Aznar la megaEspaña, la megaMadrid, Aves deficitaris, autopistes en fallida, l'ofeg a Catalunya, el fracàs de la Espanya moderna

Publicar un tema nou   Respondre al tema

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Aznar la megaEspaña, la megaMadrid, Aves deficitaris, autopistes en fallida, l'ofeg a Catalunya, el fracàs de la Espanya moderna

Missatge por Portalcat el Dl Des 19, 2016 9:34 pm

Magnífic artícle de Jofre Llombart, amb el títol: El rescat de Catalunya publicat al diari el Món.cat
http://elmon.cat/opinio/18168/el-rescat-de-catalunya


Aznar somiava amb una Espanya de 60 milions d’habitants, membre del G-8 i que fos un puntal mundial gràcies al lideratge de la cultura castellana. Per fer arribar a aquí calia una Madrid proporcional a aquest ambiciós somni: una metròpoli de 10 milions d’habitants que fes de contrapunt, directament, a Londres, Nova York o Tòquio com a ciutats puntal del món.



Perseguint aquest deliri es va dibuixar un mapa d’AVE’s amb una Madrid al centre i hiperconnectada amb tot. I també una teranyina d’autopistes lineals i radials. Lineals per (igual que el tren de gran velocitat) fer fàcil i ràpid arribar a LA capital. I radials per poder garantir-ne la fluïdesa. De la mateixa manera que a Catalunya la B-20 és la Ronda de Dalt, la B-30 l’autopista per esquivar Barcelona a través del Vallès i la B-40 el quart cinturó; a Madrid també se’n van anar dissenyant i construint amb la mateixa idea concèntrica. Hi ha la famosa M-30, i també la M-40. Però també està fet un tram de la M-50 i fins i tot es va arribar a dibuixar la M-60. Amb un parell de diferències respecte Barcelona. La primera: Madrid no té mar i aquestes autopistes circumdants són completament circulars. I segon: la intenció inicial era que Madrid absorbís tota la trama edificada, és a dir que el terme municipal aniria des de la Puerta del Sol als confins de la M-60, és a dir una megaurb en què, de punta a punta hi hauria uns 40 quilòmetres. Comparat amb Barcelona seria com si la ciutat anés de la plaça Sant Jaume a Granollers.



Per elaborar aquesta mega-Espanya i aquesta mega-Madrid calia fer una sèrie de coses en diversos àmbits: des de liberalitzar el sòl a facilitar l’entrada d’immigrants (sobretot provinents d’Amèrica Llatina per facilitar una ràpida integració) perquè és evident que amb una natalitat a la baixa era impossible fer aquest salt mundial. Per garantir-se aquesta projecció internacional, Aznar va arribar a ficar Espanya en una guerra a la que es va auto-convidar per poder sortir a la foto al costat de Bush i Blair. Però també calia assegurar altres aspectes: una adjudicació florentina de les infraestructures, eradicar el terrorisme d’ETA i sobretot, residualitzar Catalunya i Barcelona com a possible contrapoder.



S’explica així la manca d’inversions a Catalunya, l’aposta per una lleial València que fes de contrapès i una asfíxia política i econòmica per reduir el poder real del catalanisme. Es volia una Catalunya més pròxima a una diputació que a una nació. Per frenar la decadència i blindar, com a mínim, l’aconseguit fins aleshores, totes les formacions catalanes menys el PP van tirar endavant un Estatut de mínims que ni així va acceptar el totpoderós Madrid mediàtic, polític (nos lo hemos cepillado), i finalment judicial (sentència del Constitucional).



Tot això anava bé llevat d’un petit detall: era una FARSA. Una Espanya de cartró-totxo (com Terra Mítica), sense cap consistència real (com Bànkia) i amb un creixement fictici (com el que separa voler estar “a la Champions de las economías mundiales” a estar virtualment rescatat per Europa). Aeroports, com el de Castelló, sense avions. Estacions d’AVE, com la de Tardienta (Osca), sense passatgers. I autopistes, com les radials de Madrid, sense cotxes. Per tant, una Espanya a la que la opulència, com la de la T-4 de Barajas, li va sortir cara: la guardiola de les pensions s’està quedant sense diners. En canvi, sí que n’hi ha per pagar 5.500 milions d’euros als constructors de les autopistes madrilenyes entre els quals l’ACS a la que se li van pagar, ara fa poc, 1.350 milions d’euros pel projecte fallit de Castor, un altre deliri que pretenia situar Espanya al mapa de les potències energètiques.



Aznar només va tenir un contratemps a tot això: l’atemptat del 2004 que va apartar el PP del poder. Zapatero va trobar-se amb la màquina a tot tren i el seu primer mandat es va limitar a maquillar Espanya amb polítiques socials innovadores: el matrimoni homosexual, el divorci exprés, la prohibició del fumar o el carnet per punts. Però econòmicament només va haver de continuar alimentant la fera (2.500 euros per nadó) i que va acabar desembocant amb la crisi que hem conegut. Amb Catalunya, el PSOE va fer una barreja de totes dues coses: políticament va maquillar els excessos del PP amb un Estatut també de cartró-pedra, i econòmicament va dissenyar un sistema de finançament que continuava garantint un greuge molt gran a favor d’Espanya i excessivament injust amb Catalunya: no només capava les aspiracions de l’economia catalana sinó que, quan van venir les vaques magres, es va descobrir insuficient per mantenir l’estat del benestar tal com el coneixíem.



El projecte nacional de Catalunya és molt més humil que el projecte nacional d’aquella Espanya. Catalunya no aspira a ser cap potència mundial sinó simplement es conforma a existir com a nació. No pretén un país opulent sinó funcional. No té ànsies colonitzadores sinó de pervivència. I tampoc aspira a ser al G-8 sinó poder pagar les pensions als seus avis; una cosa que de la que n’és perfectament capaç si es creuen les dades de generació de riquesa, de persones que cotitzen i de quants jubilats hi ha a Catalunya. El país té aquest projecte però ara ha descobert que tot això només és possible si aquesta nació esdevé estat. I només aspira a això: tan senzill de presentar al món com difícil d’assolir perquè al davant encara hi ha la inèrcia d’una Espanya que sempre s’ha resistit a assumir cap fracàs.



La setmana que avui acomiadem és el resum perfecte de tot això: mentre dimarts es rescataven amb 5.500 milions d’euros els excessos de les radials, dimecres el Tribunal Constitucional prohibia al Parlament de Catalunya dir que vol fer un referèndum (no fer-ho, que ja està prohibit, sinó dir-ho). Dijous s’exculpava un ministre i un jutge que havien planejat usar els aparells de l’Estat per enfonsar rivals polítics (i presumien d’haver destrossat la sanitat pública) i divendres la presidenta del Parlament declarava per haver permès un debat i una votació a la cambra sobre el futur del país, el que sigui.



El greuge es culmina amb quins valors es penalitzen i quins no. En un referèndum es pot votar sí però també es pot votar no. En una votació parlamentària es pot votar a favor o en contra. La consulta es fa precisament per preguntar, no per imposar. El que imposa és la resposta, no la pregunta: democràcia. I Forcadell mai va amagar que faria el debat constituent entre altres coses perquè no és res més que l’aplicació d’un programa electoral avalat per les urnes del 27-S. En canvi, el rescat de les autopistes es va fer via decret i després d’haver-se presentat a les eleccions prometent exactament el contrari, que no costarien ni un euro. I els plans Fernández Díaz-De Alfonso són un homenatge al secretisme, a la malversació i a la prevaricació. Espanya persegueix el primer i permet el segon. No es tracta de si Catalunya ha de ser independent o no, simplement es tracta de saber quantes persones ja els hi va bé això i quantes volen rescatar Catalunya d’Espanya.


http://elmon.cat/opinio/18168/el-rescat-de-catalunya
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
Pots respondre a temes en aquest fòrum