POEMES DE DOLORS MONSERDÀ I VIDAL

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

POEMES DE DOLORS MONSERDÀ I VIDAL

Missatge por Portalcat el Dj Nov 05, 2009 3:00 am

DOLORS MONSERDÀ I VIDAL (1845-1919)

Dolors Monserdà va ésser, en el seu temps, una excepció entre les seves coetànies, una dona que va irrompre en el món literari i cultural del seu temps tot intentant, amb plena consciència, d'incidir-hi com a emissora i productora de missatges ideològics i literaris, sens oblidar, en cap moment, la seva condició de dona i la condició de les dones com a receptores dels seus missatges.

L'autora va néixer al cor de la Barcelona menestral, al número 2 del carrer de la Palla, on el seu pare tenia un taller dedicat a relligar llibres. Dolors va néixer el 10 de juliol de 1845, primera filla de Josep i Beatriu.

Segons explica Feliu Elias, biògraf del germà de l'autora, el pintor Enric Monserdà, aquell obrador -«un ver club liberal»- acollia en les seves tertúlies, personatges del món de la cultura i de les lletres com Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Cortada i Sala, Frederic Soler, Emili Vilanova, Piferrer, Marià Aguiló, i militants liberals com Abdó Terrades, Narcís Monturiol i Josep Anselm Clavé.

No és estrany, doncs, que Dolors Monserdà, gairebé adolescent, comencés a escriure estimulada per un context on la discussió ideològica era habitual, on els llibres eren, alhora, font de treball i font de cultura.

Fou, precisament, en la publicació que dirigia Clavé, «Eco de Euterpe», on la jove Dolors Monserdà donà a conèixer, el 1862, els seus primers versos, dedicats al mestre Clavé. Aquell mateix any, una article en prosa, "La abolición de la esclavitud", va marcar l'inici públic d'una ferma voluntat d'escriure.

Com podem deduir pel títol de l'article esmentat, Monserdà començà a escriure en la llengua que havia après a escriure a l'escola, llengua altra que la de les tertúlies familiars. En aquells primers anys, «Eco de Euterpe» va acollir les seves propostes literàries, conduïda, probablement, per una altra col·laboradora assídua, la poetessa tarragonina Josepa Massanés, amb qui Monserdà va mantenir una estreta amistat, malgrat la distància generacional, fins el 1887, any en què va morir Massanés.

Monserdà es va casar molt jove, el 18 de març de 1865, amb l'argenter Eusebi Macià i Pujol, que treballava en el mateix ofici que el seu pare, al taller del carrer de l'Argenteria. D'aquest matrimoni van néixer quatre fills. Eusebi, el gran, que morí als nou mesos, va néixer el 1866. Dos anys més tard, Angelina, que es casaria el 1894 amb l'advocat Antoni M. Borrell. La tercera, Dolors, que es va casar el 1892 amb l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, va néixer el 1870. La darrera filla, Encarnació, nascuda el 1872, va morir als cinc anys.

Entre el 1865 i el 1877 Dolors Monserdà va escriure poesia, teatre i narrativa. A partir de 1870, arran d'una pujada a Montserrat, va escriure en l'àlbum del Monestir un poema, "A Maria Verge de Montserrat", fet que suposà una fita en la seva producció poètica catalana.

Pel que fa al teatre, cal dir que s'estrenen al Romea dues obres seves: Sembrad i cogeréis, el 1874, i "Teresa o un jorn de prova", el 1876. Molts anys després, el 1913, va escriure una nova obra de teatre, "Amor mana", que mai no ha estat representada, el text de la qual es va publicar el 1930, en el mateix volum de la novel·la "La Quitèria".

Quan Dolors Monserdà començà a publicar, el 1862, Catalunya vivia els moments àlgids de la Renaixença. Algunes dones escrivien, certament, però es dedicaven gairebé en exclusiva a la poesia. Entre les seves antecessores i coetànies, les que ella mateixa va seleccionar per a l'edició especial de «La Llumanera de Nova York», el maig de 1879: Maria Josepa Massanés, Victòria Penya d'Amer, Pilar Maspons i Labrós -«Maria de Bell-lloch»-, Joaquima Santamaria i Ventura -«Agna de Valldaura»-, Agnès Armengol de Badia, i les mallorquines Manuela de los Herreros de Bonet -nascuda, com ella, el 1845, i Margarida Caimari de Bauló.

La poesia és per a Monserdà, en un primer moment, vehicle d'expressió de tot allò que pensa i sent: amistat, admiració, angoixes, estimació, preocupacions... La mort dels seus fills, especialment la de la petita Encarnació, que recorda en el poema "Ma corona", l'empenyen vers una altra direcció, la dels certamens jocfloralescos.

Els Jocs Florals, certament, van tenir un important paper com a plataforma política i literària de la Renaixença. Pensem, per exemple, en l'any 1877 -el mateix en què mor la petita Encarnació- en què triomfen dos dels seus coetanis: Guimerà, amb la consecució dels tres premis ordinaris i Verdaguer, guanyador del premi extraordinari amb "L'Atlàntida".

Monserdà començà a produir per participar en els certamens literaris del moment, com una via -segons ella mateixa confessaria- per fer-se un lloc en el complex món de la literatura del seu temps. És una època de creació impetuosa. Escrivia molt i, podem imaginar que, sovint, amb pressa. Calia enllestir els poemes per enviar-los a un o altre certamen i el temps era escàs per aturar-se a madurar les composicions. I, a més, calia redactar els articles que li demanaven o que portava a la premsa per publicar, assistir als actes a què la convidaven, remerciar els homenatges, rebre visites, atendre la correspondència.... una època, en definitiva, d'intensa projecció social.

Molts són els premis i accèssits que Monserdà aconseguí en els diversos certamens arreu dels Països Catalans: Jocs Florals i Certamen de la Joventut Catòlica, de Barcelona; Certamen de l'Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, de Lleida; Certamen de l'associació Literària, de Girona; Certamen de l'Ateneo Tarraconense de la Classe Obrera, de Tarragona; Certamen de Banyuls de la Marenda; Certamen de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirienus Orientals, a Perpinyà; i certamens diversos convocats a Sants, a Gràcia, a Valls, a Badalona, a Sant Feliu de Guíxols... Paradoxalment, malgrat que molts dels seus poemes foren premiats en els Jocs Florals de Barcelona, mai no aconseguí el mestratge en Gai Saber, encara que en va ser Presidenta el 1909, any en què Caterina Albert va guanyar el Premi Fastenrath amb la novel·la "Solitud".

L'autora aplegà gran part de la seva producció en dos reculls: Poesies catalanes (1888) i Poesies (1911).

Però no tota la producció era poètica. Paral·lelament, es podien llegir els seus articles en publicacions com «La Renaixença», «La Veu de Catalunya», «Ofrena», «La Gramalla» o «Il·lustració Catalana». A més, cal destacar la seva tasca com a col·laboradora d'algunes publicacions femenines entre les quals esmentem: «Modas y Labors» (1880); «El Figurín Artístico» (1882); «La Ilustración de la Mujer» (1883); «Or y Grana» (1906) i «Feminal» (1907).

No oblidem que Valentí Almirall, que va fundar, el 1879, el primer diari modern que es va escriure totalment en català, va encarregar a Dolors Monserdà el suplement de moda del «Diari Català», «Modas y Labors», que es va caracteritzar, des dels inicis, per la seva qualitat i rigor tècnic, fruit d'una tasca en equip ben coordinada.

És per tot això que Monserdà és considerada la primera dona que té un paper rellevant dins el periodisme català. No fou l'única, certament. D'altres, més joves, es dedicaren a la tasca d'escriure en publicacions periòdiques. Recordem. per exemple, Carme Karr de Lasarte, Maria Domènech de Canyellas, Agnès Armengol de Badia, Palmira Ventós -«Felip Palma»-, la comtesa de Castellà o la mateixa Caterina Albert. Tanmateix, allò que distingeix Monserdà de la resta és que les seves col×laboracions no es rentringires, solament, a l'àmbit de les publicacions femenines.

Entre els articles publicats per Dolors Monserdà a la premsa periòdica cal destacar-ne, alguns, de temàtica social, política i econòmica, per la rellevància i el ressò que van tenir en el seu moment. Entre els publicats a «La Renaixensa»: "La producció de la dona" (1879), "La veritat sobre l'exposició universal de Barcelona" (1888), "Les senyoras i el lliurecanvi" (1881), "Les víctimes del treball" (1882), "Lo restabliment del divorci a França" (1884), "Los catalans i l'aprovació de l'article 15" (1889), "La qüestió obrera" (1891), "La calamitat de lo barato" (1895). Entre els de «La Veu de Catalunya», destaquem: "Una orientació sobre el problema dels captaires" (1906), "Els rellogats" (1918).

Dolors Monserdà va voler aplegar una selecció d'articles i conferències publicats en opuscles o en la premsa periòdica en el volum "Tasques socials" (1916), un recull en què, com el seu mateix nom indica, pretenia d'incloure els textos que reflectien les seves preocupacions socials, molt particularment en relació a la problemàtica de les dones.

Com a treball d'investigació, cal fer atenció a la "Biografia de Maria Josepa Massanés i Dalmau" (1915), un treball bio-bibliogràfic, fonamentat en el que havia escrit amb motiu de la seva mort i que havia estat publicat, el 1887, pel «Boletín de la Biblioteca-Museo Balaguer», ambdós ben documentats i rigorosos.

La ressenya anterior ens ha portat fins a l'any 1915. Cal que anem vint-i-cinc anys enrera, al voltant del 1890, quan Monserdà decideix d'afrontar un repte. Fins aleshores havia escrit molt i de tot: poemes, comentaris sobre aspectes polítics i socials, articles de viatges, teatre, narracions... Com a escriptora li calia donar un pas més i emprendre l'aventura d'una obra de construcció més laboriosa, d'un gènere on s'ho jugava tot, la novel·la. Coneixedora de la fascinació que les lectores sentien per les novel·les, considerà que era un gènere molt útil per als seus propòsits.

La seva prosa, globalment, encaixa en les coordenades del realisme, al costat d'autors amb propostes tan diverses com Narcís Oller, Josep Pin i Soler, Marià Vayreda, Josep Berga i Boix, Carles Bosch de la Trinxeria i Dolors Monserdà. Quan Monserdà publica "La Montserrat", el 1893, la majoria d'aquests autors, a excepció de Vayreda i Berga i Boix, han publicat bona part de les seves novel·les. Pensem, per exemple, en "La papallona" (1882), "L'escanyapobres" (1884), "Vilaniu" (1885) i "La febre d'or" (1890-1893), del seu amic Oller; "La família dels Garrigas" (1887), "Jaume" (1888) i "Niobe" (1889), de Pin i Soler; "L'hereu Noradell" (1889) i "Montalba" (1891) de Bosch de la Trinxeria.

Monserdà coneixia les obres dels seus contemporanis. Per a ella, escriure novel·la era més que un un repte. Sabia que trencava motlles. Era la primera dona que s'atrevia a fer novel·la a Catalunya. I, no momés a escriure, sinó a utilitzar la novel·la com a vehicle ideològic. Volia arribar a un públic ampli, un públic femení, de dones que compartien problemàtiques i a qui volia transmetre uns missatges molt concrets. Aquest era el seu compromís literari i social.

És per això que les novel·les, els contes, les obres de teatre i molts dels seus poemes, tenen com a protagonistes les dones, les seves inquietuds, les seves angoixes, les seves vides felices o desgraciades i les seves actituds i opcions en la resolució dels conflictes a què s'enfronten. Intentava de reflectir una realitat, la de les dones de la seva societat tot aportant les seves personalíssimes solucions.

La preocupació estètica, en conseqüència, esdevé secundària, tal com assenyala Alan Yates en referir-s'hi, tot considerant que es caracteritza per l'evasió davant els problemes que es planteja la novel·la al tombant de segle. Tot i això, hem de dir que, conscientment o no, en la novel·lística de Monserdà conviuen elements de la novel·la costumista, de la novel·la romàntica i, en major grau, de la novel·la de tesi i de la novel·la realista, elements i recursos literaris que es posen al servei dels seus propòsits.

La producció novel·lística s'inicia amb "La Montserrat" (1893). Més endavant, "La família Asparó" (1900), "La fabricanta" (1904) i "La Quitèria" (1906). Uns anys més tard, "Maria Glòria" (1917) i, pòstumament, "Buscant una ànima" (1920).

Paral·lelament, Monserdà escrivia contes, alguns dels quals s'apleguen en el recull "Del món" (1908) publicat en dos voluments per la Biblioteca Popular de l'Avenç.

Monserdà situa els seus personatges en un temps i un espai coneguts, els seus, els de la societat barcelonina de la segona meitat del XIX i inicis del XX i ens forneix d'un valuós testimoni dels usos socioculturals de la burgesia barcelonina. Les protagonistes són, especialment, les dones, burgeses, menestrals o obreres que viuen problemàtiques relacionades amb el seu entorn social i conflictes derivats de la seva condició de dones. Els escenaris són, essencialment, barcelonins: la ciutat vella, l'Eixample, els barris més suburbials... i els espais on es desplacen els barcelonins: les torres -Sarrià, Sant gervasi-, els balneraris d'estiueig -Larrua/Caldetes-, els nous espais cap on es desplacen les fàbriques -Sant Martí de Provençals...

Els seus personatges femenins es basteixen al voltant de dos models de dona, de dos arquetipus en constant oposició, sense terme mig, sense gaires matisos. Monserdà no vol confondre el seu públic.

D'una banda, el model tradicional de dona que conforma la societat, inconscient, superficial, amb cultura anomenada «d'adorno», preocupada i ocupada en el seu aspecte extern, la dona educada per a ser en funció del marit, que mira la vida amb a través dels models de la novel·la romàntica, la dona que no compren la realitat, que és incapaç d'afrontar les dificultats, acaba tenint una existència buida, amb tota mena de desenganys i desgràcies. En són exemples: Clarita, de "La Montserrat", Rosita Asparó, de "La família Asparó" i Florentina, de "La Fabricanta".

D'una altra, el model independent que proposa Monserdà, una dona intel·ligent, amb una sòlida formació cultural en les lletres, les ciències i les arts, dones capaces d'administrar béns i negocis, amb decisió sobre la seva vida i les seves actuacions, dones equilibrades i amb una vida plena de sentit. Com a personatges emblemàtics: Montserrat Gil, de "La Montserrat" i Antonieta Corominas, de "La Fabricanta".

En els darrers anys de la seva vida es dedicà plenament a la fundació i direcció, d'ençà el 1910, del Patronat per a l'Obrera de l'Agulla, obra en què es va materializar el seu compromís social amb un dels sectors de dones més desafortunats, el de les cosidores. La tasca del Patronat pretenia, a grans trets, afrontar la problemàtica originada pel treball a domicili, la la producció que es feia a casa, en què s'ocupava mà d'obra femenina, sense horaris, a preu fet, un preu que depenia dels intermediaris i de les fluctuacions de la temporada. Dolors Monserdà intentà, amb el Patronat, omplir les temporades baixes en un taller propi, amb la finalitat d'assegurar les vendes i els encàrrecs a les associades, així com un seguit de serveis com borsa de treball, assistència mèdica gratuïta, fils i cotó a preu de fàbrica... Alhora, la Lliga de Compradores s'encarregava de sensibilitzar les dones per tal que no compressin en establiments que es nodrien dels productes de l'explotació, amb la qual cosa van sorgir les llistes blanques d'establiments. També es preocupaven del progrés cultural de les cosidores. La mateixa Monserdà els dirigí nombroses conferències.

Aquesta tasca inspirà la novel·la, "Maria Gloria", testimoni de la coherència entre el seu pensament i les seves actuacions.

Com a compendi de la seva ideologia no podem deixar d'esmentar "Estudi feminista". "Orientacions pera la dòna catalana" (1909), que recull el seu pensament i les seves reflexions al voltant del paper social de la dona. Al llarg de les planes d'aquest estudi, Monserdà exposa la situació de la dona en la societat catalana del moment i analitza els àmbits de vida, acció i participació de la dona tot oferint la seva visió des de l'òptica del feminisme conservador i de la doctrina social de l'Església, derivada de l'encíclica "Rerum Novarum" de Lleó XIII.

D'alguna manera, el seu propi lema resumia els camps d'acció del seu model de dona -LLAR, ART, PÀTRIA, DÉU-, la família, com a entorn més immediat en què la dona té un paper fonamental en l'educació dels fills i la transmissió de valors; la cultura, a la qual la dona té el dret -i l'obligació- d'accedir, formació que s'ha d'extendre més enllà de la música i el brodat; la pàtria, en el sentit de la seva contribució a la societat, especialment -segons l'exemple de la seva vida- des de l'acció social; i la religió, conformadora de valors i actituds davant la vida, puntal bàsic i irrenunciable en tots els seus plantejaments.

Dolors Monserdà va morir a Sarrià el 31 de març de 1919, mentre Barcelona era paralitzada per la vaga de la Canadenca.

El seu testament literari, el seu compromís, com a dona i com a escriptora, es pot reflectir en aquests mots que va escriure en "Estudi Feminista":


«Escriure per a la dona i que els meus escrits poguessin ésser-li d'alguna utilitat moral i material, veus aquí els meus ideals literaris.»





LA CREACIÓ DE LES FLORS

A la memòria de ma inoblidable amiga i venerada mestra la il·lustre poetessa catalana Na Maria Josepa Massanés.

Era del món en la gentil aubada.
Al bes de Déu brollaven esplendents
los clars estels, la lluna platejada,
lo sol, los monts, los mars, rius i torrents;

que al contemplar-se amb meravelles tantes
un dolç himne de goig feien sentir:
tan sols la terra, papallons i plantes
unien a son pler fondo sospir.

- Sospirs -digué el Senyor- quan la bellesa,
la força i l'esplendor escampo arreu!
Sospirs en l'encisera jovenesa!
Quan tot somriu! Digueu-me, ¿què voleu?

-Senyor, acotant-se
humil i confosa,
amb veu vergonyosa,
la terra va dir:
jo bé us agraeixo
los béns que sustento,
los dons que en mi sento
crear-se i fluir.

Jo sé que ma saba
és saba de vida,
d'on trauen eixida
ignotes llavors;
jo sé que hermosegen
l'espai mes muntanyes,
que dins mes entranyes
hi nien tresors.

Jo sé que tinc boscos
d'esplèndid fullatge
on tenen hostatge
palmeres i avets;
jo sé que recorren,
tot dant-me besades,
corrents platejades
mos fèrtils esplets.

Jo sé que m'adornen
mil formes hermoses...
mes, són poc vistoses
mes gales majors;
per çò amb greu recança,
quan tan fosca em miro
¡sospiro i sospiro
per tindre colors!

Així la Terra al Senyor contà commosa
lo dol novell de son primer pesar,
quan les plantes, movent sa fulla airosa,
així varen parlar:

-Molt, Senyor, nos encisa
nostre fullatge
tan retallat i tendre,
i amb gràcia tanta,
que bé es creuria
que el tallaren dels àngels
les mans polides.

Nos plauen nostres branques
que balancegen,
i al trobar ses germanes
dolces se besen,
i quan s'inclinen
¡Que de coses i coses
conten i diuen!

Nos plau, quan entre boires
despunta l'auba,
banyar-nos amb les perles
de la rosada
i oir follies
que al passar mormolegen
aures divines.

Nos plau, en la fonteta
que mansa corre,
mirar-hi nostres fulles
hores i hores
i, amb sa aigua clara,
donar als brots que neixen
frescor i saba.

Mes, ¡ai! fera tristesa
nostre cor mina:
¡voldríem més hermoses
les nostres filles!
que aimants i folles,
ambicionem per a elles
més brillants joies.-

Així les plantes al Senyor contaren,
la tendra aspiració de son pesar,
al punt que els papallons s'adelantaren
i així varen parlar:

Estem joiosos de nostres gales,
que els prats enjoien per son primor,
per res daríem les nostres ales,
incrustades de safir i or.

Tan diminutes, que vola amb elles
nostre cos feble, sens cap recel,
des de les planes ombrils i belles
fins a les boires del mateix cel.

Nos plau, quan l'auba lo món clareja,
enlaire emprendre lo vol ardit,
i enmig la branca que es balanceja,
trobar-hi hostatge quan ve la nit.

Nos plau quan crema l'ardent migdia
de nostres ales lo polsim d'or,
en la fonteta de prada ombria,
gosar los besos de sa frescor.

Mes nostra pensa, d'il·lusions plena,
d'altres belleses lo goig pressent;
tan xic, com feble granet d'arena,
nostre cor tendre batega i sent.

I quan joiosos, fixem la vista,
mirant la terra des de l'espai,
nos apar fosca, nos apar trista,
i hi cerquem gales que no hem vist mai.

Nos hi plauria de veure en ella
les estrelletes que hi ha en lo cel,
on s'hi tanquessin, per meravella,
petits calzes reblerts de mel.

¡Que bella fóra la nostra vida!
Volar entorn d'elles ¡que dolç i grat!
¡La ditxa nostra serà finida
sens les belleses que hem somniat!

Tals desigs, amb lo pler que ouen los avis
les paraules del nét, que és son encís,
sentí el Senyor, i en sos divinals llavis
s'hi dibuixà un somrís.

I de la terra, al punt mateix, brotaren
com prodigi esplendent, milers de flors,
que de l'espai les aures embaumaren
amb mai sentits olors.

Mes al veure de Déu, la faç hermosa,
al sentir sa grandesa i majestat,
tornà d'encès color la fresca Rosa,
lo Pensament, morat.
Groga, la xica flor de l'Englantina,
l'envellutada Fúcsia, blau safir,
lo Clavell, roig, la Dàlia, carmesina,
i blanc lo Gesamí.

I d'una a una, al punt, les flors novelles,
prengueren del color, los tons suaus,
i tingué el camp Ridortes i Roselles,
Ginestes i Capblaus.

I amant digué el Senyor: - Potent ja brilla
la nova creació que em demaneu;
del món l'encant serà, puix que n'és filla
d'un gran somrís de Déu.

Gentils les flors, embelliran alhora
los camps, palaus, cabanes i fossars,
i embaumarà sa flaire encisadora
les grades dels altars.

De la nina seran gala preuada;
ornament delicat del llaç d'amor;
i el trofeu més volgut, la joia aimada
del pobre trobador!


LA CAPUTXA CATALANA
A les meves filles

Dintre la caixa de núvia,
de noguera i de vorí,
amb lo rusc i la filosa,
lo gipó i lo drap de bri,
barretina roja i musca
i gambeto del padrí,
molts anys fa que en so tancada,
enyorant, ¡trista de mi!
la flaire de ginesteres,
violes i romaní.

Plegadeta m'hi deixaren
des que l'àvia va morir;
ni sols per anar als sufragis
la nora me féu servir;
per follies dels vilatges,
ma senzillesa avorrí...
Com si els caps que em rumbejaven
jo no els hagués fet lluir!
Ai, si parlar-ne volguessin
violes i romaní!

Prou dirien les vegades
que amb l'airet del bon matí,
al baixar a missa primera,
los que ens veien pel camí
deien a la minyoneta
que s'abrigallava amb mi:
Ets la nina més airosa
que hagi somniat cap fadrí!
Si apar que a ton pas esclaten
violes i romaní!

I ella, sobtant-li a la cara
una onada de carmí,
sombrejant amb la caputxa
sos ulls d'estel vespertí,
semblant la perdiu novella
que acaben d'espaordir,
rost avall per la drecera,
com portada pel garbí,
s'esmunyia entre ginestes,
violes i romaní.

Lo cap abaixat a terra,
lo cor amb l'Anyell Diví,
lo cistelló per l'oferta,
pels qui en Déu varen morir;
si en lo camp era ridorta,
en l'església gessamí:
los minyons li'n feien rotllo
per a veure-la sortir;
que amb sa flaire... s'eclipsaven
violes i romaní!

De sospirs i d'amoretes
quants ramells ne vaig collir
fins que a l'hereu d'eixa plana
ma mestressa donà el sí!
Prou que avui les seves nétes
les voldrien assolir
les que amb humil caputxeta
la seva àvia va gaudir;
mes no escauen amb follies
violes i romaní.

Des que el vent d'usances noves
tancada me deixà aquí,
ni escolto el dring de les unces
ni de la vrema3 el tragí;
la malura arrasa vinyes,
les guerres fan estremir,
i els fills de la nostra terra
al rei han d'anar a servir!
Com no heu mort amb plors de mares,
violes i romaní!

I amb eix baf de mort i angoixa
que arreu se deixa sentir,
flocs i modes de les viles
foll lo camp vol escarnir;
ja les filles de muntanya
no es coneixen pel vestir;
ja han llençat lo gipó negre,
lo blauet i el drap de bri
amb sa flaire de ginesta,
violes i romaní!

Usances, furs i riquesa,
vos heu soterrat amb mi!
Dels passats s'estrafan modes,
mes l'esprit se'l deix morir...
Oh, bons corcs i arnetes blanques!
quan m'arrabassin d'aquí,
porteu la pols de mes runes
al vell cim del puig veí,
on finesca entre ginestes,
violes i romaní!


L'ARRIBADA

Des del peu de la pujada
ja veig sobreeixir els rosers
brodant amb ses branques tendres
los cantells de la paret.
Ja sento les flaires vostres,
gessamins i llimoners,
aquesta flaire de casa
que no es confon amb cap més.
Ja veig ma cambra volguda...
los finestrals són oberts
com amics que m'ofereixen
l'aixopluc de son recer.
¡Ja so dalt! Ja so a la casa
i arreu me sento a tot pler.
¡Oh, les plantes benvolgudes
del meu jardí sempre verd!
¡Quin esplet de fulles noves
les acàcies i ametllers!
Les branques de la perera
per sobre el banc s'han estès
i el gessamí amb ses flors blanques
damunt seu fa d'encenser.
¡Valga'ns Déu! ¿I la mimosa?
¡quina florida que ha tret!
¡Oh, que hermós! ¡Al cim de l'arbre
penja un niu que sembla un bres!
I allà dalt de la teulada
¡hi ha tot un vol d'aucellets!
¡Benvinguts, que llar on nien
diu que Déu la beneeix!


DE BON MATÍ

A penes he obert los ulls
ja he sentit galls i pollastres:
un doll de co-co-ro-cocs
que ha arribat fins a ma cambra.
Abocada al finestral
hi he vist baixar lo recapte.
L'aviram, al ser-hi a tret,
s'hi ha tirat d'una volada.
Bon Jesús, ¡quin batusseig!
¡Quin bé de Déu de picades
repartides als menuts
que valents los planten cara!
Quan s'han trobat satisfets,
alegrois, s'eixamplen d'ales.
Lo gallot de roig plomall
n'empaita a la polla blanca,
los pollastres més petits
a les gallines encalcen
i la lloca fa ¡co-coc!
per fer-ne saber que és mare.
Mes lo plat no resta sol;
gat i fos hi fan llepada,
en tant que pels junts dels rocs
llambreguen les sargantanes.
Los meus néts, com esquirols,
s'enfilen pels cims dels arbres,
als moixons espaordint
que del bon fruit n'esmorzaven.
La nena ¡dolç àngel meu!
al galliner s'és ficada
i del fons del ponedor,
tot rient, los ous abasta.
Un ne porta a cada mà,
joiosa de la troballa,
que el seu avi embadalit
li paga amb tendra besada.


L'ÀNGELUS

Atuïts los aucells volen
per un vent tot escalfat,
lo brunzir de les cigales
omple els camps amb son ¡zac-zac!
Un sol que tot ho aclapara
de llum inunda l'espai,
i pels plans i per les serres
un polsim daurat hi cau.
Profund i encalmat silenci
ha fet presa de l'afrau;
papallons que s'encalçaven
tot d'una s'han deturat...
Feta un or la mare terra
s'ha omplerta de majestat,
i un aleteig de misteri,
sens veure'l, se sent vibrar.
Quelcom de gran i solemne
ha estremit la immensitat;
són les dotze batallades
que cauen del campanar.
Sens esment les mans se pleguen
i els ulls s'aixequen en dalt,
vers un cel sense cap núvol,
tot envellutat i blau.
Un cel on la fe hi ovira
un àngel que va baixant,
duent esteses les ales
i en les mans un lliri blanc.
L'acompassat toc de l'Àngelus
ressona per l'ample espai,
i un devot Ave Maria
surt del cor dels cristians.


LA PANERA

Los infants no són a l'hort,
i en vaga estan les joguines;
tampoc a sa mare veig
que jamai los perd de vista.
Si no els oviro en cap lloc,
¡bé en sento la xerradissa
com d'un piulejar d'aucells,
que amb cap més la confondria!
Me'n pujo escales amunt
per allà on les veus me guien;
l'escamot dels desertors
l'he trobat tot de seguida.
Los brilladors raigs del sol
l'antiga cambra il.luminen,
i un ambient de santa pau
hi fa un oreig que captiva.
Blanca panera de joncs
al costat d'un bres s'ovira;
ma filla i los seus infants
l'omplenen de roba fina.
Lo més gran porta els bolquers,
l'altre, facets i camises;
la nena, amb gran mirament,
les gorretes i les cintes.
¡Pobrissons! semblen l'aplec
dels pastors, que ens diu la Bíblia,
portant sos presents humils
al portal de l'Establia.
Al veure'm han deixat prest
la panera que guarnien.
-Mireu, àvia, ¡és per l'infant
que el bon Jesús nos envia!
Lo portarà un angelet
davall ses ales polides.
¡Obriu bé tots els balcons
que no es fes mal amb los vidres!
La mare dolça somriu...
Jo al cel aixeco la vista...
¡Oh, la Verge del Bon Part
prou que mon prec endevina!


L'ESTRELLA

La nit ha cobert la terra
amb son mantell de foscor,
amb feresa de silenci
i amb feresa de remors.
Tot un món ple de misteri
s'aixeca d'un món que dorm,
i l'esperit de les serres
per la buidor se remou.
Amb l'aleteig de ses ales
colors i perfils confon;
posant encisants aromes dins cada flor que desclou.
Bo i saltant la meva néta
m'ha volgut seguir a l'hort;
plançonet de nou anyades
frisa per saber-ho tot.
Los secrets de l'estelada
li tenen robat lo cor;
i es deleix per veure el Carro
dibuixat amb punts de foc.
Lo bell Camí de Sant Jaume
l'encisa amb sos resplendors;
mes la seva enamorada
és l'Estrella del Pastor.
Tot mirant les meravelles
que del cel la volta enclou,
un estel l'ha traspassada
com un coet volador.
La nena tota tremola
i em diu encesa de goig:
-Àvia ¡és l'infant que ens envia
des del cel Nostre Senyor!


LO RETORN

La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.


LA NIT DE REIS

Dins d'un piset xic i pobre
que hi ha a peu pla d'un terrat,
treballa una pobra dona,
treballa sense parar.
Si algun cop minven ses forces,
no desmaia, no, que sap
que al mirar a sa filleta,
les tornarà a recobrar.

Diuen tots quants la coneixen
que hermosa ha estat sens igual:
avui d'aquella hermosura
sols per record li han quedat,
unes trenes ondejades,
negres, sedoses, brillants,
que, a l'estendre's damunt d'ella
a besar ses plantes van.

La nit de Reis n'és vinguda,
i sembla que amb més afany,
treballa la pobra mare,
tot mirant-se el seu infant.
-Mareta, li diu la nina,
fiqueu-me al llit, que és prou tard,
i tinc por vindran los Reis
i encara no hi hauré anat.
-Qui sap si vindran, filleta!
lo nostre pis, és tan alt!
-Prou, com que baixen del cel,
ja els hi ve bé de passar!
i a fe mare que els espero
amb gran desig aquest any.
Vull que em portin una nina
com aquella que hi ha a baix!
-Les nines, són per les nenes
que ja res falta els hi fa;
tu fill meu, que estas descalça
los hi tens que demanar
que et portin sabates noves.
-Ai, mare, no em feu plorar!
ja n'estic aconhortada
de caminar a peu descalç,
de portar robeta vella,
de morir-me treballant;
però que em dugan la nina
que jo sempre he demanat!
Des de l'any que van portar-la
a la nena que està a baix,
jo hi he pensat cada dia,
jo de nit l'he somniat.
Ai, mare, i que n'és d'hermosa!
i que bonica que va!
Té una careta tan fina,
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita,
que fins dentetes hi ha!
Obre els ulls quan està dreta,
i, per dormir, els té tancats,
té uns cabellets com de seda
i els té rossos i rissats,
porta lo vestit amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero, i fins guants!
Jo en vull una com aquella,
que tot l'any l'he demanat!
puix si demà quan me llevi,
la nina no haig de trobar,
com que de nit la somnio,
la toco i la duc a braç,
pregaré a Déu que al dormir-me
mai me torne a despertar!

Un gran crit llancí la mare,
del fons del cor arrencat,
i agafant a sa filleta
i estrenyent-la amb fort abraç:
-Vés-te'n al llit, amor meva
li digué amb febrós afany,
vés, mes a Déu no demanis
que no et vulla despertar,
que la nina que tu esperes,
com la desitges tindràs.
Quan tot just lo dia apunta,
ja la nena s'ha llevat;
plora i riu i salta i brinca,
i el que li passa no sap.
Li han portada aquella nina
que ella tant ha demanat:
li han portada i té la cara
que sembla de setí blanc,
té una boqueta petita
que fins dentetes hi ha!
porta vestidet amb róssec
i amb serrells i farbalans,
i fins mitges i polaques,
i fins sombrero; i fins guants!
Res li manca, res li manca
de quant ella ha demanat;
sols li falten a la mare,
les trenes negres, brillants,
que fins a terra arribaven,
que hermosejaven son cap,
que entre mig de sa pobresa
les havia tant guardat!


N'ELISENDA DE MONCADA

I

Si brau és lo rei en Jaume
n'Elisenda és un jasmí;
senyor Rei amor i ceptre
amb ella vol compartir.
A son palau se l'emporta
com una joia d'or fi;
n'Elisenda més que al trono
li plau estar-se al jardí.
Al mirador se n'enfila
i al cel guaita des d'allí;
baix del cel una muntanya
tot son cor ne fa delir.
Senyor Rei corre a cercar-la:
-Regina, què feu ací?
del vostre mirar sens treva
me'n podria engelosir.

-Mirava Sant Pere Martre
que el cel apar assolir,
tot daurat de sol de posta,
tot clapat de romaní.
De ses ombres benaurades
mon cor voldria gaudir.
Senyor Rei, si em voleu plaure,
¡deixeu-m'hi alçar un Monestir!
- Plena d'or tinc l'arquimesa,
i d'ell vos podeu servir;
mes el vostre amor, regina,
aquest el vull tot per mi.

II

Ben prest Elisenda crida
als que més alts veu florir
dels escultors i dels mestres
del bell art barceloní.
També d'Itàlia i de França
artistes n'ha fet venir;
quan al palau arribaven
la Reina els parlà així:
-Davall de Sant Pere Martre
un nou estel feu sorgir;
feu que en sia meravella
digna de l'anyell diví.-
Per plaure a Déu i a la Reina
tots treballen a desdir;
cent àngels els ajudaven,
cent àngels i un Serafí.
Amb tant delit treballaven
que amb nou mesos van finir;
quan el temple s'acabava
Rei en Jaume va morir.

III

N'Elisenda de Moncada
vers Pedralbes fa camí;
dues dames se n'emporta,
dotze més la van seguir.
La que fou del rei esposa
cordó i hàbit vol cenyir;
la que fou espill de reines,
ho va a ser d'un Monestir.
¡Reina monja, Reina monja!
¡bé us en podeu envanir!
heu llegat al vostre poble,
bellesa que no té fi.
Els roquissers d'aleshores,
se n'han tornat un jardí;
lo que adés era una perla,
ara és joiell florentí.
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum