Sabies que a 1875, Tomàs Dalmau i Narcís Xifra van instal·lar a Barcelona la primera central elèctrica d’Espanya?

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Sabies que a 1875, Tomàs Dalmau i Narcís Xifra van instal·lar a Barcelona la primera central elèctrica d’Espanya?

Missatge por Portalcat el Dc Nov 10, 2010 1:46 pm

Els anys elèctrics: segona revolució industrial, electricitat, petroli, immigració, societat de masses
s. XIX dC
Catalunya va experimentar un breu període de gran creixement econòmic a finals del segle XIX, que va permetre la transformació de certes estructures socials del país. Poc després, però, l’arribada de la fil·loxera i la crisi del mercat espanyol van posar fi a aquesta època daurada



Durant quatre dècades, fins als anys seixanta del segle XIX, Catalunya va viure un creixement econòmic continuat, amb el tèxtil com a punta de llança.

A partir del 1861, però, es va patir l’anomenada ‘fam del cotó’, originada per les conseqüències de la guerra de Secessió nord-americana (1861-1865), un dels principals productors d’aquesta matèria primera. L’escassetat de cotó al mercat va provocar l’increment dels preus i l’esfondrament de moltes petites indústries del tèxtil català, incapaces de fer front a l’escalada de preus per la manca de capitals per adquirir la matèria primera necessària.

Amb la principal indústria del país en crisi, el 1866 la situació es va agreujar amb la fallida de la banca de Barcelona. Una crisi financera que es va traduir en l’enfonsament de la Borsa de Barcelona, creada el 1851, a causa de la febre especulativa que va viure aquesta entitat des dels inicis.

La Borsa de Barcelona no era un organisme oficial. Havia nascut per facilitar al creixent teixit empresarial català un mercat on negociar accions. Es tractava, doncs, d’un mercat on tothom podia operar, sense gaires restriccions, i que va afavorir l’actuació dels especuladors, que posaven en perill la continuïtat de moltes empreses del país.

A la fallida financera i la crisi del tèxtil cal sumar-hi l’estancament del mercat nacional. Després d’una fase d’expansió de l’agricultura espanyola, facilitada pels processos de desamortització de les primeres dècades del segle, aquesta va tocar sostre. El mercat espanyol, doncs, no podia absorbir tota la producció catalana i amenaçava amb un problema de sobreproducció.

La situació de crisi econòmica va ser un dels factors que van propiciar el triomf de la revolució del 1868. Finalitzada l’experiència del sexenni, els governs de la restauració van adoptar diverses mesures d’ordenació financera per redreçar la situació, una de les quals va ser la concessió al Banc d’Espanya del monopoli en l’emissió de paper moneda, que suspenia les emissions del Banc de Barcelona i centralitzava el negoci bancari.

La fi de la guerra de Secessió va permetre una recuperació de la indústria tèxtil, que es va deixar notar al llarg del sexenni i es va consolidar a partir del 1874, una recuperació que va coincidir amb el creixement d’un nou mercat, el del vi i l’aiguardent, gràcies a l’epidèmia de fil·loxera, que va començar a afectar les vinyes franceses a partir del 1865.

Aquest nou mercat va permetre la revifalla del sector bancari català, amb l’aparició de noves entitats, com el Banc Hispano Colonial (1876) fundat per Manuel Girona i Antonio López, que van mitigar els efectes de la centralització decretada per l’estat i defensaven els interessos financers de les indústries catalanes.

Durant aquest període, els industrials catalans, davant l’estancament del mercat espanyol, van adreçar una part dels esforços comercials cap al mercat colonial: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pressió sobre el govern va facilitar mesures legislatives com la llei de relacions comercials (1882) o l’aranzel antillà (1891), que va permetre que prop del 20% de la producció catalana trobés sortida en aquells mercats.

La situació de benaurança va donar lloc a una nova dècada de creixement econòmic entre el 1874 i el 1884, anomenada la ‘febre d’or’, en referència al títol homònim de l’obra de Narcís Oller, escrita entre el 1890 i el 1892.

El creixement econòmic d’aquest període va impulsar la recerca de noves fonts d’energia en un país deficitari en carbó. L’electricitat es va convertir, amb el temps, en un nou negoci en alça i en la nova font d’energia per a les indústries del país.

El 1875, Tomàs Dalmau i Narcís Xifra van instal·lar a Barcelona la primera central elèctrica d’Espanya. El mateix any ja eren els subministradors de la Maquinista Terrestre y Marítima i d’altres empreses de la ciutat. L’increment de la demanda va fer que el 1881 ampliessin l’empresa i constituïssin la Societat Espanyola d’Electricitat, que va començar les proves per a l’enllumenat públic de les ciutats de Barcelona (1882) i Girona (1883). Tres anys després, Girona es convertia en una de les primeres ciutats europees amb un enllumenat públic de corrent altern.

La recerca de noves fonts per a la producció d’energia elèctrica va fer que, a partir del 1894, la Companyia Barcelonesa d’Electricitat impulsés la construcció de les primeres centrals hidroelèctriques a les conques pirinenques. Un negoci que va créixer al llarg del segle XX, amb la creació de companyies com l’Empresa Elèctrica de Catalunya, la Barcelona Traction Light and Power (més coneguda com La Canadenca) o la Societat General de Forces Hidroelèctriques de Catalunya, totes tres constituïdes el 1911.

El procés de creixement va provocar, durant la dècada del 1880, l’arribada d’un primer contingent, prou considerable, d’immigrants des d’altres punts de l’estat. Fins aleshores, el creixement vegetatiu del país i l’emigració rural vers els nuclis urbans havien proveït la indústria catalana de la mà d’obra necessària.

L’arribada d’immigrants va accelerar el creixement dels nuclis urbans industrials, amb Barcelona al capdavant, i va encetar el desequilibri demogràfic entre el camp i la ciutat, que continuaria incrementant-se en les dècades següents.

Barcelona va assolir, al final del segle, el mig milió d’habitants i es va convertir en la primera ciutat de l’estat en població, que, majoritàriament, havia nascut a la mateixa ciutat, malgrat que, en aquells moments, els immigrants ja constituïen una quarta part del total dels habitants de la capital catalana. En aquells moments, la major part d’aquests immigrants provenien dels antics territoris de la Corona d’Aragó: Aragó i el País Valencià.

Entre el 1850 i el 1900, altres ciutats industrials van arribar a doblar, o fins i tot triplicar, la població, un procés que es va viure en ciutats com Terrassa, Sabadell, Granollers, Manresa, Mataró o Badalona. Per contra, els antics centres urbans vinculats a l’agricultura, com Reus, Tortosa, Cervera o Vic, van quedar estancats o van experimentar una lleugera reculada en nombre d’habitants.

L’arribada de la fil·loxera a Catalunya a partir del 1879 i la crisi del mercat espanyol, provocada per la competència dels cereals estrangers, van posar fi a aquesta època daurada. L’agricultura espanyola, poc tecnificada, no podia competir amb els grans arribats d’altres països, gràcies, en part, al desenvolupament de la navegació a vapor, que va abaratir el transport marítim.

El tèxtil, principal motor de la indústria catalana, va entrar en un procés de crisi, lent però continuat, que es va veure agreujat per la pèrdua de les colònies espanyoles el 1898. En pocs anys, el mercat antillà, especialment el de l’illa de Cuba, va passar d’absorbir el 20% de la producció catalana a tan sols el 6%. La sobreproducció, amb el mercat nacional estancat, va ser el principal problema del tèxtil català.

El desenvolupament de nous sectors industrials, com el navilier, el ferroviari o el de la maquinària, no va ser suficient per mantenir els índexs de creixement de períodes anteriors.

Indústries com la de l’automòbil no començarien a desenvolupar-se fins a la primera dècada del segle XX. Un clar exemple d’aquest nou sector va ser la factoria de la Hispano Suïssa, inaugurada a Barcelona el 1904, un sector que va afavorir el desenvolupament de la indústria petroliera. El 1906 va començar a funcionar, a Cornellà de Llobregat, la primera refineria de l’estat, la Sabadell i Henry.

Malgrat tot, la crisi de la fi de segle, amb efectes internacionals, va provocar una paràlisi en l’evolució de la indústria catalana. Amb un mercat interior sense perspectives de creixement, el teixit industrial del país va envellir i va perdre competitivitat. Només alguns períodes conjunturals, com la Primera Guerra Mundial, van permetre breus moments de recuperació, que no es van traduir, però, en una modernització de les infraestructures econòmiques del país.

No és estrany, doncs, que la burgesia catalana defensés, al llarg de tot el període de la restauració, polítiques proteccionistes. Sense capitals per desenvolupar la necessària modernització del gruix de la indústria catalana, calia conservar el mercat espanyol i barrar el pas als productes estrangers, més barats. Per contra, la burgesia financera i agrària de la resta de l’estat es va posicionar al costat del lliurecanvisme, que afavoria els seus interessos econòmics. Aquesta divergència va ser un element més a comptar en el distanciament polític entre Catalunya i la resta d’Espanya.


http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=841c5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=841c5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=36df3c084ded7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3514
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum