrelligats fragments de rituals d’iniciació. Des d’aquest vessant, tampoc no és
gratuït que la companya d’Ulisses en el seu periple sigui Atena, de qui En Pierre
Grimal ens diu que “en el seu caràcter de deessa de l’activitat intel·ligent, protegeix
les filadores, teixidores i brodadores”. Per la qual cosa, la seva estàtua, el Pal·ladi,
en descendir miraculosament del cel, du a la mà esquerra “una filosa i un fus”.
Congruentment, i per això mateix, en un intent d'aproximar la religió primitiva amb
la que estava naixent, hom ha elaborat, en les cançons populars de Nadal, que també
“La Mare de Déu/ quan era xiqueta/ anava a costura// [...]. Filava finet/ i teixia beta,/
cosia vestits/ per ‘nâ endreçadeta.// En un coixinet/ hi feia puntetes;/ el coixí era
d’or,/ les puntes de seda”. I amb la mateixa naturalitat ens és descrita cosint en
algunes representacions teatrals d’Els Pastorets, en el moment de l’Anunciació,
com així s’esdevenia alhora en la predita cançó, en què Maria, tot cosint, “feia
oració/ agenolladeta/ estant retirada/ dins una cambreta.// L’àngel hi va entrar/ per
la finestreta”.
En aquest caient, no és d'estranyar que les xanes asturianes –una barreja de
fada i dona d'aigua– també "filen en filoses d'or", segons reporta En Constantino
Cabal a la seva Mitología Ibérica. O que la gran fada Melusina sigui també una
teixidora. Per En Claude Gignebert la relació de la filosa amb personatges
mitològics serien els trets "d'una religió que treia del gest quotidià de la filosa la
certesa d'un lligam amb el més enllà".
8
Però no només fent anar Maria a costura, el cristianisme intentava aproparla
a Mari: el fet mateix que se l'adori en una cova és un dels senyals més reveladors
del que vinc exposant, per tal com Mari també era venerada a les coves. Els bascos
de molts pobles hi anaven en processó i li portaven regals. Si ens hi fixem bé, el
nostre pessebre tradicional també imita una processó, on tota mena de gents,
seguint un camí, porta regals fins a una cova. I, així com Mari, segons En Marliave,
"posseeix el domini del Cel", Maria és també "la reina dels Cels".
El caganer
Finalment, hom ha remarcat que “la figura més popular del pessebre català”
és el caganer. Per l’Amades, “aquesta figura era obligada”. D'entrada, doncs, sobta
que quelcom relacionat amb la merda pugui tenir cabuda dintre d'una representació
que pretén reivindicar la puresa del Nadal i del naixement de Crist. Com era
previsible, les figures i elements iconogràfics de caire escatològic es troben en les
més diverses cultures i mitologies. Tal com han indicat En Jordi Arruga i En Josep
Mañà, al seu preciosíssim llibre, El Caganer, "entre els personatges més antics
d'aquesta iconografia hi ha unes estàtues egípcies de bronze que reprodueixen
divinitats, les quals són possiblement caganers". En John Gregory Bourke, al llibre
Escatología y civilización, ens innova que els romans i els egipcis “crearen
algunes divinitats dels excrements”. I assegura que “el Pet era una divinitat dels
antics egipcis, la personificació d’una funció natural, i era representat com un nen
arrupit que semblava que feia un esforç”.
9
Pel que fa als vincles entre la defecació i alguna forma de religiositat, tenim
–tal com ens advera En Pepe Rodríguez– que al cadirat de la catedral de Ciudad
Rodrigo, a Salamanca, hi ha un caganer, i un altre amb barretina és representat en
una gàrgola del portal de Sant Iu de la Seu de Barcelona. A mi em sembla evident
que antigament hi havia una relació entre la defecació i una forma de l'espiritualitat.
Ens hi aproparia moltíssim el fet que En Bourke ens descrigui algunes cerimònies
d’iniciació arcaiques en què hi intervenen ofrenes d’excrements o esperits
relacionats amb dejeccions. El significat d'aquest vincle, avui dia, és totalment
velat, però jo crec que s'hauria d'intuir amb la neteja fecal que produeixen certs
enteògens quan s'ingereixen a fi de provocar visions místiques. L'antropòleg Josep
M. Fericgla explica al seu llibre Els jívaros, caçadors de somnis, que així li
esdevingué en prendre l'aiahuasca entre les indis shuar, poc abans que la seva
consciència fos alterada.
Fins i tot, podem trobar en el nostre rondallari, una certa relació entre la
visió, la merda i la sacralitat. La qual cosa ha fet dir a En Joan Soler que “hi ha una
sorprenent relació entre els excrements i l’or”. Però l’or, des de l’antic Egipte fins
fa molt poc, és l’element sagrat per excel·lència. Ara, a vista de tot plegat, es pot
dir que el caganer, posat a sota el pont –del trànsit místic– o al costat del portal del
naixement, podria venir a ser una mena d'indicador de la proximitat de la revelació
divina.


http://novahistoria.org/pdf/pessebre_02.pdf
Jordi Bilbeny

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum