Marc Pons. L’origen històric de la catalanofòbia

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Marc Pons. L’origen històric de la catalanofòbia

Missatge por Portalcat el Dc Nov 09, 2016 4:50 pm

08/05/2016: Roda informativa post-partit a la sala de premsa de l’estadi Bernabéu. El periodista de TV3 Sebas Guim formula una pregunta al porter madridista Kiko Casilla. Ho fa en català. Tant un com l’altre són catalanoparlants. El jugador de futbol es tomba buscant amb la mirada l’aprovació del cap de premsa del club. I aquest la hi torna amb un gest de negació. El que hauria d’haver estat una situació normal esdevé, per raó de l’idioma, un esperpèntic cas de catalanofòbia. En ple segle XXI, en algunes institucions espanyoles, l’ús de la llengua catalana és vist i entès com una provocació a la idea d’Espanya. Una situació que no és nova. Que remunta més enllà dels anys de la dictadura franquista. Que té una llarga història.

L’origen polític

L’origen històric de la catalanofòbia remunta a l’època de trànsit de l’Edat Mitjana cap a l’Edat moderna. Centúria del 1500. Era una etapa de grans transformacions. Els futurs Estats destinats a dibuixar el mapa modern d’Europa, estaven immersos en una lluita d’afirmació i d’expansió. Maquiavel i la raó d’Estat. La lluita per esdevenir un Estat –territorialment extens i demogràficament potent- capaç de liderar el vell somni de la unificació europea. En aquell segle, els Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d'Aragó, i els seus descendents havien creat una entitat política –un imperi- que era una reunió d’Estats independents, cadascun amb una relació singularitzada i diferenciada respecte al poder central. El Principat de Catalunya, també.

En aquell paisatge complex, plural i difícil de coordinar, les classes dominants castellanes –l’oligarquia militar i latifundista- ràpidament van prendre la iniciativa. Amb la inestimable col·laboració dels seus banquers alemanys i italians. Castella es va postular com la matriu de l’imperi. Hi jugava a favor el fet que el poder central (la monarquia, l’administració, l’exèrcit) s’havia radicat a Castella. I Castella va voler ser Hispània, un concepte antic i abstracte que calia actualitzar i emmarcar dins uns límits geogràfics naturals: la península Ibèrica. La pretesa superioritat castellana exercida amb una combinació de forces centrífugues –la dominació de la perifèria peninsular- i forces centrípetes –la depuració de la diferència ètnica i religiosa-.

Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat
Ni moriscos, ni jueus, ni protestants, ni gitanos, ni bascos, ni catalans, ni gallecs, ni portuguesos. La idea d’Espanya que es debatia en els cenacles de poder era castellanista, catolicista i aristocràtica. La tradició del Cid, el pensament dels místics, i l’estètica del Greco al Entierro del conde Orgaz. Espanya concebuda com l’instrument de poder de l’aristocràcia militar i latifundista castellana. I tot el que representava una oposició era reduït a la categoria d’heretgia i de traïció. L’espanyolitat fabricada pel poder i la catalonofòbia estan íntimament relacionades. Les crisis entre Catalunya i el poder central desfermen la catalanofòbia: la icona del català presentat com l’enemic per antonomàsia de la suprema idea de l’espanyolitat.

L’origen econòmic

El 1626 Castella estava sumida en una crisi econòmica i social de grans dimensions. La monarquia –que equivalia a dir l’Estat- estava en bancarrota. I la misèria en què estaven instal·lades les seves classes populars va inspirar el Lazarillo de Tormes. La revolució dels Comuneros –del segle anterior- no va ser una revolta nacionalista. Va ser una revolució social oposada a la política imperialista, que consumia els recursos i les energies de les classes populars castellanes en mil guerres que només aportaven benefici a l’aristocràcia i als seus banquers. El descontentament era formidable. Olivares, el privat del Rei –que equivalia a dir el primer ministre-, va donar un cop d’efecte: reactivar els fronts de guerra per desviar el focus d’atenció.

Per finançar la guerra va exigir a Catalunya una contribució proporcional al cens del país (els seus intendents havien calculat el doble de la població real). La Generalitat s’hi va negar. Legítimament s’hi podia negar. Les classes mercantils de Barcelona -que tenien el control polític del país- van considerar que aquestes guerres eren un mal negoci, perquè perjudicaven les relacions amb els seus clients holandesos i francesos. Llavors es va desfermar una campanya brutal de catalanofòbia que pretenia tapar el fracàs d’Olivares i de l’administració oligàrquica imperial. La inexplicable bancarrota del que havia estat el tresor públic més ric de la història moderna universal.

L’origen social

Va comptar amb la col·laboració –a vegades forçada i en d’altres entusiàstica- de les més destacades figures artístiques castellanes de l’època, que actuaven com a voceros de la propaganda anticatalana. Un equivalent –amb l’obligada distància que imposa el temps- de la “brunete mediàtica” de l’actualitat. Catalunya va ser convertida en la causa de tots els mals que amenaçaven la supervivència de la monarquia hispànica, que equivalia a dir de la idea castellana i oligàrquica d’Espanya. Declarar-se públicament anticatalà, en qualsevol àmbit de la societat castellana, va ser elevat a la categoria de manifestació de fidelitat al Rei. Que equivalia a dir de manifestació de patriotisme espanyol. La simbiosi rei-pàtria-estat.

I Quevedo, una reconeguda figura literària -en el seu propi temps- del Siglo de Oro castellà, i amb una copiosa massa d’admiradors de la seva obra, per aconseguir el favor d’Olivares i del Rei en la seva petició d’excarceració, va arribar a proposar la liquidació física dels catalans. El 1640, amb l’esclat de la Revolució dels Segadors –una revolta antisenyorial i anticastellana que va derivar en una proclamació d’independència- va publicar a quatre vents: “En tanto que en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. La catalanofòbia havia fet un salt. Havia passat de ser un element de l’ideari supremacista de les elits castellanes a convertir-se en un tòtem de l’imaginari popular hispànic.

Actituds tan normals com fer ús de la llengua catalana, del dret català, o de la nacionalitat catalana van ser convertides –a propòsit- en un estigma. El català perversament rebel, mesquí i traïdor –indigne de formar part de la pàtria comuna- que incomodava en una Castella insegura, decebuda, monolítica i silenciada de “autos de fe” i de “expedientes de limpieza de sangre”. La diferencia amenaçant.

La universalització de la catalanofòbia –la generalització del tòtem del català malparit i menyspreable- dibuixa una imatge que és pantalla d’escriptori de l’espanyolitat castissa i esperpèntica. Ho escenifica el Cuadro de las Lanzas, de Velázquez; amb la particularitat que el burgmestre de Breda no representa la rendició dels rebels holandesos, sinó la derrota definitiva de les classes populars castellanes. El segrest de la història. I la síndrome d’Estocolm.


http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02950
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum