Vicent Andrés Estellés: la resistència silenciosa (Valencia)

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Vicent Andrés Estellés: la resistència silenciosa (Valencia)

Missatge por Portalcat el Ds Nov 07, 2009 3:38 am

Vicent Andrés Estellés: la resistència silenciosa


Els especialistes solen dir que la història no és fàcil de contar. Segurament, hi tenen raó i no seré jo qui ho desmentirà. Tanmateix, hi ha vegades que ens sorprenem de la senzillesa amb què algú és capaç de transmetre uns fets amb poques paraules. Això, generalment, és cosa de poetes. Fixeu-vos, si no, en els següents versos de Vicent Andrés Estellés:

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.


Horacianes, LI (1)
Estellés ens mostra la situació al País Valencià durant els primers anys de la dècada dels seixanta, amb una subtilesa extremadament crua. Crua i directa. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa. A més a més, només un poeta com Estellés, amb la càrrega narrativa de la seva obra, n’és capaç. Ens explica els fets, i les sensacions, com si es tractés d’«una mena de crònica "periodística"», com ell mateix indica en la nota final que dedica a Horacianes en la publicació d’aquest llibre de poemes dins l’obra completa.(2) Perquè Vicent Andrés Estellés és, sobretot, un dels millors poetes catalans contemporanis, però també dedica tota la seva vida professional al periodisme. El poeta i el periodista, doncs, no són separables, i això, gairebé sempre, es fa present en els seus texts. Analitzem, però, què hi ha darrere els deu versos d’aquest poema.
Crec que podríem dir que l’any 1963 és l’inici de la denominada Batalla de València o, com a mínim, aquesta dècada en representa els prolegòmens. Hi ha, per aquella època, o fins i tot abans, un canvi d’actitud en el periòdic potser més influent de la ciutat, Las Provincias. Ja abans, el que n’havia estat director durant un bon grapat d’anys, Martí Domínguez, és obligat a abandonar-lo. Això era el 1957. A més a més, Estellés, que hi treballava com a redactor en cap,(3) comença a ésser arraconat per donar suport a Joan Fuster. Però deixem per més endavant Fuster, com veurem, la figura central del poema, i fixem-nos en els altres intel·lectuals valencians esmentats en aquesta crònica feta vers.
En el quart vers apareix el periodista castellonenc Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924-València, 1998). Estellés hi és ben clar: «vicent ventura, desterrat a munic o parís». Efectivament, Ventura havia participat en allò que la camarilla de Franco va anomenar el «Contubernio de Múnich», és a dir, en el IV Congrés del Moviment Europeu, que havia tingut lloc el 1962. A partir de la seva estada a Munic, el règim li va prohibir el retorn a casa i va haver de viure exiliat a París durant un parell d’anys. Vicent Ventura era -i va continuar essent-ho en els anys successius- el més polític dels quatre intel·lectuals esmentats en el poema.(4) I dic quatre perquè el poeta mateix s’hi inclou.
El menys polític era, sens dubte, el lingüista Manuel Sanchis Guarner («sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat»). Tanmateix, a pesar del seu caràcter més tècnic, de gran professional de la filologia, tampoc no va poder evitar l’atac salvatge de la dreta valenciana més reaccionàriament acientífica i anticatalana. Sanchis (València, 1911-1981), el més vell dels quatre i el primer a morir, ja havia publicat la primera versió de La llengua dels valencians abans de la guerra, precisament, el 1933. Després de lluitar allistat en l’exèrcit republicà, va passar quatre anys a la presó i l’any 1943 va marxar desterrat a Mallorca. Tot això va fer que un dels joves intel·lectuals valencians amb més valor, el que pot ésser considerat, de ben segur, el lingüista valencià més influent de tots els temps, només es vinculés a la docència universitària a partir de 1954, i com a professor associat.(5)
En aquest cas, el vers estellesià segurament fa referència a la vinculació contínua que Sanchis manté amb València, malgrat les seves absències obligades. Una vinculació que el duu, d’una banda, a renunciar, el 1965, a presentar-se a les oposicions a la càtedra de llengua i literatura catalanes de la Universitat de Barcelona, malgrat que hi havia estat formalment invitat i que tenia moltes possibilitats de guanyar-la, i, de l’altra, a publicar el 1972 La ciutat de València. Síntesi d’història i de geografia urbana.(6) Una voluntat de permanència a València i de treball pel País Valencià que el va dur a haver de suportar la incomprensió, en uns casos, i l’atac, en d’altres. Podríem recordar ací, si més no com a anècdota macabra, que el dia del seu soterrar va aparèixer al cementiri de València una pintada, sobre el fons d’una senyera coronada amb la franja blava, que deia: «Guarner, per fi has caigut, traidor». Em sembla que no hi calen comentaris.
He deixat per al final la que jo m’atreviria a considerar la figura bàsica al País Valencià de la segona meitat d’aquest segle, un referent intel·lectual i polític no sols per a la majoria dels valencians interessats ja sigui per la cultura, ja sigui per la situació del seu país, sinó també per molts del altres catalans, en el sentit ampli del terme. I tot això, sense que puguem considerar-lo directament un polític. Perquè Joan Fuster mai no va ésser un polític -si més no un polític professional-, malgrat que tampoc no podem dir que fos allò que, amb certa hipocresia, hom anomena apolític. A més a més, com he dit adés, Fuster és la figura central del poema. Com podem comprovar, si a Ventura, a Sanchis, o a si mateix, Estellés els dedica un sol vers, a Fuster, li’n dedica quatre. Els dos primers, explícitament: «joan fuster, a sueca; --diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi--; els dos darrers, de manera implícita: «mentre pels carrers de valència / la gent, obscena, crida i crema un llibre». Perquè aquest llibre, era, sens dubte, El País Valenciano.
Efectivament, la campanya que s’havia llançat contra l’escriptor de Sueca -i que tan sintèticament però tan expressivament retrata en aquests versos Vicent Andrés Estellés- té els inicis en l’aparició del llibre El País Valenciano, que el 1962 publicava Edicions Destino. I això pot resultar una mica sorprenent perquè podríem considerar que El País Valenciano és pràcticament inofensiu, sobretot si el comparem amb el llibre que Fuster publicava aquell mateix any -també escrit per encàrrec- en Edicions 62: Nosaltres, els valencians. Perquè si Nosaltres, els valencians marca clarament les bases del que havia d’ésser el nacionalisme al País Valencià -i en certa mesura, a la resta de Països Catalans-, El País Valenciano, malgrat que no és un llibre innocent políticament, per donar-hi un qualificatiu, no va molt més enllà d’ésser una molt bona guia del País Valencià, un text a mitjan camí entre el llibre de viatges i la guia turística. Això sí, molt exhaustiu i sense cap voluntat d’excessos aduladors i, tampoc, sense evitar la crítica si la considerava necessària.
Potser, el que marca la diferència entre Nosaltres, els valencians i El País Valenciano és la llengua de publicació. El primer es va publicar en català; el segon, en espanyol. Amb tota certesa, els responsables de Las Provincias -i de la maquinària de protesta i atac «incivil», com diu Estellés en la nota final abans esmentada-, van considerar el segon molt més perillós perquè podia arribar a més gent, fins i tot als seus lectors. Perquè no caldrà recordar l’analfabetisme majoritari dels valencians en la seva pròpia llengua. Ja ho diu Estellés, en el poema V d’Horacianes:

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra[...]

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies, però ho intuïes.
el meu llatí ja no era el teu llatí.



De tota manera, qui millor explica què va passar amb El País Valenciano és, sens dubte, l’autor del llibre. Fuster aprofita la introducció a la versió catalana que en va publicar dins les seves obres completes(7) per donar-nos-en la seva versió:

El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits «maliciosos». Intentava respondre al to merament «literari» que les guies de Destino tenien i tenen: m’hi havia precedit Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán, i més i més variats escriptors, tots els quals hi aplicaren, respecte a la «regió» privativa, una òptica lliure, segons el tarannà de cadascú. No crec haver-me’n desviat massa. Però sembla que, en alguna plana, vaig conculcar les rigoroses regles del tabú provincià. Han passat deu anys, d’això. El lector, avui, en llegir o rellegir El País Valenciano, podrà estranyar-se de l’escàndol que, a finals del 62 i a començos del 63, hi vaig desencadenar. I sense voler! En general aquesta guia és molt com cal: informativa, una mica -molt- apologètica, i, en alguns passatges, tocada d’efusió. També té, de tant en tant, anotacions iròniques i subratllats incisius. Una cosa prou normal, si bé es mira.
Tanmateix, la recepció indígena -d’un cert sector indígena- no fou gens «normal». Una preciosa quantitat d’ira es projectà sobre la meva persona a través dels diaris municipals, de les tertúlies de forces vives, dels despatxos oficials, i fins i tot d’alguna trista sucursal bancària. En conservo un bon dossier: retalls de periòdic, cartes anònimes i firmades, records estupefactius. Algun dia ho aprofitaré, tot plegat, perquè l’incident, en la seva modesta dimensió anecdòtica, venia a corroborar alguna de les denúncies bàsiques que, no precisament en El País Valenciano, m’havia atrevit a insinuar.(Cool Una multitud de tenebroses reaccions es coagulà entorn del llibre. Hi ensenyaren el cul totes les mediocritats domèstiques, la plana major de l’«autopatriotisme», els recels regionalistes, atiats per suspicàcies més subtils i més altes, com era d’esperar. Mai no m’he concitat una tan enorme massa d’interès i de publicitat com la que aleshores vaig aconseguir. Estic segur que les vendes de la «guia» se’n van beneficiar. De més a més, desplaçada la maniobra a escala dirigidament «popular», l’operació culminà en una festa d’estil «inquisitorial»...
De tot allò, en efecte, la derivació que va fer-me més gràcia fou que em cremessin en la via pública: un auto de fe. Dic que em féu gràcia perquè em cremaren «en efígie», naturalment: en una falla, en unes falles[...]
El País Valenciano va ser atacat pels quatre cantons. Sobretot, pel cantó dels «valencianets» apodíctics, folkoritzats i tèrbols, ofuscats per la retòrica de «la riqueza que atesora», el «penden racimos de oro» i «murmura el agua cantos de alegría».

Tot aquest odi intel·lectual envers Fuster, iniciat, com veiem, durant el decenni dels seixanta, va passar de la ploma a les mans i va arribar a cotes de salvatgisme anys després, sobretot, durant el període en què es van prendre les gran decisions que portarien a l’aprovació al País Valencià d’un estatut d’autonomia de segona, amb la renúncia a gran part de les nostres senyes d’identitat i una limitació del nostre autogovern, si es comparava amb d’altres territoris de l’estat (el Principat de Catalunya, el País Basc, Galícia o, fins i tot, Andalusia). El setembre de 1981, al domicili de Joan Fuster es va perpetrar un atemptat amb bombes que va causar grans destrosses, entre aquestes, la destrucció de part de la seva biblioteca.
Amb tot i amb això, la figura central d’Horacianes no crec que sigui Joan Fuster, ni cap dels altres intel·lectuals valencians que hi apareixen, sinó l’instigador de tota la campanya anticatalana que hem patit al País Valencià des d’aleshores. Segons la versió generalment acceptada, aquest protagonisme corresponia a la figura del director de Las Provincias, l’obscur José Ombuena. Evidentment, i de manera contrastiva amb el que sol passar amb la resta d’intel·lectuals, Ombuena no apareix mai esmentat pel seu nom:

mai no escriuré el teu nom.

mes no per covardia,
sinó per no embrutar amb el teu nom covard, indigne, llefiscós,

aquest text que estime desesperadament.



LXXVII
El que fa Estellés és amagar-lo darrere la figura de l’historiador romà Suetoni. És justament aquesta identificació, aquest fet d’amagar Ombuena darrere Suetoni, la part d’Horacianes que considero més interessant, si més no en aqueix intent d’analitzar la resistència silenciosa del poeta durant el franquisme. Mentre que Fuster i Ventura només són esmentats directament en un altre parell dels poemes, el LXIX i el LXXIV,(9) i Sanchis Guarner no hi torna a aparèixer,(10) Suetoni és present en molts més poemes. En uns, de manera directa, de manera explícita; en d’altres, fins i tot més interessants, transformat en un interlocutor, en un tu en qui Estellés descarrega molts dels seus dimonis, gran part de la mala llet acumulada, com segurament hauria dit el poeta mateix, assegut a la seva taula en la redacció de Las Provincias.
Però el que importa no és només la qüestió purament estadística del nombre d’aparicions, sinó el tractament que Suetoni-Ombuena rep. Fixem-nos, primer, en aquells poemes en què Suetoni és esmentat pel seu propi nom. Són els poemes X, XXVI, LIX, LX, LXI, LXV i LXVI. En aquests el nombre d’adjectius amb què l’historiador-periodista és qualificat és, en certa mesura, variat, però n’hi ha un que domina, clarament, sobre els altres: fill de puta. Hi trobem versos com ara:(11)

m’estime, més que allò que en diuen beure amb una diversa companyia,
beure en solitari
en un racó del menjador
(no és aquesta la versió que en dóna el fill de puta de suetoni exactament;
així hom escriu la història).

X

suetoni, que és un fill de puta,
cosa que no té cap mèrit, car tot ho féu la seua mare
amb el consentiment i el consell del marit,
a més d’ésser ell, suetoni, de pròpia collita, un bon cabró,
parla de mi en termes més que maliciosos.

LIX

ah fill de la gran puta,
suetoni,
què més podia fer que deixar els meus tàlems a les joves parelles.

LX
Però també hi ha d’altres qualificatius, menys o menys situats en el mateix camp semàntic: cabró, bord, mesquí, eunuc. Vegem-ne alguns exemples:

suetoni, cabró.

tu sabies ben bé què fou el meu pare,
un pescater humil pels carrers de venusa[...]

suetoni és un bord.



XXVI

tens la llengua molt bruta,
suetoni,
jo no sé en quin forat potser l’has ficada.

o potser la tens aspra
d’haver-hi esmolat coses que no és discret anomenar.



LXI

suetoni,
mesquí,
¿i tu has gosat escriure la història dels cèsars?

tens els ulls de l’eunuc o la mestressa desdentada
que entra la safa a l’habitació.



LXV
És justament tota aquesta sèrie de qualificatius -i, a vegades, també, la col·locació dels poemes dins el llibre- el que ens permet resseguir la pista de Suetoni al llarg d’Horacianes. El qualificatiu preferit per Estellés, fill de puta, torna a aparèixer en els poemes LXII i LXXIX:

t’has demorat moltíssim referint
que el meu pare fou pescater.

escolta, fill de puta,
si em pensaves fer dany, anaves ben errat.



LXII

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

LXXIX
Ens tornem a trobar el Suetoni adulador (Estellés, segurament, preferiria dir-ne llepaculs) del poema LVI en el XLVII:

no m’ha calgut, però,
per a ésser qui sóc,
jaure amb l’emperadriu.

a tu, sí.

I l’eunuc del LXV, en el LXIII:

eunuc,
¿et pensaves que podia aplicar-me a tal pràctica,
a cavall d’una dama com no n’has vista cap?

això és un afer teu, que et masturbes encara
i aguaites per les nits les parelles que ho fan a la vora del tíber,
mentre que prens adelerats apunts.

També, evidentment, hi ha nous qualificatius. En el poema LXXVII, citat adés, Estellés no vol «embrutar amb el teu nom covard, indigne, llefiscos, / aquest text que estime desesperadament». O fins i tot m’ha semblat veure Ombuena darrere el tu del poema LVI:

jo defensava l’allioli,
aquella sabor, la seua trèmula solidesa.
tu, al contrari, defensaves la maionesa
adduint testimonis cultíssims de gourmets.
t’he de dir, malgrat tot, que la maionesa
és sols un allioli que va eixir maricó.

Finalment, hi ha dos poemes que considero interessantíssims. D’una banda, gairebé al final del llibre -recordem que són vuitanta els poemes que recull Horacianes-, el LXXVIII:

us pregue que entengueu
aquest moment funest i brut i trist
que vivim a l’urbs.

mai no ho podreu entendre,
per fervents de vegades
i de vegades, també, per nerviosos.

hi hagué un home nefast que romania a l’ombra,
i aquest fou el culpable.


L’urbs és, evidentment, València i no tenim altre remei que concloure, després de l’anàlisi que hem fet, que l’home nefast culpable del moment funest ha d’ésser Suetoni-Ombuena.
L’altre poema a què em refereixo és l’extens i tristíssim poema LXIV, probablement, el més extens, i també el més planyívol, de tot el llibre. Sentiments com l’estupor, la sensació d’injustícia, l’horror i, sobretot, l’odi, es barregen per oferir-nos el testimoni més esfereïdor del recull. I al darrer, també, evidentment, José Ombuena:

he sentit l’arribada estimulant de l’odi[...]

ací em teniu, marcat a foc per la injustícia.
però, abans d’arribar, he esborrat certs mots.
solemnement instaure en el principi l’odi.

la maldat gratuïta, el delit de fer mal,
i la perversitat i l’enveja també,
el nanisme mental, l’onanisme també,
i la incapacitat d’un afecte sincer,
i aquell «jo» que es despenja com una panxa flàccida,

estic parlant de coses terriblement concretes.
no estic fent un poema: narre el procés d’un odi.


I el pitjor de tot, és que Estellés no és capaç de veure el moment en què tot aquest patiment, tot aquest odi, pugui acabar:

ha vingut la meua cosina
i m’ha dut un disc de raimon[...]

en acabar el disc,
la meua cosina estava plena d’alegria.
isabel i jo ploràvem.

quan voldran els déus, o qui siga,
que acabe aquesta situació.



LIV
Per tot això, Estellés no pot perdonar a Suetoni:

recorda-te’n, suetoni,

aquesta no te la perdone.

LXVI
Per acabar, no voldria deixar d’esmentar la connexió que es dóna entre la figura maligna de Suetoni i la del pare del poeta. Una connexió, evidentment, per contrast. Com hem pogut veure en alguns dels poemes, Suetoni sol recordar al poeta que és fill d’un llibert, d’un humil pescater de Venusa (sens dubte, Burjassot). I ho fa, amb una bona dosi de malícia. Ho trobem en els poemes XXVI i LXII, adés citats, però també en el LXXIV, justament l’altre poema en què apareixen conjuntament Ventura i Fuster, a més a més d’Estellés, tractat com si no fos el poeta mateix:

és un autèntic do impagable dels deus,
açò, tenir un poble que ens justifica o ens acull.
venusa, que m’ignora,
on si em recorda algú és per dir-me:
ah, sí, tu ets el fill del pescater.
a venusa tan sols sóc el fill d’un llibert, d’un plebeu.
no es deu això a una fama del meu pare;
és la manera abjecta de degradar la meua.
i malgrat tot...

Però aquell pescater, aquell pare que «no sabies llegir ni escriure / no sabies de lletra» (V) al capdavall, aquell forner de Burjassot, va ésser el que «intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa, / més endavant de roma, / i fins i tot em vas permetre anar a grècia» (V). Aquell forner, aquell pescater humil de Venusa, «es preocupava perquè jo / estigués bé de salut. potser la pàtria / o el cèsar o la cultura occidental un / dia podrien necessitar-me» (LV). I de ben segur, forner i pescater van aconseguir el que cercaven: el seu fill es va convertir en un gran poeta; el seu fill es va convertir en un referent per a la cultura occidental.




Notes/referències bibliogràfiques
NOTES

1. El llibre Horacianes, escrit entre 1963 i 1970, es va publicar per primera vegada en el segon volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés, Les pedres de l’àmfora, València, Tres i Quatre, 1974, p. 213-305.

2. La breu nota final, que ocupa les pàgines 307 i 308 de Les pedres de l’àmfora, explica amb poques línies els motius que el van dur a escriure cadascun dels poemaris. La que dedica a Horacianes és, precisament, la més llarga:

HORACIANES (1963-1970): Al volum III, en parlar de Catul, hi ha una al·lusió a aquestes Horacianes, si no recorde malament. El vaig començar com per joc; després, l’acte incivil dels atacs, sense defensa, dels quals fou objecte, a València, el meu molt bon amic Joan Fuster, va derivar en una mena de crònica «periodística». Estic molt agraït a les nombroses bones persones que han volgut ocupar-se d’aquest llibre. En altre lloc, supose que properament, en faré alguns aclariments.

3. Vicent Andrés Estellés va començat a treballar a Las Provincias el 1948. El 1958 el van nomenar redactor en cap i va ostentar aquest càrrec fins que el 1978, durant un dels períodes de convalescència per la seva malaltia, el van acomiadar. (Podeu trobar més informació en PÉREZ MONTANER, Jaume i SALVADOR, Vicent, Una aproximació a Vicent Andrés Estellés, València, Tres i Quatre, 1981.)

4. Vicent Ventura va ésser un dels fundadors del Partit Socialista Valencià i del Partit Socialista del País Valencià. (Resulta força interessant l’aproximació que en fa Adolf Beltran en, Vicent Ventura: converses amb un ciutadà, València, Tàndem, 1993.)

5. La trajectòria docent de Sanchis Guarner s’inicia, gràcies al seu amic Francesc de Borja Moll, a l’Institut Joan Alcover de Palma, on, des del curs 1943-1944 fins al 1958-1959, fa classes, primer, d’alemany i, després, de francès. El 1958 es converteix en adjunt numerari i el curs següent, per concurs de trasllat, arriba a l’Institut Sant Vicent Ferrer de València, on imparteix francès fins al 1976, en què en demana l’excedència en passar a numerari d’universitat. La docència universitària, l’inicia, com he indicat, amb l’encàrrec de curs que se li fa el 1954 per fer una assignatura de llengua catalana, assignatura que, sota diferents noms (Lengua y literatura valencianas, Lengua y cultura valencianas i Lingüística Valenciana), farà fins al 1972. A partir del 1959, també imparteix d’altres assignatures dins l’àmbit de la lingüística romànica. El 1971 passa a ésser professor adjunt, adscrit al Departament de Llengua i Literatura Espanyoles i el 1973, a agregat interí de Llengua i literatura franceses. El 1975 és nomenat agregat interí de Lingüística valenciana i el 1976 es transforma en agregat numerari d’aquesta matèria. Aqueix mateix any es converteix en el primer catedràtic de lingüística valenciana de la història de la Universitat de València. (Per a més informació, consulteu LLORENÇ, Alfons, Fotobiografía de Manual Sanchis Guarner, Conselleria de Cultura, València, 1984; els articles que formen part de l’«Estudi bio-bibliogràfic de Manuel Sanchis Guarner» dins Miscel·lània Sanchis Guarner, 1. Estudis en memòria del professor Manuel Sanchis Guarner: estudis de llengua i literatura catalanes, Universitat de València, València, 1984, i FERRANDO FRANCÉS, Antoni i PÉREZ MORAGON, Francesc, Manuel Sanchis Guarner, el compromís cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998.)

6. Com molt bé apunta Jaume Pérez Montaner en «Record del mestre Manuel Sanchis Guarner» dins la Miscel·lània Sanchis Guarner, 1, abans esmentada:

obra que resumeix les peripècies, l’estil de vida, les tradicions, els fracassos i els triomfs de les gents que habitaren aquesta ciutat des dels temps més remots fins als nostres dies.

7. FUSTER, Joan, Obra completa, 3. Viatge pel País Valencià, Edicions 62, Barcelona, 1971, p. 7-14. La citació és de les pàgines 11-12.

8. Fuster es refereix, evidentment, a Nosaltres, els valencians, i ens confirma que no sols a nosaltres ens sorprèn que fos El País Valenciano la causa de tot aquell enrenou, sinó que ell mateix se’n va sorprendre. Respecte a Nosaltres, els valencians, només uns paràgrafs abans, diu (p. 10-11):

la situació valenciana és, avui i des de fa cinc segles, complexa, amarga, increïble. Qualsevol temptativa d’explicar-la conduïa, fins i tot en el més innocent dels observadors, a plantejar preguntes de tota una altra contextura: política, social, econòmica. D’aquí va sorgir, a la llarga, Nosaltres, els valencians, per exemple.[...] Però aquella actitud inicial no podia no condicionar els altres escrits meus que, de prop o de lluny, es referissin al País Valencià. Com que no sóc dels qui amaguen l’ou, ho designaré amb el terme alhora vague i inequívoc de «militància». No era jo el primer a adoptar-la, i em penso que tot, o gairebé tot, el que en aquest sentit hagi pogut dir jo, ja ho havia dit algú abans. Si de cas, la meva redacció arribava a distingir-se per l’accent provocatiu. I no era gaire provocatiu, al capdavall.

9. En el primer cas només Fuster:

davalla el tíber roig
amb la sang remorosa del crepuscle[...]

ara s’ha fet tot negre el tíber; llunyanament brama
com un fosc bou d’ibèria.
aquesta nit no tinc ningú a casa si no és la vella mestressa.

encendré la llar
i miraré els espills com s’incendien.

aquestes nits d’abril refresca encara.

joan fuster deu ser a sueca.



LXIX
I en el segon, tots dos de manera conjunta:

...car, més que no de roma, em sé fidel de venusa:
molt més que ciutadà de roma, em pense de venusa.
roma serà allò superior que ens uneix, ens corona.
venusa és la tranquil·la convivència.
venusa és tant per a mi com és sueca per a fuster,
o castelló per a ventura,
o burjassot per a l’estellés.
és un autèntic do impagable dels deus,
açò, tenir un poble que ens justifica o ens acull.
venusa, que m’ignora,
on si em recorda algú és per dir-me:
ah, sí, tu ets el fill del pescater.
a venusa tan sols sóc el fill d’un llibert, d’un plebeu.
no es deu això a una fama del meu pare;
és la manera abjecta de degradar la meua.
i malgrat tot...


LXXIV
10. Tanmateix, abans Estellés ja li havia dedicat tot un poemari. Es tracta de Llibre d’exilis, publicat també, com les Horacianes, en el segon volum de l’obra completa, però que havia format part, inicialment, de La clau que obri tots els panys.

11. Les cursives són meves.

12. Suposo que no caldrà recordar, perquè ell mateix ho fa ben sovint en els seus versos, que Estellés és fill d’un forner de Burjassot.



http://www.uoc.edu/humfil/1939/daniel2.html
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Vicent Andrés Estellés: la resistència silenciosa (Valencia)

Missatge por Portalcat el Ds Nov 07, 2009 3:38 am

RESUM:

La contundència de la labor del poeta Vicent Andrés Estellés de cara a la defensa de la catalanitat del poble valencià, cristal·litzada en la magnum opus d'El Mural del País Valencià, sovint ens fa perdre de vista la dimensió periodística del seu vers. Al llarg de la seva vida, l'insigne burjassoter també participà en la lluita quotidiana què és la política local i en va deixar constància en una sèrie de poemaris. En aquesta nota, ens proposem de considerar des d'aquesta perspectiva el seu reportatge líric de la famosa Batalla de València dels primeríssims anys seixanta i en destaquem un dels motius clau: la bel·ligerància entre la tendència progressista i els elements més reaccionaris de la ciutat.
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum