Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Publicar un tema nou   Respondre al tema

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Portalcat el Dt Oct 26, 2010 6:09 pm

En pocs dies es durà a terme l’espoliació de les obres d’art de la Franja del Museu Diocesà de Lleida

La visita del Papa a Barcelona comportarà un regal de propina per als catalans. La setmana vinent es rubricarà l’acord entre els Bisbats de Barbastre-Montsó i de Lleida per l’espoliació de les obres d’art de la Franja que pertanyen al Museu Diocesà de Lleida. Els dos bisbats faran una declaració conjunta ordenant executar la sentència vaticana que comportarà el robatori de 112 obres d’art catalanes, que passaran ara a mans aragoneses. El bisbe de Barbastre-Montsó, Alfonso Milián, ja ha confirmat al govern d’Aragó que s’ha assolit l’entesa per culminar l’espoliació. Aquest acord arribarà pocs dies abans de la visita del Papa a Barcelona.


http://somnoticia.cat/2010/10/26/traicio-a-la-vaticana/


Editat per darrera vegada per Portalcat el Dj Des 15, 2011 12:28 pm, editat 1 cop en total

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Portalcat el Dt Nov 02, 2010 8:29 pm

Aqui explica molt bé tot el que està pasant!!!!

El Vaticà ha ordenat avui el bisbat de Lleida que cedeixi un centenar d'obres d'art a la diòcesi de Barbastre, després de deu anys de litigi entre els dos bisbats. El Museu Diocesà de Lleida conté obres d'art que eren d'esglésies de la Franja de Ponent, que fins el 1995 pertanyia al bisbat de Lleida. Però ara fa deu anys, l'episcopat espanyol va decidir que 84 parròquies del bisbat de Lleida havien de passar al de Barbastre.


El 17 de setembre de 1995 va entrar en vigor el decret 'Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione', pel qual 84 parròquies del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al bisbat de Barbastre-Monzó i, tot seguit, el 15 de juny de 1998, hauria de renunciar a 27 parròquies més. Aquesta decisió pontíficia, que fragmentava la diòcesi de Lleida per primera vegada en vuit-cents anys, la va prendre l'episcopat espanyol. El bisbat de Barbastre es va afanyar a reclamar les obres d'art de la Franja que eren al Museu de Lleida i, a partir d'aleshores, la tensió entre els dos bisbats no ha parat de créixer. El fet que algunes de les peces les havien venut les religioses santjoanistes a la Generalitat de Catalunya amb el vist-i-plau del Vaticà va fer créixer l'oposició en el bisbat de Lleida.
Finalment, la Santa Seu ha decidit que les obres d'art pertanyen al bisbat de Barbastre. En les pròximes hores, la Institució Cultural de la Franja de Ponent es reunirà d'urgència per tractar la qüestió. Per la seva banda, el batlle de Lleida, Àngel Ros, ha dit que presentaran un recurs per la via canònica i, si cal, per la via jurídica.


10 anys de segregació

El 17 de setembre de 1995 va entrar en vigor el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione pel qual 84 parròquies del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al bisbat de Barbastro-Monzón i, tot seguit, el 15 de juny de 1998 s'hauria de renunciar a 27 parròquies més.
Enguany fa 10 anys que l'episcopat espanyol va aconseguir trencar 800 anys de Bisbat de Lleida, separant la Franja de Ponent del seu territori històric i cultural i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat.


http://e-barcelona.org/index.php?name=News&file=article&sid=6764

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Portalcat el Dt Nov 02, 2010 8:32 pm

Com pot el Vaticà intentar expoliar unes obres al seus llegítims propietaris, segons la documentació existent ??

Això no és dictar una ordre encoberta de robatori ??

comenta en Josep M Baró




Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Portalcat el Dc Nov 03, 2010 2:14 am

continuem... en aquesta web dona més info del tema

Una reflexió sobre el 'litigi' del 'Museu de Lleida diocesà i comarcal'
Article publicat a la revista L'Avenç, núm. 316, setembre 2006, pàg. 6-9


Joaquim Garriga, professor de la Universitat de Girona, membre de l'IEC i secretari del consell de govern de la Secció Històrico-Arqueològica.


El decret emès el 17 de setembre de 1995 pel cardenal Gantin, president d'un dicasteri del Vaticà -la Congregació de Bisbes-, que desplaçava els límits geogràfics entre el bisbat de Barbastre i el bisbat de Lleida, va desmembrar de cop 111 poblacions lligades des de feia 800 anys a la diòcesi catalana per annexionar-les a la diòcesi aragonesa -una de les fundades en el segle XVI a instàncies de Felip II.

La mutilació de la meitat del territori de la diòcesi històrica de Lleida va salvar d'una molt probable desaparició la diòcesi de Barbastre, perquè només tenia uns 35.000 habitants i l'agregació de la població de les parròquies lleidatanes imposada pel decret de 1995 li ha permès de triplicar-los de cop.

La divisió, aconsellada per la Conferència Episcopal Espanyola -que aleshores presidia Elías Yanes, arquebisbe de Saragossa-, es va fer sense comptar amb l'opinió dels habitants de la Franja -de parla catalana- i de la resta de les parròquies segregades, però fou justificada pel Nunci Apostòlic del Vaticà a Espanya amb l'argument de "fer correspondre els límits eclesiàstics amb els civils". L'explicació resulta un xic sorprenent, perquè aquests límits no coincideixen gairebé enlloc i, d'altra banda, fins avui no s'ha endegat cap més procés de "correspondència de límits": van començar i van acabar amb el cas Lleida-Barbastre. Es dóna la circumstància que, entre 1993 i 1996, el ministre de Justícia del govern espanyol -responsable de les relacions Església-Estat i per tant l'interlocutor governamental del Nunci Apostòlic- era Juan Alberto Belloch, l'actual alcalde de Saragossa. A més, com que, des del pontificat de Joan Pau II, el poder i la capacitat de pressió de l'Opus Dei en les instàncies de govern del Vaticà són força notoris i de domini públic, no serà ociós recordar que Barbastre és la ciutat natal de Josemaría Escrivá de Balaguer, el fundador de l'Opus Dei, i que en aquesta diòcesi també es troba el gran santuari de Torreciudad, regit per l'Opus Dei.

Una de les conseqüències lamentables de la divisió decretada el 1995 va ser l'anomenat "litigi de la Franja", sorgit arran de la reclamació per part del bisbat de Barbastre al bisbat de Lleida de 113 objectes d'art actualment al "Museu de Lleida diocesà i comarcal". El bisbat de Barbastre considera "seus" aquests objectes per dues raons: pel fet de ser originaris de parròquies lleidatanes que van ser-li adjudicades pel decret de 1995 i perquè un altre decret vaticà, emès el 29 de juny de 1998 pel Nunci Lajos Kada, va dictaminar que els objectes artístics procedents d'aquestes parròquies estaven en el museu de Lleida a títol de dipòsit i no pas de propietat. Notem que la declaració del Nunci de 1998 no és cap dictamen o sentència judicial, sinó un decret, i que no té validesa civil, sinó només canònica, eclesiàstica.

Entre els episodis més o menys recents i significatius d'aquest conflicte, cal remarcar la carta enviada el 23 de gener passat per Pasqual Maragall, president de la Generalitat catalana i promotor de l'Euroregió Pirineus-Mediterrani, al seu homòleg aragonès i consoci del partit socialista, Marcelino Iglesias, comunicant-li que estava disposat a firmar un conveni per al "retorn" de les obres religioses en litigi. El 5 d'abril, la consellera de Cultura de la Generalitat, Caterina Mieras, publicà una resolució que admetia el trasllat de les obres reclamades per Barbastre si s'acomplien certes condicions -que en tot cas el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, refusà immediatament en el nucli essencial-. El 19 de maig, el Parlament de Catalunya aprovà per unanimitat una moció que impedia qualsevol trasllat de les obres fins que no en fos determinada la propietat per la via civil. Acte seguit, el president del govern d'Aragó va reaccionar deixant en suspens la participació de la seva comunitat en el projecte d'Euroregió impulsat per Maragall, una suspensió que les Corts d'Aragó van formalitzar per unanimitat el 8 de juny. L'actual conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, en qui el president Maragall ha delegat la conducció del conflicte, ha manifestat en diverses ocasions la seva voluntat d'obrir vies de diàleg, estudiant amb tota atenció les diferents posicions enfrontrades.

Celebrem vivament aquesta voluntat, i per això esperem que també seran tingudes en compte i estudiades en tot el seu abast algunes dades molt emergents. D'entrada, el fet incontrovertible que les 113 obres en qüestió foren generades en l'àmbit artístic i cultural català de l'antic bisbat de Lleida, al qual van pertànyer durant vuit segles, fins al 1995. Formen part indissociable de la història i de la identitat del territori amb epicentre espiritual en la seu episcopal lleidatana, en l'òrbita de la qual troben el sentit i s'han mantingut integrades des del seu origen. En canvi, aquestes obres mai no han pertangut a la història ni a la cultura artística o espiritual del bisbat aragonès de Barbastre, ni el seu origen té cap relació amb la identitat cultural del seu antic territori diocesà. Tampoc no han estat mai en la ciutat de Barbastre, on ara es pretén que les 113 obres "tornin" -i per això s'hi construeix el nou Museu Diocesà, amb conclusió prevista per al setembre de 2008-, malgrat que es publiciti i es deixi creure que es reclama el "retorn" de les obres per a les parròquies de procedència.

Legislació religiosa, legislació civil

D'entre els nombrosos elements de reflexió i d'estudi que el procés iniciat el 1995 ofereix a tots els ciutadans -inclosos els responsables de la conselleria de Cultura de la Generalitat-, en destaquen dos d'especialment rellevants, o fins i tot inquietants, ja que transcorren per un territori farcit d'ambigüitats i procliu a la confusió: confusió entre legislació religiosa i civil, entre la "procedència" d'un objecte i la seva "propietat".

En primer lloc, el "litigi" es fonamenta en un decret emès el 1995 pel cardenal president de la Congregació de Bisbes del Vaticà, un organisme de govern eclesiàstic que, lògicament, obliga els bisbes sotmesos a la seva autoritat. Per això, quan l'administració vaticana ha decretat un canvi organitzatiu intern, com l'alteració dels límits històrics entre dues circumscripcions diocesanes, el bisbe de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, ha d'acatar la segregació de les seves parròquies i la seva annexió a un altre bisbat, amb les conseqüències que se'n derivin -sempre que afectin a les seves competències. Però de cap manera aquests decrets eclesiàstics no poden obligar les institucions polítiques i civils del país. Seria absurd, per exemple, que les autoritats de la Generalitat catalana, una administració civil i laica, se sentissin concernides a acatar els decrets, normes o resolucions de la Santa Seu, per més que es volguessin forçar les interpretacions relatives als vincles del concordat vigent entre l'estat espanyol i l'estat del Vaticà. I resultaria doblement absurd si la submissió de l'autoritat civil a resolucions eclesiàstiques impliqués una minva rellevant del nostre patrimoni històrico-artístic, com ho implica en el cas en qüestió.

No volem pas posar en dubte que el bisbe Francesc Xavier Ciuraneta hagi d'obeir, en tot allò que estigui a la seva mà, els decrets del Vaticà, els articles del dret canònic i la resta de la normativa eclesiàstica, però no hi ha cap raó perquè també ho facin els responsables de les nostres institucions civils, i en primer lloc el president de la Generalitat Pasqual Maragall i la seva conselleria de Cultura. Al contrari, ells estan obligats a vetllar pel Patrimoni cultural de Catalunya i haurien d'oposar la màxima i més eficaç resistència legal possible a fi que el Patrimoni de la nostra comunitat no sigui mutilat ni disgregat.

Eludir aquesta qüestió, o limitar-se a guardar les formes però renunciant al fons de l'assumpte -el qual consisteix a preservar el llegat patrimonial del país per a les generacions futures-, equivaldria a establir un precedent d'extrema gravetat i de conseqüències imprevisibles. Perquè aleshores fóra legítim preguntar-nos: cada cop que la Congregació de Bisbes o el dicasteri vaticà de torn decidís dividir un bisbat històric, per exemple, en tres bisbats -com ha fet recentment amb el bisbat de Barcelona-, o decidís alterar els límits entre dues o més diòcesis -posem per cas, els límits entre Solsona i Vic, per quedar-nos a l'interior de Catalunya, o bé, per considerar comunitats autònomes diferents, entre Lleida-Barbastre (Catalunya-Aragó), com ha passat el 1995, o entre Tortosa i Castelló (Catalunya-València), com podria passar anys a venir-, ¿hem d'admetre que, cada cop, l'autoritat civil haurà d'autoritzar o executar les corresponents divisions o canvis i deslocalitzacions en el patrimoni històrico-artístic, arxivístic, museístic, etc., que és de la seva competència? O hauria de fer-ho només cada cop que això convingués al dicasteri vaticà de torn, si li convenia? Costa força d'entendre, des del pensament laic, que les institucions civils i polítiques admetin entrar en aquest terreny -costa d'entendre-ho fins i tot per al cas de les entitats aragoneses, per més que elles considerin que "guanyen" 113 obres d'art-, però és encara més inexplicable que se sentin obligades a complir decisions de la jerarquia eclesiàstica quan aquestes afecten negativament un patrimoni de la tutela del qual són els màxims responsables.

Confusió entre "procedència" i "propietat"

Un segon aspecte del litigi, provocat pel decret vaticà de 1995 i encara atiat pel decret del Nunci Lajos Kada de 1998, resulta igualment alarmant. Es tracta de l'equívoca assimilació de la "procedència" d'unes obres d'art amb la seva "propietat". No hem d'oblidar que parlem sempre d'objectes ja sostrets al culte religiós i "museïtzats" fa molt de temps, dels quals no està pas en litigi la museïtzació, pròpiament. N'està en litigi només la ubicació, associada a la propietat: la històrica de Lleida, o bé la de Barbastre ara reclamada. Aquesta identificació de "procedència" amb "propietat", a part de ser una confusió pintoresca i clarament interessada per part del reclamant, pot generar un procés pervers i d'efectes insospitats.

Cal dir d'entrada que, en el seu moment, les obres avui acollides en el museu de Lleida no només estaven fora del culte, sinó en perill gravíssim de pèrdua o dispersió, raó per la qual el bisbe Josep Messeguer les va anar adquirint a partir de 1893 per formar el Museu diocesà -el segon museu diocesà d'Espanya- a les parròquies del bisbat, tant a les parròquies "catalanes" com a les "aragoneses". Notem que, en alguns casos, les obres havien arribat a aquestes parròquies procedents del desmantellament de la Seu Vella a partir de la seva transformació en fortalesa militar per l'exèrcit de Felip V, arran de la derrota catalana de 1714. Les adquisicions o permutes fetes pel bisbe Messeguer, documentades en moltíssims casos -a vegades fins i tot se n'ha conservat la factura, cosa força insòlita si tenim en compte les modalitats de formació dels museus diocesans catalans i espanyols, inclosos els aragonesos-, són una compra legal a tots els efectes, que fou feta amb la conformitat i satisfacció de les parròquies que es desprenien de les obres. El museu lleidatà les ha tingudes i conservades pacíficament i de bona fe des d'aleshores, sense que al llarg de més d'un segle ningú no les hagi reclamat mai, ni objectat, ni hagi posat en dubte la legitimitat i legalitat de la seva posessió. Per tant, s'han de considerar propietat seva amb tots els ets i uts.

El decret del Nunci Lajos Kada de 1998, declarant que les obres són encara propietat de les parròquies de procedència i que el museu lleidatà les té només en concepte de dipòsit, potser tindrà el seu valor en l'àmbit intern del dret canònic -bé que algunes autoritats eclesiàstiques també han reconegut que es tractava d'una aberració jurídica-, però no canvia per a res la lògica dels fets i no té validesa jurídica civil. No altera la realitat d'unes adquisicions fetes des de 1893 i d'una possessió ininterrompuda, pública i indiscutida des d'aleshores. La propietat d'uns objectes no es pot assignar a les entitats que fa un segle se'n van desprendre, sino a l'entitat que va adquirir-los i que els ha conservat, amb independència d'allò que el dia d'avui proclamin o desitgin i pressuposin els decrets vaticans i el mateix bisbe de Barbastre -el museu diocesà del qual no podria acreditar la propietat de cap de les obres que malgrat això ara pretén.

Introduir dubtes i sospites, el 1998 o el 2006, en la legitimitat del museu de Lleida a posseir els objectes que va adquirir fa un segle, deixant entendre que aquelles adquisicions en realitat no foren altra cosa que un mer dipòsit reversible, crearia una situació extremadament greu, que afectaria no tan sols els 113 objectes del "litigi", sinó el conjunt dels fons del museu. De fet, si aquest principi prevalgués i es portés a la pràctica, es podrien desmantellar amb molta facilitat tots els museus diocesans de Catalunya i d'Espanya, inclosos els d'Aragó. La mateixa cosa caldria dir respecte als museus diocesans d'Itàlia i de molts altres països europeus -això potser no entrava en les previsions del decret del Nunci Lajos Kada, perquè potser ja tenia pensat d'aplicar el seu criteri exclusivament al cas de Lleida-Barbastre. És evident que la confusió de "procedència" amb "propietat", mitjançant l'ús enginyós del concepte de "dipòsit" decretat pel Nunci Kada, seria una font constant d'inseguretat jurídica, generaria una dinàmica inacabable de conflictes i establiria un precedent de difícil gestió. Perquè, ¿què passaria si a d'altres museus diocesans -o fins i tot a moltes col·leccions o museus no diocesans- se'ls apliqués la mateixa dinàmica de la reversibilitat de la propietat dels seus fons, identificant-la amb la procedència? ¿Amb quins arguments, per exemple, el Museu Episcopal de Vic podria afrontar les reclamacions d'obres procedents de parròquies del bisbat de Solsona? O en general, ¿què passaria amb les possibles reclamacions de nombroses parròquies dels bisbats de Girona, de Tarragona, de Barcelona, etc., als museus diocesans respectius? De fet, cap museu, públic o privat, en quedaria al marge: tot dependria de la capacitat de pressió dels reclamants.

Difícilment el mateix MNAC podria sostreure's a aquesta dinàmica perversa: ¿estem ben segurs que no serien reclamades des dels llocs de procedència, per exemple, les pintures de Taüll o de la Vall de Boí? ¿I què passaria amb les pintures i altres obres procedents de Sigena? -sobre això, és força instructiva la peculiar presentació del patrimoni procedent de Sigena afegida al dossier "especial San Jorge 2006" del diari "Heraldo de Aragón" (23 abril 2006), titulat "De vuelta a casa" i dedicat a les 113 obres del "litigi". Tots sabem que no és gens sensat obrir la capsa de Pandora. La mateixa conselleria de Cultura no hauria de mantenir cap ambigüitat enfront d'aquesta perspectiva, o inhibir-se'n, i encara menys donar falses expectatives i afavorir processos de reclamacions en cadena, sinó al contrari, contribuir a tallar-los de soca-rel amb tota contundència.

Aquí hem de renunciar a qualsevol anàlisi de la resolució de la conselleria de Cultura de la Generalitat publicada el mes d'abril passat per Caterina Mieras, accedint a traslladar a la diòcesi de Barbastre les obres en litigi si s'acomplien certes "condicions" -en concret, nou-, però cal reconèixer d'entrada que aquestes "condicions" afirmen prèviament la unitat i integritat de la col·lecció lleidatana, la seva catalogació única i la unitat de la seva gestió mitjançant un òrgan de caràcter executiu i decisori en el qual han d'estar representades totes les parts afectades pel conflicte... Sobre el paper, la resolució potser és un prodigi de subtilesa jurídica i administrativa, i en definitiva una demostració d'enginy polític amb noms i cognoms. Ara bé, fins i tot descomptant que el bisbat de Barbastre va refusar-la immediatament de pla, ¿algú pensa de debò que podria funcionar unitàriament un museu gestionat per un òrgan com aquest i ubicat en dues o més seus, una a Lleida i l'altra a Barbastre? Algú que sàpiga alguna cosa sobre la gestió de museus i sobre la història d'aquest conflicte, ¿pensa realment que seria practicable, dia rere dia i any rere any, una entitat com la proposada en la resolució Mieras? ¿I durant quant de temps pensa que funcionaria l'esmentada entitat museística, un cop les obres haguessin estat traslladades?

La moció del Parlament de Catalunya del 19 de maig, aprovada per unanimitat, que establia la immobilització de les obres en "litigi" del Museu de Lleida fins que un tribunal civil no en determinés en ferm la propietat, va desencadenar una reacció fulminant i desaforada del president aragonès Marcelino Iglesias -reblada el 8 de juny per les Corts d'Aragó- que, almenys a primera vista, no sembla que tingui gaire correspondència ni lògica: va decidir deixar en suspens la participació aragonesa a l'Euroregió impulsada per Pasqual Maragall. En efecte, costa de veure que la conveniència general de la comunitat aragonesa a participar a l'Euroregió, o a no participar-hi, pugui tenir cap relació intrínseca important amb el "litigi" per 113 objectes artístics. Una reacció tan sorprenent potser seria més explicable si hipotitzéssim que el govern aragonès es mogué diguem-ne "per despit", a causa de la frustració d'unes expectatives concretes sobre les 113 obres; aleshores, ¿podríem pensar que certs continguts de la carta adreçada per Pasqual Maragall al president d'Aragó el 23 de gener de 2006 potser van ser interpretats com un compromís rotund i van generar un excés d'expectatives? Per ara, només podem mantenir oberta la hipòtesi.

L'enutjosa situació de tensions entre sectors de les comunitats catalana i aragonesa creada arran del decret vaticà de 1995, a més de profundament lamentable, és paradoxal, perquè no respon a cap realitat d'enfrontament entre els ciutadans -i menys que ningú els ciutadans de la Franja- i perquè el govern d'Aragó mai no havia tingut un president tan ben predisposat al diàleg i a una franca entesa amb Catalunya com Marcelino Iglesias. Però tampoc no és just el seu comentari dolgut, reiterant el tòpic que enfronta els "catalans poderosos" als "aragonesos desemparats" -"desde Cataluña recibimos el mensaje de una cierta ignorancia, del vecino poderoso, más rico, que te ignora y que considera que lo que pasa más allá de sus fronteras es de otra dimensión", recollia el diari "La Vanguardia" del 25 de maig de 2006. No és just el mateix sentiment de greuge, perquè precisament en aquesta qüestió la realitat va notòriament en el sentit contrari: tot l'espectre combinat del poder eclesiàstic i del poder civil -des de les instàncies del Vaticà, amb l'Opus Dei, la Nunciatura apostòlica a Madrid i la Conferència Episcopal espanyola, fins a les instàncies de l'estat espanyol i del seu Ministeri de Justícia, tant amb el govern del PP com, abans i després, amb governs del PSOE-, han beneficiat objectivament, des de l'inici del procés fins avui, els interessos de Barbastre i aragonesos en perjudici dels de Lleida i catalans.

En resum, des de la lògica i el sentit comú costaria d'entendre que la Generalitat de Catalunya es plegués a decrets de l'administració eclesiàstica vaticana -de la Congregació de Bisbes o del Nunci de la Santa Seu- sense sotmetre'ls als requisits de la validesa jurídica civil, però a més, també costaria d'entendre que s'admetés de replantejar ara la legitimitat de la propietat dels museus diocesans sobre les obres que van adquirir fa gairebé un segle i que han conservat pacíficament fins avui. I en el cas que hi haguessin raons d'una altra mena per donar graciosament les 113 obres del "litigi" al museu de Barbastre -on mai no han estat-, algunes raons que encara no haguessin emergit, algú hauria d'explicar-les als ciutadans.


http://www.iec.cat/butlleti/93/garriga.htm

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Portalcat el Dt Jul 12, 2016 6:59 pm

Carles Camp. Madrid sí que paga els traïdors: el cas de Sixena


El monestir de Santa Maria de Sixena es troba en aquella zona de Catalunya que anomenem Franja de Ponent, que és la part de Catalunya que Javier de Burgos iniquament va posar sota control de províncies aragoneses el 1833.

És un monestir molt antic, fundat en el segle XII. Acabada la Guerra d’Espanya del 1936-39 (coneguda pel malnom de Guerra Civil), el monestir de Sixena, com la gran majoria d’edificis religiosos situats en zona republicana, havia sofert greus desperfectes a mans dels criminals incontrolats de la FAI.

L’agost de 1936, després del saqueig, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol va visitar el monestir, que havia quedat força malmès, particularment els frescos, enfosquits pel fum dels incendis. Gudiol va tornar a Barcelona a cercar fons per a rescatar l’art de Sixena. Va aconseguir 4.000 pessetes, que li va donar el llavors conseller de cultura Ventura Gassol, xifra molt alta per a l’època i molt més en plena guerra; a més de pagar-li dos tècnics especialistes en aquestes tasques. Es pot dir que els catalans s’ho van treure del plat per pagar aquesta restauració. Val a dir que el govern de l’estat va aprovar l’operació.

Amb l’ajut de la població de Vilanova de Sixena, es van arrencar les pintures i es van dur a Barcelona, on es van guardar a la Casa Amatller. El 1940, van ser depositades de forma segura al MNAC i van ser restaurades el 1943 pel mateix Gudiol, acabat de tornar de l’exili. El 1960, el qui era llavors director d’aquest museu, Josep Maria Ainaud de Lasarte va promoure el rescat de la resta dels frescos que encara hi havia a Sixena. D’acord amb les autoritats de llavors, l’estat, l’ajuntament de Vilanova de Sixena i de la mateixa comunitat, la resta de frescos i la resta d’obres d’art també van ser dutes a Barcelona, restaurades i posades sota protecció.

El sostre del monestir es va ensorrar el 1990. Si Catalunya i els catalans no hi haguessin intervingut, totes les obres d’art de Sixena s’haurien perdut per sempre.

El 1992, el llavors conseller de cultura de la Generalitat, Joan Guitart, va cedir les obres d’art del monestir a la Generalitat a perpetuïtat. El pacte només es trencaria si les obres no estaven ben custodiades, que no és el cas. La cessió va venir acompanyada pel pagament de 40 milions de pessetes.

Com a conseqüència de la gran davallada de vocacions religioses, la comunitat de Sixena havia envellit molt. El 1980, les monges van ser traslladades a Barcelona, a Vallvidrera, amb les companyes de la seva orde, on hi romandrien fins la seva mort. La darrera va morir l’any 2000.

Catalunya no tant sols va tenir cura de les obres d’art d’aquest monestir, sinó també de les persones. Durant totes aquestes dècades, a Aragó, ningú va moure un dit ni es va preocupar absolutament de res, ni es va gastar un sol cèntim ni en rescatar, ni en restaurar, ni en conservar aquestes obres d’art. Si s’haguessin deixat les obres d’art del monestir sota la responsabilitat dels aragonesos, aquestes ja s’haurien destruït, no existirien. Si Catalunya no hagués acollit les monges del monestir, ves a saber on haurien anat a parar.

Ara, amb la feina feta, els diners gastats, tot el treball fet i les monges ja mortes, els aragonesos, en comptes d’agrair la feina feta per Catalunya, tenen la barra i el cinisme de parlar d’espoli i exigir-ne el retorn a Aragó; retorn d’uns objectes que, cal insistir-hi i remarcar-ho, si no fos per Catalunya ara ni tant sols existirien. Òbviament, no diuen ni una paraula de compensar Catalunya d’alguna manera per les despeses i enrenous provocats pel rescat, trasllat i conservació de totes aquestes obres d’art.

Els tribunals espanyols -no podia ser d’altra manera-, els han donat la raó. No han tingut en compte cap dels arguments de la Generalitat, entre els quals un de ben objectiu: un nou trasllat malmetrà, de ben segur, les obres de forma definitiva i potser irreparable. Fins l’advocat dels aragonesos ha dit públicament que vindrà a recollir les obres amb un camió especialitzat, com si es tractessin de sacs de patates.

Tant se’ls en donen les obres d’art, el que és important és humiliar a Catalunya i premiar els aragonesos que, de tenir una identitat i un idioma propis i d’haver defensat, fins al 1714, els seus drets, els seus furs i el seu autogovern davant el rei de Madrid, les seves autoritats i la inquisició castellana, han passat a sotmetre’s de gust a l’estat espanyol. Hi ha aragonesos enterrats al Fossar de les Moreres, aragonesos que sabien què hi havia en joc, també al seu país. Però d’aquest aragonesos, pel que sembla, no en queden gaires

Potser Roma no pagava els traïdors, però Madrid, pel que es veu, sí que ho fa.


Carles Camp
12/07/2016

http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02902

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Re: Traïció a la vaticana (espoli del Museu Diocesà de Lleida)

Missatge por Contenido patrocinado Hoy a las 12:52 pm


Contenido patrocinado


Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
Pots respondre a temes en aquest fòrum