"La noia ocell" de Carme Folch

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

"La noia ocell" de Carme Folch

Missatge por Portalcat el Dj Jul 22, 2010 5:26 pm

La Lluna volia volar. Des de ben petita mirava els ocells com passaven vora el sol i travessaven els núvols. De nit, es passava hores embadalida, davant la finestra de la seva habitació, mirant els estels i les nits de lluna plena, li agradava anar a mirar-les des del terrat.

Moltes nits somiava que era membre d’una família d’ocells i que aquests, li ensenyaven a moure els braços, com si fossin ales per fer impuls i de vegades, notava que es desprenia del llit i s’enlairava per l’habitació, tot movent els braços amunt i avall, i era llavors quan els movia més de pressa i amb més força per veure si aconseguia travessar el sostre i sortir volant rumb els estels, en les suaus nits d’estiu, empesa per la dolça brisa que entrava per la finestra entreoberta. Però com que cada cop els seus braços més i més ràpid movia, es despertava emmarada de calor i comprovava que tot havia sigut un somni. Quina decepció!.

La Lluna volia volar. Era una noia espavilada i desperta. Els seus pares de seguida havien fet cas a les peticions de la petita i estimulaven la seva imaginació tot regalant-l’hi contes d’aviadors o d’astronautes. Els feia gràcia que un dia la seva filla possés un peu al satèl•lit terrestre que duia el seu nom: la Lluna, com van fer Amstrong i companyia aquell gloriós dia dels anys 60. -Aquesta noia és molt valenta. No m’estranyaria que fes carrera espacial!, es deien cofois els seus pares.
La Lluna vivia en un barri petit, d’una ciutat petita i ja de ben menuda, insistia a obrir horitzons; sempre volia anar un carrer més enllà, pujar més amunt i saltar més lluny que les seves amigues. – Ai, aquesta noia, sembla un xicotot!, feia sovint la seva àvia. Les seves amigues disfrutaven deixant-se endur per les iniciatives arriscades de la noieta: ella era sempre la que proposava els jocs i la que distribuïa els papers. Les amigues, fascinades per la imaginació i iniciativa de la noia, es deixaven endur i cofoies es submergien en els móns fantàstics de la seva amiga que era, quasi sempre, la tripulant de la nau espacial. Ja no quedava gairebé ni un racó de l’habitació de la Lluna sense un mòbil de planetes o fotografies i pòsters de naus espacials, avions, ocells i fins i tot éssers fantàstics i mitològics amb ales això sí, era l’única condició indispensable per ésser penjat en el “mosaic d’honor”.
La Lluna, doncs, va créixer així entre fantasies i somnis de llibertat i cels eterns.

Com a tot jovent, arriba un moment difícil en la vida humana: la pubertat. I la Lluna no va ser una excepció, sinó ans el contrari: un cas claríssim de rebeldia i d’autoafirmació i pèrdua de la personalitat. Arriba aquell moment en que a més dels canvis físics, un jove es replanteja moltes coses: veu que no entén o no comparteix gens del que passa al seu voltant i sovint, s’hi rebel•la, només pel fet de fer-se escoltar i veure. Els pòsters i fotos d’avions, ocells i naus varen ser substituïts per motius polítics, revolucionaris, ideològics i sobretot musicals. Tota aquella passió aèria s’esvaïa i al seu lloc hi havia una por irracional al desconegut, al món, al vast horitzó que s’estenia davant seu, a la llibertat. La Lluna va veure que no era més que un gra de sorra a l’univers i aquella petitesa i insignificança la va omplir de preguntes i de pors. El cel esdevenia un element amenaçador: tota aquella grandària i amplitud podia deixar-se caure i esclafar-la en un no-res. Ja no es sentia la reina del món, la noia de la pel•lícula, la que no tenia por d’anar més enllà, més ràpid, més amunt. Tot d’una, es donà compte que no era capaç de moure’s. El món l’aterria. Va agafar pors a tot: a les alçades, a la malaltia, a la mort, als avions, als espais petits. Vivia en un espai petit: una casa petita, en un barri petit d’una ciutat petita. Se li queia al damunt. No li agradava i volia sortir, desfer-se’n, volar!. Però no podia, es sentia clavada a terra. Enyorava aquells dies que es sentia capaç de tot. Ara les pors la lligaven i la paralitzaven. Per què? Es demanava. No sabia la resposta. Repassava la seva vida i no recordava en quin fatídic moment va canviar aquell ímpetu per la presó opressora de la por. I no entenia per què deixava que la dominés i per què no podia desfer-se’n per més que ho intentés.

Ara es dedicava a somniar, a fer plans, viatges i mil destinacions exòtiques però a l’hora de materialitzar-los sempre es feia enrere, posant qualsevol excusa, i es maleïa per la covardia que sentia i la por. – quants avions surten al dia al món, i quants tenen algun problema? Malgrat es volgués consolar amb estadístiques, la por l’impedia fer el pas. Sempre havia desitjat volar i tenia aquells somnis de petita molt presents i no podia entendre com en qüestió de pocs anys havia canviat tan radicalment la seva opinió sobre aixecar els peus de terra, i sense motiu. Les seves amigues, les que es deixaven portar pels seus jocs d’infants quan comandava les naus a l’espai exterior i els avions que donaven la volta al món, li explicaven tots aquells viatges meravellosos que feien amb altres amigues o els romàntics viatgets amb el nòvio.

Els anys passaven i la Lluna, ja una dona jove, cada cop es tancava més en sí mateixa. No volia sentir a parlar les meravelles dels viatges de les amigues, no volia que li demanessin amb ella l’opinió o que els expliqués l’últim destí exòtic on havia estat: les Illes Medes quan les amigues li explicaven les meravelles de les Seychelles o les Bermudes. La Lluna es moria d’enveja i de ràbia. Volia però no podia. Fins i tot havia deixat de relacionar-se amb nois per por a que li demanessin de fer un viatge d’aquests.
Es va muntar una vida de vols imaginaris: anava a les agències de viatge i demanava els catàlegs i recorreguts del viatge que volia fer. Viatjava per catàleg. – més segur i barat, pensava tot consolant-se.

Es sentia presonera, trista i patètica: - un ocell sense ales. No donava crèdit a com havia acabat així, sola i trista, plena de pors que l’immobilitzaven i que no la deixaven viure de debò. Ara mirava els núvols del capvespre amb nostàlgia, somiant aquells viatges espacials i les voltes al món que havia fet dins el seu cap, quan era petita, i que un dia estava segura faria de debò.
Un dia, quan estava en el seu balcó veient un capvespre increïble, va desitjar tenir ales i volar cap aquell infinit, aquella immensitat. En aquella sensació màgica va córrer cap a l’armari i va recuperar els seus antics mòbils. Va agafar el globus terrestre i el fa fer girar i girar i girar i amb el dit va assenyalar un punt en l’espai: Toga. Què punyetes o on parava Toga?!. Poc li va importar. Aquella tarda, tot mirant el cel i l’infinit que es dibuixava des del seu balcó va retrobar la nena petita valenta i decidida que es volia menjar el món. Va fer el cor fort i el dia següent tenia a les seves mans un bitllet d’avió cap a Toga.

La por dels instants següents li volia fer tornar, trencar, i oblidar però ella s’havia decidit deslliurar-se de les cadenes de la por que l’ancoraven a la seva petita ciutat del seu petit país i no deixaven veure el gran món que es perdia culpa seva. Li calia retrobar aquella nena per trobar la força de tirar endavant i desfer-se d’aquella inútil por i ofec que durant anys l’havien ancorat al barri i no la deixaven conèixer món, ni a si mateixa i créixer com a persona, coneixent noves formes de vida, ja que viatjar es cultura, i un viatge sempre ofereix noves formes de fer que fan replantejar el mode de fer propi. Les persones es coneixen i llavors s entenen i sovint els paisatges que amaga el nostre planeta blau bé es mereix una visita: la casa del món. Sabeu què? La Lluna va trobar encisador el copilot, que li va donar certs consells per poder volar sense por, i des d’aleshores la Lluna ha trobat l’amor al cel i també el seu mitjà de vida, ja que va abandonar la seva trista feina d’oficina, on tenia tot l’escriptori ple de fotografies de llocs exòtics, per la visita d’aquests indrets tan especials i es va fer auxiliar de vol en l’aerolínia, on treballava el seu xicot. Recordeu que l’amor obra miracles i les pors es poden vèncer si un s’ho proposa, només cal voler desfer-se de les cadenes i començar a caminar.


de Carme Folch: "La noia ocell"
http://laparkercat.blogspot.com/
avatar
Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3515
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 32
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum