Dolmens, Pedres, Diables, Ponts i llegendes

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Dolmens, Pedres, Diables, Ponts i llegendes

Missatge por Portalcat el Ds Oct 15, 2011 9:22 pm

La paraula megalitisme es composa de les paraules gregues megas (gran) i lithos (pedra). Així, quan parlem d’un megàlit volem dir que es tracta d’un element fet amb grans blocs de pedra, amb pedres grans. Això és precisament el que són allò que considerem monuments megalítics, és a dir, dolmens, menhirs, cromlechs, taules (a Menorca), etc.


Aquests elements constructius tan singulars sempre han cridat l’atenció de la gent. Tant que al seu voltant s’han anat teixint tota una sèrie de llegendes que pretenien explicar el seu origen, la seva funcionalitat o totes dues coses alhora. Les històries més conegudes els relacionen amb els druïdes i els seus sacrificis: la visió romàntica va fer d’aquestes construccions altars per a sacrificis humans. De tota manera veurem alguns exemples de llegendes i tradicions populars que ens toquen molt a prop una mica més endavant.

Cal aclarir, però, que en realitat el megalitisme a les nostres terres neix en l’etapa històrica coneguda com a Neolític final-Calcolític. En anys vol dir aproximadament entre el 2.500 i el 1.800 abans de Crist. Val a dir que hi ha zones europees, com ara la façana atlàntica de França, on hi ha megàlits des del Vè mil·leni abans de Crist. Sigui com sigui, el Neolític final-Calcolític és d’una d’aquelles etapes prehistòriques relativament mal conegudes a casa nostra. En aquest període sembla produir-se una tendència vers la repoblació de les zones de muntanya. Alguns autors opinen que aquest fenomen pot ser causat per un augment de la població durant el Neolític mitjà, i també per un major èmfasi de les activitats ramaderes. Potser lligat amb aquest augment de la població tenim una de les novetats més importants d’aquesta època, com és el canvi de concepció dels enterraments: les sepultures ja no seran individuals com durant el Neolític mitjà, sinó col·lectives, i es troben diversos exemples d’enterrament de diverses persones en un mateix abric, que en algunes ocasions ja s’havien fet servir com a lloc d’habitació en períodes anteriors. És el cas dels Rocs d’en Sardinyà, la Cova d’en Pau o la Cova de la Granota, tots ells a la zona de Can Boquet de Vilassar de Dalt, o de la Barraca del Dimoni de Premià de Dalt. Amb tot, l’enterrament més espectacular dels que es coneixen a la comarca durant aquest període és el de la Costa de Can Martorell o Vinya d’En Tit, a Dosrius, descobert l’any 1994, on s’hi enterraren més d’un centenar de persones.


imatge Pedra del Diable (entre Vallromanes i Vilassar de Dalt)


Però com dèiem, els elements constructius que més han cridat l’atenció històricament han estat els monuments megalítics, sobretot els dolmens i els menhirs, l’ús dels quals pot arribar fins a la fi de l’edat del Bronze, més o menys cap al 1.200 aC. Això vol dir que es van fer servir aproximadament durant uns 1.000 anys. El dolmen (de les paraules bretones dol i men, signifiquen textualment taula de pedra) és essencialment una tomba feta en forma de caixa, que acostuma a tenir un passadís d’accés. Es tracta d’un enterrament col·lectiu, i quan se n’ha pogut excavar arqueològicament algun que no havia estat prèviament saquejat pels buscadors de tresors, s’ha pogut documentar la seva utilització en diverses ocasions, ja que els cadàvers exhumats pertanyien a diversos períodes. Se suposa que allà s’hi enterraven les elits de la comunitat, d’una comunitat que va haver d’unir els seus esforços per tal de poder procedir a la construcció d’unes estructures que precisen una gran preparació, tècnica i organització prèvies atès el pes de les pedres que s’havien de traslladar –de vegades des de llargues distàncies- i bastir.

Aquestes construccions quasi bé sempre es troben a llocs elevats, sovint visibles a gran distància, com són turons o colls, i hom suposa que també feien la funció de marcadors o delimitadors de territori. Aquesta funció podia ser molt important per petits grups de població que situant aquests elements al perímetre dels seus dominis, delimitaven el seu territori i posaven de manifest el seu dret a aquella terra tot demostrant que ja portaven generacions explotant-la. És en aquest punt on podem veure el caràcter agrícola i ramader d’aquestes comunitats, que entre el Neolític Final i el Calcolític van construir els seus poblats prop de les zones a explotar. Segons les restes aparegudes a diferents llocs de Catalunya, es tractaria de cabanes de forma ovoïdal amb coberta de fusta.
Així, tenim enterraments en abrics naturals reaprofitats i en dolmens. En realitat hi ha poques diferències entre els enterraments que es feien aprofitant els abrics naturals existents i els enterraments als dolmens. Si ens fixem en els rituals i les ofrenes observarem que són gairebé idèntics. Només canvia el receptacle, que en uns casos és natural (l’abric) i en altres és artificial (el dolmen).

Pel que fa al Maresme i proximitats tenim algunes mostres d’enterraments en megàlits: Roca d’en Toni (Vilassar de Dalt), Can Gurri (Alella), Vinya d’en Tit (Dosrius) Dolmen de l’Infern (Arenys de Munt)... Un dels indrets megalítics que val molt la pena visitar, a més de l’àrea de Can Boquet de Vilassar de Dalt, és el de la zona de Céllecs (La Roca del Vallès), precisament a cavall entre el Maresme i el Vallès, on hi trobem dolmens com ara la Cabana del Moro, Can Gol I, Can Gol II, les pintures rupestres de la Pedra de les Orenetes, la Roca Foradada, la Pedra de les Creus, etc.

Es tracta d’elements pertanyents a diverses etapes històriques (fins i tot hi ha gravats de creus, que semblen de l’època medieval), però que tenen el seu origen durant el període megalític.
Altres elements destacables pertanyents a la cultura de l’època megalítica són els anomenats menhirs. Un menhir no és altra cosa que una pedra allargada posada dreta. Això és precisament el que vol dir menhir en l’idioma bretó: pedra dreta. Es tracta de senzills monuments que podien tenir diverses finalitats, com ara marcar límits territorials o indrets on dur a terme determinades cerimònies religioses. Cal dir que alguns d’ells, inspiradors de creences ancestrals, foren cristianitzats en èpoques més modernes, per exemple esculpint-hi una creu en la seva part superior. A les nostres contrades hi trobem dos exemples, el menhir de Cal Camat (Vilassar de Dalt) i la Pedra del Diable (entre Vilassar de Dalt i Vallromanes).

A causa de la seva singularitat, els dolmens i els menhirs solen trobar-se lligats normalment a històries d’éssers fantàstics, com ara diables, fades, gegants o bruixes



2ª PART:

Un indret com el de la zona de Can Boquet, que ha estat habitat gairebé de manera ininterrompuda durant més de sis mil anys, i amb elements singulars com ara el mateix dolmen, necessàriament havia de donar lloc a llegendes i creences d’arrel popular.


Naturalment, aquestes no són gaire diferents en essència a d’altres que conformen la mitologia popular de la nostra geografia, tot i que hi aporten un cert regust de caràcter local. En paraules d’Anatole Le Braz (1923): "La llegenda és un producte local: la veiem germinar, créixer, floréixer. Està constantment en vies de formació i transformació: està viva. Tothom coneix o ha conegut els actors que posa en escena. Es tracta de gent del lloc, de la parròquia, són els vostres semblants, sou vosaltres mateixos [...] El marc també és real: el teniu davant dels vostres ulls, davant la vostra porta...".

A causa de la seva singularitat, els dolmens i els menhirs solen trobar-se lligats normalment a éssers fantàstics, com ara diables, fades, gegants o bruixes. Un cas força conegut de les nostres contrades és la Pedra Gentil de Vallgorguina i el tema bruixeril. Però de vegades també s’hi relaciona la Mare de Déu o a algun sant, com és el cas del dolmen de la Pedra Salvadora de Mollet, aixecat inicialment pel diable amb algunes pedres tretes de Céllecs.
Segons explicà el geògraf Enric Ribes a Joan Amades l’any 1935, la coberta del dolmen de la Roca d’en Toni era en un principi una gran pedra que, procedent del Montseny, el diable portava a coll cap a Martorell per acabar de construir el pont romà conegut com a Pont del Diable. Aquest tipus de llegenda és molt coneguda i presenta moltes variants de situació i de lloc. Així, una d’elles explica com a prop del riu Llobregat hi havia un hostal, on no tenien cap pou per proveir-se d’aigua. Per això, una serventa s’havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l’aigua a l’altra banda del riu, a una font que hi havia allà. Un dia en que el riu baixava molt ple, la noia va exclamar que més valdria donar-se al dimoni que no pas haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller, que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar, i el diable –ja que no era altre el cavaller– es posà a treballar a bon ritme. Només li faltava una pedra per posar, i la matinada s’acostava. Quan ja s’apropava amb la darrera pedra, la que acabaria el pont, el gall va cantar anunciant el nou dia. I el diable, que només pot treballar de nit, va deixar caure la pedra amb ràbia, ja que no havia pogut acabar el pont i per tant no es podria fer amb l’ànima de la serventa. Com ja hem dit, aquesta pedra, segons una de les versions, és la coberta del dolmen de la Roca d’en Toni de Vilassar de Dalt. Segons altres versions, és la Pedra del Diable de Palau Solita, la coberta del dolmen de Pedra Arca de Vilalba Sasserra, o la Pedra Salvadora de Mollet.

A Vallromanes existeix un paral·lelisme d’aquesta llegenda. Fa referència a una gran pedra, anomenada la Pedra del Diable, que hi ha al peu del camí que va des de Vilassar de Dalt per Pedrells cap a Can Gorguí, i que fou deixada allà mecànicament en arreglar el camí. La llegenda fou recollida de forma oral a l’any 2002. Segons aquesta història, una noia de Ca la Molinera anava sovint a buscar aigua per als seus pares a la font d’en Joaquim. Sempre es trobava el dimoni reposant en una pedra del camí, que li preguntava qui era i a on anava. Quan li ho deia, el diable li proposava que, a canvi de la seva ànima, mai més no hauria de traginar amunt i avall per anar a buscar aigua. Quan una dona del poble va saber això, va proposar a la noia d’escaldar un pollastre a les dotze de la nit, per treure-li la força. El diable no va tornar a aparèixer, deixant una enorme pedra sense endur-se (s’explica que constantment traginava pedres amunt i avall). Algunes persones deien que aquella pedra feia la mateixa mida que el buit que hi havia en el Pont del Diable de Martorell, abans de la seva restauració.

imatge Pont del Diable de Martorell



Una altra tradició sobre el dolmen de Can Boquet, que ens transmet de forma molt esquemàtica Joan Amades, afirma que els nens de Vilassar de Dalt surten de l’interior d’aquesta construcció, és a dir, que neixen de l’interior del dolmen. No resulta estranya l’existència d’aquesta tradició, ja que a Catalunya, com en altres indrets, són relativament freqüents les troballes d’infants dins de coves, dolmens o balmes, dels que hi ha nombrosos exemples arreu del país segons les diferents llegendes i tradicions conegudes. Amb tot, a Catalunya el més habitual és que els infants es trobin sota d’una col, i es recullin com qui agafa cargols. La creença és antiga, ja que es coneixen representacions de nens amb una col a la mà d’època romana. Com a dada curiosa, a Catalunya en Patufet s’amaga sota una col per resguardar-se de la pluja, col que es menja el bou, amb en Patufet i tot. Aquestes creences entorn dels infantaments, que s’explicaven als més menuts, són anteriors a aquella tradició segons la qual els nens vénen de París portats per la cigonya, que evidentment és molt més moderna…

En consonància amb la creença segons la qual els nens de Vilassar de Dalt surten del dolmen de la Roca d’En Toni, cal dir que el megàlit és especialment protector dels vius respecte de les accions nocives dels morts que allà hi ha enterrats, segons expliquen els historiadors de les religions. Fixada a la pedra, l’ànima només pot exercir bones influències, en aquest cas fertilitzar. Així, resulta molt habitual que les dones s’esmunyin i es freguin pels megàlits, que llencin pedres al damunt de les lloses superiors dels dolmens, bé sigui per trobar casador, o per quedar-se embarassades, que és el més habitual. El historiador de les religions Mircea Eliade explica un cas esdevingut en el complex megalític de Carnac (França), on cap el 1880 un matrimoni que no tenia fills va anar a un dels menhirs. Es despullaren tots dos i començaren a donar voltes entorn de la pedra. Cal dir que també hi havia lluna plena i era de nit. En altres casos eren les parts sexuals, evidentment relacionades amb la fertilitat/fecunditat, les que eren posades en contacte directe amb la pedra generatriu, tal i com es feia al cromlech de Rollnight (Oxfordshire, Anglaterra), on les noies que volien tenir fills es fregaven els pits a la mitjanit, concretament en l'anomenat "rei de pedra", i d’aquesta manera esdevenien fèrtils. Tampoc no resultaven infreqüents les relacions sexuals davant dels megàlits en les nits de lluna plena. En l’actualitat moltes d’aquestes creences estan justificades per interpretacions més o menys de caràcter cristià: es diu que allí s’hi va asseure un sant, per la presència d’una creu, per la troballa d’una Mare de Déu, etc. En massa ocasions, però, aquests llocs han estat freqüentats molt abans per fades i altres divinitats de caire popular, essent a elles a qui es portaven en realitat les ofrenes d’oli, de flors, etc., i a qui es dedicaven.



http://panxing.net/continguts/indrets/maresme/item/10-el-fenomen-megal%C3%ADtic
http://www.panxing.net/continguts/indrets/maresme/item/11-el-fenomen-megal%C3%ADtic-2a-part
http://entrellum.blogspot.com/2007/06/la-pedra-del-diable.html
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3514
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Dolmens, Pedres, Diables, Ponts i llegendes

Missatge por Portalcat el Dl Oct 17, 2011 7:05 pm

En un bloc dedicat als megàlits i les grans pedres, no podia faltar aquest cas excepcional de Litolatria o adoració de la roca. A prop de Ulan Bator la capital de Mongòlia, es troba una roca coneguda com la roca mare o (Ejj Khader) també anomenada la roca de la dona casada "(Avgai Khader). És un roca amb forma d'una dona embarassada i asseguda mirant al davant de la sortida del sol.

imatge de la gran Mare de Mongolia


Aquesta roca és objecte de culte per als Mongols, que diàriament i més els caps de setmana es dirigeixen allà a portar ofrenes generalment galetes, vodka, etc. En el camí es troben nombrosos monticles de pedres, amb trossos de draps i altres coses que serveixen també per demanar bons desitjos.
Una cosa semblant passa a Galícia amb els túmuls de pedres que es diuen amilladoiros i que es troben en els camins que porten a centres religiosos com San Andrés de Teixido.


http://dolmenes.blogspot.com/2011/05/la-roca-madre-de-mongolia-litolatria.html


No cal caminar molt lluny quan els musulmans idolatren a una roca meteòrica. Ha de ser que amb el fet d'haver procedit de l'espai és per a gairebé tots ells ja de "procedència divina".

imatge de La Meca
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3514
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum