LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Publicar un tema nou   Respondre al tema

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Missatge por Portalcat el Ds Nov 07, 2009 3:09 am

LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA







Fa cinc anys vaig publicar el meu llibre ALTO RIESGO, LOS COSTES DEL PROGRESO. En aquell moment treballava en un nou projecte editorial: en concret, un estudi sobre la ideologia nazi. Llavors va arribar a les meves mans un article de la revista Història i Vida (número 158, maig de 1981), escrit per Hilari Raguer, monjo de Montserrat i reputat historiador. En aquest preuat document s’explicava amb molt de detall un fet excepcional: la visita de Heinrich Himmler a Montserrat, el 23 d'octubre de 1940. El seu "cicerone", un monjo de cognom Ripoll, va escoltar amb estupor la següent declaració de l'alt mandatari nazi: "A Montserrat es va promulgar l'heretgia albigesa, amb la que nosaltres (els nacionalsocialistes) tenim tants punts de contacte".

El lloctinent de Hitler va anar a Montserrat seguint la pista de Parsifal, el personatge llegendari que va inspirar el cèlebre poema de Wolfran von Eschenbach (cap el 1200). Feia Seixanta anys, a la seva òpera Parsifal (1882), el compositor Richard Wagner identificava Montserrat amb la no menys llegendària Montsalvat. Himmler-a diferència del seu deixeble Otto Rahn- emplazava el mític Gral a aquesta muntanya màgica, habitada des d'antic per ermitans i monjos Benedictins.

Aquest fet va provocar en mi una certa expectació, que va augmentar quan vaig saber que per Montserrat hi havien passat altres rellevants personatges de la Història i la Cultura: Francesc d'Assís, Ignasi de Loiola, Wilhelm von Humboldt, i potser Johann Wolfgang von Goethe. Tots ells a la recerca d'un mateix objectiu: la seva il.luminació.

Goethe, al seu poema titulat Geheimnisse (els Misteris), descriu un enclavament idèntic al de Montserrat. En un passatge d'aquesta obra anomena Rosacreu (Rosenkreuzer) la vall on s'ubica el monestir. El 1816 va aclarir, en el diari Morgenblat, que la idea original del poema era "conduir el lector a través d'una mena de Montserrat ideal".

Ignasi de Loiola (fundador de l'Ordre dels Jesuïtes) va interrompre el seu viatge a Montserrat, camí de Jerusalem, i va romandre al monestir i els seus voltants diverses setmanes, en les quals va renunciar a la carrera militar, va regalar l’espasa i armadura, i va aprendre l’essencial de la seva doctrina (els coneguts Exercicis Espirituals), amb el suport d'un monjo anomenat Dom Chanon.

Francesc d'Assís, segons la tradició, va arribar a Montserrat caminant, des de Barcelona, perquè es va negar a cavalcar. José María de Mena, en el seu deliciós llibre Curiositats i llegendes de Montserrat, explica la següent anècdota:

"També es diu que havent manifestat San Francesc el seu propòsit d'anar a visitar a la Mare de Déu de Montserrat, els consellers de Barcelona li van oferir un cavall per fer el viatge, però Francesc el va rebutjar dient que si Jesús havia anat a Jerusalem amb burra, ell no podia acceptar un cavall. Ni tan sols la burra, doncs no era digne ni d'igualar a Jesús, i per tant, ell faria el viatge a peu. D'aquí va quedar a Barcelona la frase Anar amb el cavallet de Sant Francesc, per indicar que es viatja a peu”.

D'aquest fet de Sant Francesc (de Barcelona a Montserrat hi han uns 60 quilòmetres) potser vingui el costum de fer el camí de Barcelona a Montserrat a peu, durant de la nit, per arribar al monestir a l'alba. Tradició, per cert, que jo he complert dos anys consecutius.

Goethe, Ignasi de Loiola i Francesc d'Assís. Per no parlar de Wagner. Grans homes que van buscar la "Montserrat ideal". El germà Marcos de Goethe, o el Parsifal de Wagner, no fan més que seguir els passos de tants i tants humils pelegrins, que des de tota Europa, van trobar en la verge negra (la Mare de Déu de Montserrat) consol i remei a les seves penes.


Hi ha la possibilitat que un d'ells fós Leonardo Da Vinci. Amb arrels catalanes, i potser fins i tot amb família a Barcelona. Un avantpassat seu (Giovanni Da Vinci) va morir A Barcelona el 1406. Ón -segurament- hi va deixar família i amics. Leonardo Da Vinci va tenir tracte amb alguns personatges que es distingeixen per un tret comú: els seus avantpassats eren heretges fugits del Pirineu català, després de la Croada contra els càtars de la primera meitat del segle XIII. Entre ells, Francesco da Melzi (descendent de la família catalana dels Melció), i potser Gian Giorgio Allione (emparentat amb els Alió), que com ell va servir al rei de França (Francesc I) l'any 1518. Però també va conèixer a Americo Vespucci (li va regalar un llibre), un descendent de catalans establert a Florència, de nom Aimerich Despuig; i amb la família Geraldini, emparentada amb Lisa Geraldini del Giocondo, la cèlebre Gioconda (Antonio Geraldini va ser ambaixador de Florència a Barcelona).


Massa vincles amb Barcelona per ser producte de la casualitat. La meva sospita va passar a ser convenciment quan, el meu amic Toni Babia i Privat, va esbrinar que prop de Martorell existeix un enclavament (una talaia natural), amb una panoràmica pràcticament idèntica a la que podem trobar al quadre conegut com La Gioconda.

Posteriorment, amb els meus viatges a Vinci (a la Toscana italiana) i a Vince (al Departament francès dels Pirineus Orientals), vaig saber: 1) que va ser la família Da Vinci la que va donar nom al poble de Vinci, i no al revés; i 2), que Da Vinci podria derivar de l'antiga Vinciano (avui Vince), poble de la comarca catalana del Conflent.


Sí, els Da Vinci tindrien origen català. El seu escut ho exposa ben clarament, ja que és idèntic al del Regne de Mallorca, que senyoreja a la Cerdanya, el Rosselló i el Conflent durant tres quarts de segle: des de la mort de Jaume I el Conqueridor, fins a la seva recuperació (per la Corona d' Aragó) per part de Pere el Cerimoniós.


Leonardo hauria estat dues vegades a Catalunya: a 1481-1483, i en algun moment durant el primer decenni del segle XVI. Hauria visitat Montserrat, Lleida i la seva terra natal: Vinciano, l'actual Vince. Aquest "paisatge vital" l’hauria plasmat a la seva obra pictòrica, en els seus dibuixos i en alguns dels seus relats. A Montserrat hi hauria pintat almenys un quadre (el seu San Jeroni), i hauria pres notes per pintar-ne algun més (La Verge de les Roques, La Gioconda). Alguns retalls d'aquest "paisatge vital" apareixen així mateix a la seva Anunciació. I pot-ser el famós somriure de La Gioconda tingui alguna cosa a veure amb la beatíficant expressió de la verge negra de Montserrat.

Leonardo, l'heretge, el càtar, hauria exposat la seva dissidència religiosa en el seu quadre L'Adoració dels Mags, que no va finalitzar per no acabar a la presó, o pitjor, a la foguera.

Aquests anys d'estada a Catalunya, de 1481 a 1483, els dic "Els anys perduts de Leonardo da Vinci". És una època escassament estudiada, i mal compresa.

LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA és un modest intent de treure a la llum un període inèdit, inexplorat, de la vida del singular artista, científic i filòsof florentí amb arrels catalanes

Jose Luis Espejo

http://blocnovahistoria.blogspot.com/
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Missatge por Portalcat el Dt Des 08, 2009 8:03 pm

LLEONARD I LA CASA REIAL CATALANA D’ITÀLIA
Jordi Bilbeny
Ampliar imatge

Ja fa uns dies que he acabat de llegir el llibre d’En Charles Nicholl, Leonardo. El vuelo de la mente. Una obra densa, amb un gran cabal d’informació, sovint aclaparadora, perquè més que destriar el gra de la palla, el que fa és acumular dades i més dades, sense mai saber del cert si són fruit de la vida real, d’afegits dels compiladors o fragments de la vida d’algú altre que supleix la personalitat d’En Lleonard o la inventa.

Sigui com sigui, les dades que En Nicholl ens aporta són més que suficients per adonar-nos, en una primera aproximació, de l’ambient en què es va moure el nostre home. Aquest ambient cortesà, refinat, que li va permetre expandir-se intel·lectualment i artística i que li va garantir l’espai ideal per a la seva realització personal.

D’entrada, com en el cas d’En Colom, sobta que el fill analfabet d’una pageseta sense estudis visqui contínuament a les corts dels prínceps italians. Els biògrafs, també com en el cas d’En Colom, ho relaten de la forma més natural, sense donar-li la més mínima importància. Els qui sabem com es fa una biografia d’un personatge noble per aplicar-la a un plebeu ho veiem altament desmesurat i grotesc. I és l’indicatiu evident que som davant d’una barreja de personatges.

Pel que fa a En Lleonard, som sabedors que, poc després de la seva arribada a Milà, cap a les acaballes del decenni de 1480, ja “se l’associa especialment amb la Cort d’Isabel d’Este, a Màntua”, on desplega les seves aptituds musicals[1]. Aquí el veiem amb un deixeble seu, Atalante Migliorotti, a qui “al 1493 Isabel li encarregà que li fes una guitarra”[2].

No deixa de sobtar que la primera aparició d’En Lleonard en una cort italiana sigui precisament la de la Isabel d’Este, car aquesta era filla de l’Elionor d’Aragó, la qual era filla alhora de Ferran I de Nàpols, néta d’Alfons IV de Catalunya i I de Nàpols i neboda del rei Ferran II el Catòlic.

A més a més, Isabel era la germana de Beatriu d’Este, esposa del duc de Milà, Ludovico Sforza, a qui En Lleonard oferirà els seus serveis d’enginyer militar. Però és que, encara, En Ludovico era el cunyat mateix del rei Alfons II de Nàpols, que s’havia casat amb la seva germana Hipòlita Maria. O dit d’una altra manera: era el germà de la reina. Però Isabel era germana, a l’ensems, d’Alfons I d’Este, que va mullerar en segones núpcies, al 1502, Lucrècia Borja, la germana d’En Cèsar Borja, a qui En Lleonard també servirà com a enginyer bèl·lic.

En Nicholl, que, en un apartat del llibre, analitza els papers d’En Lleonard sobre arquitectura, ens advera que “en un foli que es pot datar a començament del 1489, figuren dos dibuixos de planta i alçat d’un petit edifici, cobert per una cúpula, que no és una església. La inscripció l’identifica com «el pavelló del jardí de la duquessa de Milà». Es refereix a la construcción que hi ha al parc del castell dels Sforza”. I afegeix: “És possible que el projecte de renovació del pavelló estigués relacionat amb el casament del jove duc de Milà i Isabel d’Aragó, néta del rei de Nàpols, celebrada al febrer del 1489”[3].

Efectivament: Isabel d’Aragó era la filla d’Alfons II de Nàpols i d’Hipòlita Maria Sforza, germana d’En Ludovico Sforza. Es va casar amb Gian Galeazzo Sforza, nebot alhora del mateix Ludovico. L’espectacle teatral per celebrar-ne les noces, escaigut al 13 de gener del 1490, va anar a càrrec d’En Lleonard. Per En Nicholl, va ser “la primera participació documentada d’En Lleonard en una obra teatral”[4]. És a dir, que En Lledonard, segons la documentació que tenim, es va estrenar com a escenògraf a la cort d’una altra princesa de la casa reial catalana: Isabel d’Aragó.

La pertinença a la reialesa d’aquesta dama no ha passat desapercebuda a En Nicholl, que escriu sense embuts que Isabel “era d’estirp règia: Alfons, el seu pare, era l’hereu del regne de Nàpols”[5]. Per això mateix, els músics, a l’inici de la vetllada, “arrencaren amb una melodia napolitana en honor de la radiant duquessa”[6].

Sembla, doncs, que En Lleonard es va quedar a la cort d’Isabel d’Aragó una temporada llarga. A l’agost del 1499, En Lleonard escriu en una pàgina del Còdex Atlàntic: “Per escalfar l’aigua de la caldera de la duquessa, afegeix tres parts d’aigua calenta a quatre parts d’aigua freda”[7]. Atent a la jugada, En Nicholl, anota immediatament que “la duquessa en qüestió ha de ser Isabel d’Aragó, vídua d’En Gian Galeazzo. Ella i En Lleonard eren veïns; Isabel s’allotjava a l’altra ala de la Corte Vecchia, amb el seu fill malalt, Francesco, el «Duchino»”[8].

Si realment la duquessa a qui En Lleonard escalfa aigua fos Isabel d’Aragó, i els fets passessin un cop aquesta ja fos vídua, això ens podria indicar que el nostre home no deuria entrar a la seva cort per la influència de la nissaga Sforza sinó de la casa reial catalana. És una conjectura, és clar. Però el fet que, mort l’Sforza, En Lleonard es mantingués al servei actiu d’Isabel d’Aragó ho podria fer sospitar. Majorment, perquè, poc després, ja el veiem al servei d’un altre membre de la familia reial catalana: Cèsar Borja, a qui, de forma sorprenent, l’única vegada que En Lleonard l’anomena als seus escrits, no ho fa amb la grafia italiana de “Borgia”, sinó amb la variant catalana “Borges”. O com exposa En Nicholl: “L’únic esment que En Lleonard fa d’En Borja (o Borges, que és com ell ho escriu) es refereix a un manuscrit: «En Borges m’aconseguirà l’Arquímides del bisbe de Pàdua»”[9]. La forma és genuïnament catalana. Així ho reconeix el Pare Batllori en tractar del llinatge Borja i d’aquest cognom, el qual “apareix en els documents amb moltes formes ortogràfiques: Borja, Bòria, Borya, Borga, Borgia, Búrgia, Borges”[10].

Segons En Nicholl, “En Lleonard va entrar al servei d’En Cèsar Borja a l’estiu del 1502”[11]. En Cèsar era fill natural d’En Roderic de Borja, que va ser Summe Pontífex entre 1492 i 1503. Els Borja tenien vincles diversos amb la casa reial catalana. Just en aquesta época, la Lucrècia, germana d’En Cèsar, s’havia maridat amb Alfons d’Este, fill d’Elionor d’Aragó i nét d’Alfons IV de Catalunya. I un altre germà, En Jofré, era casat amb Sança d’Aragó, filla natural d’Alfons II de Nàpols i, per tant, besnéta del Magnànim. En Cèsar mateix s’havia casat amb Joana d’Albret, la germana del rei Joan de Navarra. És a dir: que, quan En Lleonard entra a la casa dels Borja com a enginyer militar, entra en una família que s’ajusta amb tota precisió al bell mig de l’entramat de la casa reial catalana a Itàlia. Entra, doncs, també al servei d’un nou príncep. El marit d’una princesa de Navarra. “Príncep de l’Adriàtic” s’autoanomena també en el famós salconduit que atorga a En Lleonard al 18 d’agost del 1502[12].

Aquest document és clau i transcendental perquè és aquí on En Cèsar Borja esmenta En Lleonard com a “Nostro Prestantissimo et Dilectissimo Familiare”. En Nicholl, que utilitza una transcripció diferent del document, omet l’esment de “familiar” que En Borja fa. En d’altres transcripcions que he pogut observar, passa el mateix. La qual cosa ens indicaria que l’expressió de “familiar” incomodava i incomoda. I molt. ¿Com explicar aquest parentiu entre els Borja i En Lleonard si aquest era, com diuen els escrits i els biògrafs reputats, el fill d’una pagesa analfabeta i d’un notari de poca volada? El terme “familiar”, és cert, vol dir també “amic” o “servent”. Però aquí em sembla ben clara la seva accepció oberta i transparent de “parent”. És aquest parentiu sobtat, si fos certa la interpretació que hi dono, el que descol·loca els erudits formals i perpetuadors d’una biografia tan rígida com contradictòria de l’artista. Per En Manel Capdevila és evident que el terme vol dir “parent”, perquè “fer-lo servir amb el sentit d’«empleat seu» és una redundància, atès que aquest és el motiu del salconduit, perquè explica amb detall al llarg de tota la carta que treballa per ell”.

El document és també important, per tal com En Cèsar escriu: “Ordenem i manem que al seu portador, el nostre ben amat i molt excels arquitecte i enginyer general Lleonard Vinci, a qui hem encarregat la inspecció de les places i fortaleses dels nostres estats, se li presti l’ajuda que calgui en cada cas o que, a parer seu, estimi necessària”[13]. I, com relleva En Nicholl, “el document concedeix a En Lleonard total llibertat de moviment pels dominis d’En Borja, amb totes les despeses pagades «per a ell i els seus»”[14]: favor més propi si es feia a un parent que a un servidor.

Llavors, si el terme cal interpretar-lo en el sentit exacte de “parent”, d’on els venia la consanguineïtat? Doncs a través de la casa reial. D’algun vincle encara no clarificat, perquè com és de tothom sabut, l’escut d’armes d’En Lleonard era el mateix que el de la reialesa catalana: tres pals de gules en camper d’or[15]. Si bé el nombre de barres variava en funció de múltiples factors, els reis de Nàpols apareixen un darrere l’altre dibuixats amb escuts de tres pals, com els gravats de Ferran I, Alfons II, Ferran II i Frederic II[16]. Tots aquests reis de Nàpols, doncs, tenen el mateix escut d’armes que En Lleonard.

Hem vist que En Lleonard es dóna a conèixer a la cort d’una princesa de la casa reial catalana a l’inici de la seva carrera. I l’acabarà, així mateix, rebent la visita d’un altre membre d’aquesta reialesa, perquè serà a l’octubre del 1517, ja a les acaballes de la seva vida, que el Cardenal Lluís d’Aragó, juntament amb el seu secretari Antoni de Beatis, el visitarà al seu estudi. De conformitat amb En Nicholl, “el cardenal Lluís d’Aragó era nét del rei de Nàpols i cosí d’Isabel d’Aragó”[17]. Havia aspirat al soli pontifici, després de la mort de Juli II, al 1513. I, “encara que les seves esperances s’havien vist defraudades per l’elecció de Lleó X, seguí unit al nou pontífex: bàsicament perquè se li havia fet creure que el papa l’acabaria nomenant rei de Nàpols”[18]. És a dir, que som davant d’una nova amistat amb un membre de l’alta jerarquia eclesiàstica que aspirava a Papa, però també a rei. A rei de Nàpols.

En Beatis ens objectiva que En Lleonard va mostrar al cardenal tres obres mestres, entre les quals hi havia “el retrat d’una dama florentina”, que els especialistes identifiquen amb la Mona Lisa. El cardenal i el seu secretari –apunta En Fritjof Capra– “quedaren meravellats davant dels dibuixos anatòmics d’En Lleonard, i majorment davant dels seus escrits sobre altres temes”[19]. No és d’estranyar, per tant, que En Beatis escrivís al seu diari que “tots aquests llibres, escrits en italià, seran una font de plaer i de profit quan apareguin” editats[20]. En Capra, que recull amb atenció la sentència, no s’està d’anotar que “això fa pensar que En Lleonard analitzà amb el cardenal els seus plans de publicar els quaderns de notes”[21]. És a dir, que sembla molt previsible que l’edició pòstuma de les obres del geni del Renaixement haurien pogut anar a cura d’un altre membre de la casa reial catalana de Nàpols.

I, per acabar-ho de reblar, En Nicholl encara innova que “el Cardenal tornava d’un llarg periple europeu, motivat en part pel desig de distanciar-se d’una conspiració contra el papa Lleó que s’havia escaigut l’any anterior, i en part també per reunir-se amb Carles V, el nou rei d’Espanya”[22].

No deixa de ser ben curiós adonar-nos que En Lleonard es troba novament al mig del camí entre dos membres de la casa reial catalana: el cardenal Lluís d’Aragó i el nou rei dels catalans: Carles I. I que tota la informació que ens ha pervingut del seu estudi de pintura del final de la seva vida sigui precisament i justament al Diari de l’Antoni de Beatis, secretari d’En Lluís d’Aragó.

Jordi Bilbeny
http://www.inh.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART00160
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Missatge por Portalcat el Dl Set 12, 2011 11:36 am

Leonardo Da Vinci, català!




Segons l’historiador José Luís Espejo, Leonardo Da Vinci era d’origen català, com ja ha quedat confirmat amb Cristòfol Colom aquest any, Jordi Bilbeny i després que l’historiador Luis Ulloa ja ho afirmés fa prop de 100 anys. Així ho explica Espejo al llibre “El viatge secret de Leonardo Da Vinci”, en què afirma que la família de l’artista -de creences cathares i naturals de Vinça (antiga Vinciano, al Conflent)- va emigrar cap a Itàlia al s.XIII, després d’haver estat perseguits per la Inquisició espanyola de l’ordre dels dominicani (“gossos de Dèu”).
Segons recull l’historiador, Leonardo hauria visitat Catalunya en diverses ocasions, entre els anys 1421 i 1423, havent visitat el Canigó, a pocs kms de Vinça, i hauria plasmat alguns dels seus paisatges en quadres que més tard han fet la volta al món. És el cas, per exemple, de les muntanyes de Montserrat, que Espejo assegura que són les que es poden veure darrere “La verge de les roques” (foto en les dues versions que va fer) o a “La Gioconda”.

La Verge de les Roques es considera la seva primera gran obra. Un cop acabada no es va posar d’acord amb el pagament del treball i per tant la va conservar per a si mateix tota la vida, lliurant molt després una còpia, en perdre el judici que li va fer la congregació de Franciscans que se l’havia encarregat.

Fins i tot l’historiador s’aventura i indica que el famós somriure de “La Gioconda” podria haver estat inspirat en el de la Moreneta -la Cibeles negre coronada amb Attis infant que -`portada a Roma per salvar-la d’Hannibal- es fa passar per l’esglèsia catòlica arreu per “Mare de Dèu”-, creant així un dels enigmes més estesos de la història sobre el gran geni que morí refugiat a França.
A continuació el tronc de l’entrevista amb José Luis Espejo (foto):

¿Leonardo seria d’origen català?
Crec que sí. El seu cognom i el seu escut són catalans. Vinci, per a mi, és un apòcope de Vinciano, que està al Conflent. El cognom Vince era comú a Catalunya. El seu escut és un escut de Catalunya amb tres barres, el que és una brisura, una varietat, de l’escut que representa el regne de Mallorca. La meva hipòtesi és que venien de Catalunya.

I per què la van deixar?
Crec que la seva família aniria a Itàlia per motius religiosos a principis del segle XIII. Segurament serien heretges i es van instal.lar a Itàlia com tantes famílies catalanes i occitanes que fugien de la Inquisició. Llavors es van posar el cognom de Vinciano, perquè era el seu lloc d’origen. A Florència, els da Vinci apareixen com una família forana.

Vaja, da Vinci d’origen català com un altre personatge cèlebre de l’època, Cristòfor Colom, segons indiquen algunes teories …
Curiosament podien haver tingut un vincle d’amistat a través d’un amic comú, Américo Vespucio, amic de joventut de Leonardo, tots dos segurament deixebles d’un mateix mestre, Giorgio Antonio Vespucci.

I Leonardo va venir a Catalunya per conèixer els seus orígens?
Sobre el mes de setembre de 1481 desapareix de Florència i no se sap res d’ell fins el 23 d’abril de 1483, quan signa el contracte per pintar ‘La Verge de les Roques’. Ningú sap on va estar durant aquest any i mig. Crec que ell hauria anat a Montserrat.

En què es basa per arribar a aquesta conclusió?
Primer, en la iconografia que apareix en els seus quadres. En diversos es pot veure la muntanya de Montserrat. A més, va venir a pintar dos quadres. Un d’ells seria el ‘Sant Jeroni’, datat en 1482.

Ho hauria pintat a Montserrat?
Sí Aquest ‘Sant Jeroni’ va aparèixer a Roma al segle XIX. Crec que les tropes napoleòniques es van emportar del monestir quan el van saquejar. Els francesos es van portar quadres de Montserrat, que van anar a parar a col.leccions franceses. L’oncle de Napoleó va poder haver-ho adquirit i després el va vendre al Vaticà. Dic que el va pintar a Montserrat perquè hi ha un relleu de Pau Serrra, fet el 1776, molt semblant al ‘Sant Jeroni’. Només va poder haver-se inspirat en el quadre de Leonardo, el que el situa a Montserrat. A més, apareixen paisatges montserratins. Apareix el Cavall Bernat i unes roques característiques de la serra.

Si el ‘Sant Jeroni’ va estar a Montserrat, hauria de quedar constància … Ha parlat amb els monjos?
Vaig enviar diversos correus per demanar-los la seva opinió i no he obtingut resposta.

A què ho atribueix?
A que són hermètics. No els agrada airejar les seves coses. Si consideressin que els meus teories són una tonteria, m’ho dirien clarament, que no hi ha bases per sostenir-les. Però no m’ho han dit. El atribueixo al silenci administratiu. En canvi, hi ha gent que s’ha posat en contacte amb mi per ratificar extrems de les meves teories.

Per exemple?
La musicòloga Andrea Hernández em va contactar per dir-me que la partitura que apareix en el quadre ‘Retrat de músic’ és una de les peces del Llibre Vermell de Montserrat.

¿Tem que considerin que les seves teories són una ximpleria o sensacionalistes?
No són sensacionalistes. Sempre dic que es tracta d’hipòtesis de treball. Ningú m’ha donat fins ara cap argument que contradigués els meus. No hi ha documents. Els únics que hi ha són sobre la seva visita al castell de Salses en 1504. Com a mínim, podria confirmar el segon viatge, que ens portaria a la ‘Gioconda’ …

Parlarem d’ella. Abans digui per què Leonardo aniria a Montserrat?
L’abat comendatari d’aquesta època era el que es convertiria en el Papa Juli II. En aquests temps els Reis Catòlics volien convertir Montserrat en un monestir de jerònims. Fins i tot es van fer obres …

Per això el Sant Jeroni?
Sí Cal tenir en compte que l’ermita més alta, la paret més alta, el pic més alt de Montserrat són els de Sant Jeroni. Al museu de Montserrat hi ha tres sant jerònims. A la biblioteca hi ha quatre incunables de Sant Jeroni. Hi havia un especial interès per Sant Jeroni. Seria molt normal i lògic que li encarreguessin el quadre. I també va ser a Montserrat a aprendre.

Què?
Alquímia. Montserrat i Sant Cugat eren dos centres alquímics molt importants en aquests temps. L’alquímia va néixer a Catalunya, a l’Europa occidental. Allà estan Ramon Llull i Arnau de Vilanova, que eren alquimistes.

En quins altres quadres apareixen paisatges montserratins?
En ‘La Verge de les roques’, per exemple, apareixen tres cims que són l’emblema de Montserrat. També està representat el Cavall Bernat, que és un símbol fàlic, així com la cova representa l’úter. Són símbols hermètics per a representar la fecunditat, la vida. Són massa casualitats. Les seves obres són un compendi de símbols hermètics. Per exemple, la ‘Gioconda’ …

Aquí volíem arribar.
Tothom es pregunta qui era la Gioconda, quan la pregunta és què era, què representa.

Què representa?
Representa la Mare de Déu, Isis, la matèria, que ve de mater, la verge mare. Al mateix temps representa la matèria primera de l’alquímia, que és negra, per això va de negre i la Moreneta és negra, la verge negra, que és la matèria primera. Tot està relacionat.

I què em diu del seu enigmàtic somriure?
Està inspirada en la Moreneta. He agafat la seva boca i la hi he superposat a la Gioconda. L’expressió és molt semblant, i això no ho he dit jo. Per veure-ho, has de veure la Moreneta per un dels seus costats, perquè cada costat és diferent. En un, apareix una lleu somriure, i l’altre és seriós. Depèn de com la vegis, és seriosa o somriu.

Igual que el somriure de la Gioconda …
Sí, el mateix. Podria venir d’aquí. També la roba, els seus vels, ludiria al caràcter de deïtat, de verge negra, de gran mare. Per què si era un retrat no hi va donar a qui l’hi va encarregar? Per què el va tenir fins que va morir? El veig com un testament vital.

¿També apareix Montserrat?
Sí, és un dels seus paisatges vitals. A la Gioconda hi ha Montserrat vist des d’un observatori que realment existeix. En aquest quadre és tan important el fons com la figura.

La Moreneta també és misteriosa?
Molt. En tot Itàlia i Florència havia capelles de la verge de Montserrat, era venerada a tot Europa. Era el símbol de la verge negra, associada als benedictins, a l’alquímia i al que és herètic. L’església cristiana va assumir com a seves doctrines que eren herètiques, una d’elles és la de la Verge. La mare de Crist, segles enrere, pràcticament no era venerada, però amb els templers adquireix primacia sobre Crist. Aquest culte té a veure amb el dels càtars. Representaria també a Isis, la terra fecunda, negra … és complex.


http://www.defensemlaterra.com/leonardo-da-vinci-catala/
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: LEONARDO, MONTSERRAT I EL SECRET DE LA GIOCONDA

Missatge por Contenido patrocinado


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
Pots respondre a temes en aquest fòrum