El complejo militar-industrial español: El Reino sometido al viejo militarismo imperial.

Publicar un tema nou   Respondre al tema

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

El complejo militar-industrial español: El Reino sometido al viejo militarismo imperial.

Missatge por Portalcat el Dv Ago 09, 2013 11:09 pm

jueves, agosto 01, 2013
Àlex Furest (Economista)


En los últimos meses se ha producido un cierto escándalo al conocer las cifras del gasto militar en España. Este tema adquiere mayor relevancia con la noticia de hace unos dias del nuevo crédito del Gobierno de España por 877 millones de € para seguir cubriendo los gastos de la industria armamentística. Basándome en el informe no. 12 del Centre d'Estudis per a la Pau J.M. Delàs, de Pere Ortega y Camino Simarro,  haré una descripción resumida de lo que implica el gasto militar para la economia española.

La industria militar española es una creación del General Franco a través del extinto INI (Instituto Nacional de Industria) a principios de los años 40 del siglo pasado. Era una manera de crear una indústria de defensa y nacional. Pero ha derivado en otra cosa distinta, muy gravosa para la economía española y muy beneficiosa para unos cuantos bolsillos privados (y relacionados con los personajes que estaban en el poder cuando se creó el invento). En primer lugar hemos de entender cómo se estructura la industria militar española. Se trata de un oligopolio (4 empresas que lo controlan todo). Son:

EADS (antigua CASA), dedicada a aviones y helicópteros
Navantia (antigua Empresa Nacional Bazán), dedicada a navíos de guerra
General Dynamics (antigua Empresa Nacional Santa Bárbara), dedicada a vehículos, blindados y armamento terrestre (en este artículo denominada como GDSB)
INDRA, incorporada al oligopolio a raíz de la modernización y tecnificación de los sistemas de armamento de los 3 ejércitos.

El resto de empresas de la indústria armamentística trabaja para alguna de estas 4. E Indra para las otras 3.
Con la llegada al gobierno de José Maria Aznar en 1996 se pusieron en marcha los Programas Especiales de Armamento. Consistieron en un fuerte apoyo a la expansión de la industria armamentística española, casi siempre con cargo a los Presupuestos Generales del Estado. Pero no nos engañemos. Los gobiernos del muy progresista J.L. Rodríguez Zapatero, incluyendo la Ministra de Defensa Carmen Chacón, últimamente muy en el papel de adalid de los necesitados, no hicieron nada para revertir esta situación. La idea de la España imperial está bien arraigada entre la élite que gobierna España.

Pero los resultados económicos de esta industria son absolutamente desastrosos. Entre los años 2000 y 2009 EADS ganó 137,54 millones de € (si descontáramos las subvenciones seria otra cosa: sólo en el período 2008-2010 recibió subvenciones por importe de 391 millones de €). General Dynamics ya perdió directamente en el período 2000-2009 la cantidad de 58,26 millones de €. Indra es la que presenta un resultado más saneado, 1.089 millones de € de beneficios en ese período 2000-2009. Pero la guinda de pastel se la lleva Navantia, con unas pérdidas directas de nada menos que 3.371 millones de € en ese período 2000-2009.

El presupuesto de Defensa español se sitúa (oficialmente) entre los 7.000 y los 8.000 millones de €. Pero posteriormente se hacen trucos. Uno de ellos es imputar la I+D militar al Ministerio de Industria y no al de Defensa como gasto militar. Son cerca de 1.500 millones de € al año, en promedio. Por tanto, la realidad es que el presupuesto "oficial" de Defensa se acerca más al rango entre 8.000 y 9.000 millones de € anuales. Hay más, como no contabilizar como gasto militar el coste de las "misiones de paz", y algunos otros. Cálculos extraoficiales sitúan el gasto militar real en España en torno a los 16.000 millones de € anuales, es decir, 50 millones de € diarios. Es muy duro ver cómo la gente sufre en sus vidas los recortes y los embates de la situación económica para después ver cómo se gasta el dinero de esta forma. Los entre 8.000 y 9.000 millones "oficiales" ya significan del orden de los 25 millones de € diarios de gasto militar. Un exceso a todas luces

Pero la peor noticia de este artículo está aún por llegar. Porque estas cifras no son nada comparadas con los más de 33.000 millones de € que el Estado Español tiene comprometido como gasto militar hasta el año 2025. Por cierto, con un sobrecoste monstruoso, dado que la cifra inicial de los contratos era de 21.655 millones de €, es decir, un 53% de sobrecoste. Nada nuevo en la Marca España. Veámoslo por cada industria:

Empresa          Coste Inicial       Coste Final
EADS              12.973               22.125
Navantia          4.369                 6.044
GDSB              3.502                 4.236
Otros                811                  858

Principales contratos militares 1996-2025
(cifras en millones de €)

Cant Contrato   Cost unit Cost total
87 Avión EF-2000   134,7 11.718
27 Avión A-400M   203,4 5.493
45   Helicópteros NH-90  54,7 2.463
239   Carros Leopard   10,0       2.399
4   Submarino S-80   553,0 2.212
4 Fragata F-100   452,5 1.810
24 Helicópteros Tigre   65,8 1.580
212 Blindados Pizarro      4,0         845
1 Fragata F-105   834,0  834
4 Buque BAM   122,0  488
1 Buque BPE           462,0  462
1        Sistema satélites          377
2600 Misiles anticarro Skipe 0,1  355
770 Misiles Iris T        0,4  291
4   Buque BAC               59,5  238
13 Avión C-295       15,8  205
70 Obús 155 mm        2,9  200
1 Mantenimiento Avión EF-2000   150
5 Avión AV-8B       29,6  148
220 Blindados LMV Lince 0,7  143
84 Blindados Centauro 1,6  135
5 Avión P-3 Orion       21,6  108
232 Misiles Meteoro        0,4  104
1 Helicópteros UME                    80
40   Torpedos submarinos 1,9    76
4   Sistemas radar        17,3      69
21   Blindados Piraña III 3,2        68
1 Nodos CIS (comunicac)    61
43   Misiles Taurus         1,4    60
120   Misiles Sparrow         0,4    51
1   Hidroavión UME        40,0    40

Un exceso absoluto. Un avión A-400M son 203 millones de €. 34.000 millones de las antiguas pesetas!! Con dos aviones cubrimos el presupuesto anual de Cáritas, y a cuánta gente ayuda Cáritas en un año? Y qué decir de los submarinos S-80, a 553 millones de € cada uno. Casi 100.000 millones de pesetas! Cuántos hospitales, escuelas y ayudas a la dependencia se pueden gestionar con ese dinero! Y encima tienen un fallo de diseño y no pueden flotar, por lo que se han de gastar todavía más dinero en rediseñarlos!!! La cultura de la chapuza española? Va a entrar España solita en la III Guerra Mundial?

En cuanto a las cifras de empleo, en lo que se refiere a Catalunya son irrisorias. De los casi 29.000 empleos estimados en el año 2009 en la industria militar española, se estima que trabajaban en Catalunya del orden de 300 personas. Un irrisorio 1,05% del total.

Si atendemos a la cifra de negocio de la industria, de los 6.530 millones de € de volumen de negocio en 2009, otro irrisorio 0,43% (28,43 millones de €) es la facturación en Catalunya del negocio militar español. Es evidente que el negocio militar español no tiene a Catalunya como una de sus prioridades (para generar riqueza, porque los impuestos que sufragan esos gastos no se dejan de recaudar por parte de la Hacienda española). Teniendo en cuenta el poderío industrial de Catalunya no deja de ser llamativa esa ausencia y darnos pistas de por dónde van los tiros (nunca mejor dicho). El País Valencià o las Islas Baleares no salen mejor paradas. Una industria con criterios étnicos y territoriales (Madrid, Andalucía, Galícia y Murcia son sus principales polos).

Por tanto, este gasto en armamento representa

el 1,1% del empleo industrial en España
el 1,24% de la producción industrial española
las exportaciones de armamento suponen un 0,6% del total de las exportaciones españolas

No se justifica para este resultado tan pobre un gasto tan importante como el que la industria militar está generando en la economia española. Máxime en estos momentos de graves dificultades financieras y endeudamiento (90% del PIB). Es destacable que en muchos casos no se puede ni hacer un mantenimiento en condiciones de todo este equipamiento. Por tanto es dinero en muchos casos tirado directamente a la basura.

El Secretario de Estado de Defensa, Constantino Méndez, fue muy elocuente (sobretodo viniendo las palabras de un cargo como el que él ostentaba) en su intervención en el Congreso el 6 de Octubre del 2011: "No deberíamos haber adquirido sistemas de defensa que no vamos a usar, para escenarios de confrontación que no existen y con un dinero que no teníamos antes ni tenemos ahora"

Hasta cuándo malbaratará España el dinero de los contribuyentes en proyectos de caduco regusto imperial? Los catalanes ya hace tiempo que lo tenemos claro. Por eso queremos poder decidir nuestro futuro lejos de este tipo de gestión de los recursos públicos.


http://es.helpcatalonia.cat/2013/08/el-complejo-militar-industrial-espanol.html

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El complejo militar-industrial español: El Reino sometido al viejo militarismo imperial.

Missatge por Portalcat el Dv Set 05, 2014 1:55 pm

La política militar de Rajoy: un model de defensa bel·licista, car i obsolet

Sense novetats a les casernes espanyoles. La política militar de l'executiu popular, com descriu el darrer informe del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs –elaborat per Tomàs Gisbert, Maria de Lluc Bagur i Gemma Amorós– perpetua el paradigma construït a duet pels grans partits estatals durant les darreres quatre dècades. “Malgrat la crisi econòmica, no hi ha hagut cap qüestionament de la despesa ni del model de forces armades, tot i que es reconeix que l'estat no pateix avui en dia cap amenaça d'agressió”. L'exèrcit espanyol, a càrrec de l'ex-fabricant de bombes de dispersió i ministre de Defensa Pedro Morenés i Álvarez de Eulate, se centra ara, com expliquen les autores de l'Informe, en dos objectius estratègics: mantenir les capacitats bèl·liques –sota l'empara d'un discurs nacionalista molt vinculat a la defensa de les places africanes de Ceuta i Melilla– i oferir suport a la indústria dedicada a la producció i exportació d'armament.

Trenta anys de consens bipartidista

El 23-F, Milans del Bosch va treure a passejar els tancs per València, la cuirassada Brunete va estar a punt de marxar sobre Madrid. El 82 i 85 el cop va tenir dues potencials seqüeles, desmantellades pels serveis d'intel·ligència espanyols, que no van transcendir. El tot just nomenat president, Felipe González, i el seu ministre de Defensa, Narcís Serra, van apostar llavors per reformar, modernitzar, compensar o subornar –segons els diversos punts de vista– la cúpula militar a través de grans inversions, enfocades a equiparar l'antiquat exèrcit de la dictadura amb les forces armades dels estats de l'entorn occidental. El procés va comportar l'entrada a l'OTAN, contrària a la paraula donada en un principi per González i finalment ratificada per mitjà d'un referèndum molt ajustat, el 1986. Des d'aleshores, exceptuant l'abolició del servei militar –fruït de la pressió dels moviments insubmisos i pactada amb Aznar per l'expresident i evasor fiscal Jordi Pujol– la política de defensa del PP i el PSOE no ha experimentat canvis importants.

Els darrers dos anys, el govern de Rajoy, amb el suport del partit de Rubalcaba, ha aprovat dues directives –Directiva de Defensa Nacional i Directiva de Política de Defensa– i un text titulat Estratègia de Seguretat Nacional, que prorroguen el model històric. Les analistes del Centre Delàs conclouen que es tracta d'un conjunt de propostes “poc desenvolupades” en què perdura una visió militarista de la seguretat. Es dóna un paper protagonista a la defensa de les possessions magribines de Ceuta i Melilla –que no està compartida amb l'OTAN, sinó que és competència exclusiva de l'estat–, així com potenciar la “comunicació estratègica de la defensa”, destinada al foment de la “participació ciutadana en la defensa d'Espanya”.

La crisi no arriba a les casernes

El 2013, els pressupostos de l'Estat estipulaven una reducció del 3% en la partida de Defensa –la retallada en educació va arribar al 14%. A l'hora de la veritat, però, la despesa real destinada als exèrcits, repartida entre diversos ministeris, ha crescut un 13% respecte a la previsió inicial. Des del Centre Delàs opinen que es tracta d'un finançament “al marge de la crisi i de les retallades, seguides per les polítiques d'austericidi, que han retallat els drets socials, han aprofundit l'atur i han enfonsat, sense miraments, el teixit industrial”.

Tot i les dificultats per reclutar soldats, les forces armades espanyoles estan sobredimensionades si les comparem amb les d'altres països europeus. L'any passat estaven conformades per 125.000 efectius, xifra que s'havia incrementat un 3% en relació el 2007. Durant el mateix període, els exèrcits de la UE en conjunt van reduir el seu personal un 13%. Alemanya, per exemple, va desmantellar el 20% del Bundeswehr. Més forta ha estat la desmilitarització a Àustria (-43%), Bulgària (-39%) o Polònia (-30%). A banda d'això, el govern de Madrid concentra les inversions en adquirir armament d'última generació i els recursos destinats al material bàsic per a la tropa són insuficients. Si ho sumem al fet que hi ha unitats que compten tan sols amb el 25% dels efectius teòrics i que algunes d'elles només existeixen sobre el paper, a la pràctica amb prou feines un 10% de l'exèrcit espanyol estaria operatiu per tal d'exercir la seva funció guerrera. La presència militar a Catalunya és testimonial (1.722 soldats) i bona part de les tropes estan aquarterades a la comunitat de Madrid (29.396) i Andalusia (27.410).

Impuls al complex militar-industrial

El concepte de complex militar-industrial (CMI) es refereix a la interrelació mútuament beneficiosa entre una tendència governamental militarista i les indústries de material bèl·lic. La política de defensa pivota sobre una galàxia de sopars, converses de passadís i portes giratòries que alimenten la cursa armamentística i les “aventures” militars a l'exterior. Els perills del CMI ja van ser advertits pel president nord-americà Eisenhower el 1961, i són encara avui ben vigents al seu país i a altres estats del món, com per exemple Israel.

L'espanyol és un complex menor, de “sèrie B”, però reforçar la producció, compra i exportació d'armament de guerra propi ha estat tradicionalment una de les prioritats del Ministeri de Defensa, i també ho és per l'executiu actual. Les principals empreses armamentístiques de l'Estat són Navantia (vaixells), EADS-CASA (avions), General Dynamics Santa Barbara (diversos) i Indra (electrònica). La producció d'armament catalana és relativament escassa: 35 empreses i 478 treballadores.

Aquestes companyies reben préstecs públics multimilionaris per part de l'Institut de Crèdit Oficial espanyol (ICO), i també de mans de la majoria de bancs privats –sobretot el BBVA i el Santander–, implicats fins a tal punt en la inversió bèl·lica que organitzacions com el Centre Delàs parlen de “banca armada”. La indústria de la guerra espanyola disposa, a la vegada, dels 508 milions d'euros que els pressupostos del 2014 han destinat a R+D militar –despesa un 40% superior a la del 2013. Per altra banda, el Ministeri de Defensa ha firmat contractes per valor de més de 30.000 milions que s'hauran de fer efectius els pròxims anys.

L'Estat espanyol és el sisè exportador d'armes del món. Sense entrar en detalls sobre l'ús que posteriorment li donen, alguns països que compren material militar Made in Spain* són l'Aràbia Saudita, Egipte, Líbia, Turquia, Bahrain, l'Iran, Colòmbia, la Xina, Mèxic i, sorprenentment, Veneçuela. Pel que fa a Israel, com ja explicaven en aquest setmanari les periodistes Laila Serra i Marc Font, la vinculació militar entre l'Estat espanyol i Israel es pot qualificar d'“estreta”. Les exportacions espanyoles a l'Estat d'Israel són poc significatives, pel que fa a les importacions passa exactament al contrari. Sistemes de drons, morters i vehicles fabricats a Israel sota la garantia comercial de “provat en combat” –és a dir, contra la població palestina– engrossien els arsenals de les forces armades espanyoles, sense oblidar que un altre client de la “indústria de l'ocupació” israeliana són els Mossos d'Esquadra.

Un ambient masclista i violent

Després de 25 anys de la incorporació de la dona a les forces armades, el procés continua sent “lent i dificultós” –adverteixen les autores de l'informe Delàs. Un 12,3% dels militars són dones, que constitueixen un 16,9% de la tropa, però tan sols el 7,3% de l'oficialitat. No n'hi ha cap que sigui general. La hipermasculinitat associada a la figura del guerrer segueix present, i en l'última dècada s'han tramitat 62 queixes per assetjament sexual a dones soldat, 25 de les quals han acabat en condemna. A banda de les qüestions referides al gènere, la vida castrense tampoc és un camí de roses: “el sistema jeràrquic de les Forces Armades comporta una violència estructural inherent i, molts cops, acceptada”. Els casos de maltractaments són “freqüents”, sobretot aquells que comporten abús d'autoritat, és a dir agressions, insults, faltes de respecte, vexacions i humiliacions, entre d'altres.

Sota jurisdicció castrense

El govern de Rajoy ha tirat endavant dues noves lleis que solidifiquen i endureixen el sistema de justícia casernari. El nou Règim Disciplinari Militar manté la figura de l'arrest disciplinari (calabós), mesura arbitrària que deixa les persones condemnades sense tutela judicial efectiva, fet que, com apunta el Centre Delàs, vulnera el Conveni Europeu dels Drets Humans. Durant l'últim quinquenni han estat arrestades 28.000 persones. El darrer any van dormir al calabós cinc representants d'associacions militars, com el líder de l'AUME, el sotstinent Jorge Bravo, que va demanar públicament que es reduïssin despeses supèrflues en Defensa –jures de bandera per a civils, festivitats patronals...– abans de retallar el sou a la tropa. Les declaracions franquistes, colpistes i/o catalanòfobes dels generals Juan Antonio Chicharro i Ángel Luis Pontijas i del tinent coronel i jutge militar Miguel Ayuso, en canvi, no han estat sancionades.

L'executiu popular ha aprovat, així mateix, un nou Codi Penal Militar que ressuscita el principi de l'“obediència deguda”, que eximeix les tropes de violar els Drets Humans amb l'excusa que “compleixen ordres”. El Dret Internacional ja va descartar aquesta idea després de la Segona Guerra Mundial, quan els nazis van apel·lar-hi reiteradament als Judicis de Nuremberg; el concepte també va servir per tapar els crims de les dictadures llatinoamericanes. La permanència de la figura indica, segons l'informe Delàs, que “es busca reforçar la disciplina autoritària i que els ciutadans d'uniforme acatin una obediència cega, sense tenir la capacitat real de desobeir ordres que comporten l'execució de delictes”. La segona novetat important del nou codi és que els tribunals militars podran jutjar civils “en situació de conflicte armat i no en temps de guerra”, com passava fins ara. L'ampliació conceptual podria suposar, teòricament, que els tribunals d'excepció entrarien en escena si esclatessin revoltes internes.

http://directa.cat/noticia/politica-militar-rajoy-consolida-un-model-defensa-bel%C2%B7licista-car-obsolet

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El complejo militar-industrial español: El Reino sometido al viejo militarismo imperial.

Missatge por Portalcat el Dc Mar 25, 2015 12:07 am

preocupació pels drets humans del PP?


La recent aprovació en la Unió Europea d'una moció del PP per promoure el respecte dels drets humans i la llibertat de l'oposició a Veneçuela ha estat utilitzada a l'Estat espanyol com a arma llancívola contra Podem. El vot en contra de la moció per part de l'esquerra unitària al Parlament Europeu, formada per Podem, Izquierda Unida i Bildu, ha servit una vegada més com a eina política interna. La moció del PP, impulsada pel seu eurodiputat Luis de Grandes, insta al govern de Veneçuela a alliberar a Antonio Ledezma, Leopoldo López i Daniel Ceballos, a més de la resta de manifestants pacífics i líders de l'oposició “detinguts arbitràriament per exercir el seu dret a la llibertat d'expressió”, segons consta en el text de la moció. El rebuig de Podem i IU a una moció que demana la llibertat d'opositores i el respecte dels drets humans i de la llibertat d'expressió, independentment de la instrumentalització i els interessos que tenen aquells que la van presentar, resulta de complicada defensa. I així s'ha evidenciat en la política interna espanyola.

El respecte als drets humans als països estrangers dels grups polítics sempre ha estat utilitzat de forma espúria per treure rendiment electoral de manera interna. Els drets humans en política serveixen per guanyar vots i usar-los contra els adversaris. No existeix un interès real en el respecte a aquests drets i en la situació de les ciutadanes d'aquests països que solen aparèixer en els argumentaris partidistes. Veneçuela és un dels exemples paradigmàtics d'aquesta manera d'actuar. Les crítiques al govern de Nicolás Maduro que els membres del Partit Popular han emprat, amb més agressivitat i presència des de la irrupció de Podem, no semblen importar a l'hora de realitzar operacions comercials i transaccions econòmiques amb el govern bolivarià.

Veneçuela i el Partit Popular

El Partit Popular, en el seu intent per menyscabar la imatge pública de Podem, ha incidit, amb el suport dels mitjans de comunicació afins, en la relació que en el passat van tenir Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero i Íñigo Errejón amb el govern veneçolà. El partit del govern critica a Veneçuela perquè afecti el partit d'Iglesias per simpatia. Les declaracions sobre Maduro, Hugo Chávez i Veneçuela han estat de tot tipus. El passat 12 de març, Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés demanava l'excarceració dels opositors i que cessessin les “actituds tiràniques”.



Les declaracions del portaveu estan en la mateixa línia de les quals va expressar Guillermo Mariscal, portaveu del Grup del PP al Senat arran de la detenció del capdavanter de l'oposició Leopoldo López: “Espanya sempre ha recolzat la defensa dels drets humans i la llibertat i ha demostrat el seu compromís amb els valors democràtics i el rebuig a tota forma de violència i opressió contra aquests principis… compartim la preocupació per la falta de respecte als principis universals de la Democràcia, de l'Estat de Dret i dels Drets Humans a Veneçuela”. No obstant això, malgrat aquest frontal rebuig a les actuacions del govern de Maduro, el ministre d'Afers exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo ha declarat avui que no té sentit realitzar sancions contra Veneçuela per part de la UE. Òbviament si ho fes l'Estat espanyol, hauria de deixar de vendre material militar al país llatinoamericà. L'any 2012 Pedro Morenés va qualificar a Chávez com a “gran amic d'Espanya”, no en va aquest any Veneçuela va ser el millor client de la indústria armamentística espanyola, en comprar material per valor de 164 milions d'euros.

La moció de reprovació a Veneçuela de la passada setmana incloïa en un dels seus punts que “segons organitzacions locals i internacionals, un any després de les manifestacions pacífiques més de 1.700 manifestants es troben a l'espera de judici, més de 69 segueixen empresonats i almenys 40 persones han estat assassinades durant les protestes sense que s'hagin exigit responsabilitats als autors; que els manifestants s'han enfrontat a un ús excessiu de la força i la violència sistemàtica per part de la policia, de membres de la Guàrdia Nacional i de grups armats progovernamentals violents i 'descontrolats'”. Les manifestacions a les quals es refereix la moció van començar a produir-se al febrer de 2014. L'Estat espanyol ja havia enviat material antidisturbis i, malgrat la repressió que denuncia De Grandes en el text, s'ha seguit enviant material d'aquest tipus mentre han seguit les protestes.



L'any 2013, l'Estat espanyol va autoritzar la venda de material antidisturbis i de defensa a Veneçuela per valor de 16,7 milions d'euros. A pesar que el govern va anunciar al març de 2014, en una nova estratègia electoral, que deixaria de vendre material antidisturbis a Veneçuela, ha continuat fent-ho l'any 2014 amb una part i suspenent la venda d'una altra per la situació al país. Al govern justifiquen la venda d'aquest material dient que són llicències ja atorgades l'any 2013. Segons l'informe d'exportacions de material de defensa, un altre material i doble ús publicat per la Secretaria d'Estat de Comerç les vendes en el primer semestre de 2014 d'aquest tipus de material a Veneçuela van ser de 10.760.175 euros, aquest muntant inclou l'autorització del govern de Mariano Rajoy de material antidisturbis al govern de Maduro. Segons dades del mateix informe del govern espanyol, es va vendre el material inclòs en l'epígraf “Cartutxos propulsors, matèria primera per fabricar i mantenir artificis pirotècnics no letals i esposes” per un valor de 637.072 euros. Els únics països als quals l'Estat espanyol ha venut material antidisturbis al costat de Veneçuela han estat Tunísia, Líbia i Bolívia. A aquests estats el govern espanyol els ha venut camions amb canons d'aigua i cartutxos lacrimògens.



A més del material antidisturbis usat per a la repressió de les manifestacions, l'estat espanyol ha exportat material de defensa per a les Força Armades de Veneçuela, que durant aquests dies han fet maniobres. Específicament ha exportat al govern de Maduro 2.863.342 euros en municions, dispositius i components i 3.488.628 euros en equips i construccions blindades, planxes de blindatge, construccions de materials metàl·lics o no, cascos militars, vestuari i peces de protecció. En l'informe apareix la denegació per part del govern de l'enviament de 4 avions de transport de Sudan del Sud en aplicació d'uns requisits que no es complien. Entre ells la possibilitat que s'incomplís el respecte als Drets Humans per la guerra civil que està vivint el jove país. Aquesta denegació no va existir per a altres països com Aràbia Saudita, a la qual es va vendre material de defensa per valor de 240.130.449 euros.

Aràbia Saudita, governat per un règim dictatorial islamista, i país amb el qual la Casa Reial manté una relació d'amistat molt propera, va rebre aeronaus militars per valor de 223.400.368 euros i bombes, torpedes, coets i míssils per una xifra de 5.010.000 euros. El govern de Mariano Rajoy no ha demanat en aquest cas que existeixi respecte als drets humans ni que es deixi a oposició actuar en llibertat (no està permesa l'oposició a Aràbia Saudita). Com va dir Morenés en ser qüestionat sobre la satrapia saudita, cada país busca la millor manera de proveir de benestar a les seves ciutadanes. En el cas d'Aràbia Saudita, la manera en el qual el règim islamista procura benestar a la seva ciutadania s'assembla molt al de l'Estat Islàmic. Serveixi com a exemple el cas del bloguer Raif Badawi, condemnat a rebre 1.000 fuetades per “insultar” a l'islam, o el de la decapitació pública amb una espasa a una dona birmana.


Un altre país amb el qual el PP no ha mostrat molt interès pel respecte dels drets humans és Bahrain. En l'informe del govern espanyol apareix referenciada la venda de material de munició d'artilleria per valor de 26.622.200 euros. La venda forma part dels acords entre el regne espanyol i el regne del Sheikh Hamad Bin Isa al-Khalifa. La situació de l'oposició a Bahrain i del respecte dels drets humans en el califat queden retratats en l'informe d'Amnistia Internacional de l'any 2014/2015: “El govern va continuar fent callar i castigant la dissidència, i restringint les llibertats d'expressió, associació i reunió. Les forces de seguretat van utilitzar força excessiva per dispersar manifestacions i van matar almenys a dues persones. Continuaven a la presó activistes de l'oposició condemnats en judicis injusts en anys anteriors, entre ells presos de consciència. Se seguia torturant a persones detingudes i regnava un clima d'impunitat”. La situació de l'oposició al règim del golf pèrsic és molt complicada. El govern ha restringit la llibertat d'associació en virtut d'una nova disposició que faculta al ministeri de Justícia a dissoldre associacions polítiques per “motius imprecisos”, segons relata Amnistia Internacional. En el mateix informe alerta de la suspensió dels grups polítics opositors, Waad i Al Wefaq. A Bahrain també es va detenir a un capdavanter opositor. El Sheikh Ali Salman va ser detingut el passat mes de desembre per voler provocar el canvi de sistema polític per la força, segons l'acusació del govern. No hi ha hagut cap veu dins del PP o el govern que hagi condemnat aquestes activitats i hagi demanat el respecte dels drets humans i a l'oposició a Bahrain.

La política sobre els drets humans d'un país sempre ha estat sotmesa a un ben superior, sigui estratègic, polític o econòmic. Per definir la hipocresia del PP en aquesta matèria caldria recórrer a la cèlebre frase de Franklin Delano Roosevelt sobre el dictador de Nicaragua Anastasio Somoza: “Sí, és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.

https://directa.cat/venecuela-preocupacio-pels-drets-humans-del-pp

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: El complejo militar-industrial español: El Reino sometido al viejo militarismo imperial.

Missatge por Contenido patrocinado Hoy a las 12:52 pm


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
Pots respondre a temes en aquest fòrum