LA ENGINYERIA MILITAR A LES CRÓNIQUES CATALANES

Veure tema anterior Veure tema següent Ir abajo

LA ENGINYERIA MILITAR A LES CRÓNIQUES CATALANES

Missatge por Portalcat el Dg Maig 16, 2010 2:07 pm

ELS ENGINYERS A LA CONQUESTA DE MALLORCA

Anem a veure ara com operaven els enginys i com es coordinava l’acció a una gran empresa bèl·lica. Per això, res millor que seguir el relat de la conquesta de Mallorca, tan minuciosament descrita al Libre dels feyts de Jaume I i a la Crònica de DescIot. Cal dir que ambdues narracions coincideixen en presentar el desenvolupament dels fets, per bé que un text i l’altre es complementen. Mentre el Libre dels feyts ens revela els designis del comandament a cada fase de la conquesta, reflectint les opinions del rei i dels seus capitans als consells, Desclot ens explica, en canvi, vius episodis del que succeïa a la línea de combat i, en aquest sentit, ens subministra detalls preciosos pel nostre objectiu.
Efectuat el desembarcament i rere les primeres batusses a camp obert -en una de les quals moren els Montcada- l’host ha plantat el seu campament davant les muralles de la ciutat i es disposa pel setge. Aquí es on entraran en joc les màquines de guerra i tots els recursos de l’enginyeria militar.
La ciutat de Mallorca –la actual Palma- estava totalment envoltada de muralles i fossats. No hauria estat fàcil per l’exèrcit catalano-aragonès sostenir un assetjament perllongat cercant una rendició per gana i per set, ja que es trobava molt allunyat de les seves bases, a una illa hostil, cosa que hauria de dur grans dificultats d’aprovisionament i, per suposat, la impossibilitat de comptar amb reforços i tropes de refresc si la campanya es perllongava. No hi havia més remei que resoldre el problema per la via ràpida, mitjançant un gran desplegament dels mitjans amb que comptava l’enginyeria de l’època.
Tant bon punt restà establert el campament, el rei mana que tirin "els ginys e els trabuquets" (Desclot). Els enginys que es mencionen en aquest primer moment son quatre: dos trabuquets, un fonèvol i un manganell turquès. D’aquestes màquines, havien vingut ja fetes i transportades a les naus un trabuquet i el fonèvol, al que el Libre anomena indistintament almajànech. Els homes de Marsella, que venien en quatre o cinc naus, s’oferiren al rei per construir un trabuquet, utilitzant per aquesta finalitat fusta de l’arboradura dels seus vaixells.
Els defensors sarraïns havien vist ja descarregar les màquines de les naus i s’apressaren a construir, per la seva banda, dos trabuquets i catorze algarrades que degueren d’emplaçar damunt la muralla, ja que es veien des del camp dels atacants. Ens diu el Libre que una d’aquestes algarrades morisques era la millor que s’hagi vist mai, doncs els seus trets arribaven a travessar cinc o sis tendes. En compensació, un dels trabuquets cristians duts per mar abastava molt més que els de l’enemic.
Així doncs, des del primer moment del setge resta engatjada una lluita d’artilleria.
En aparèixer les màquines sarraïnes, les màquines cristianes dirigiren els seus trets en vers elles i aconsegueixen avariar els trabuquets, així com obrir alguna bretxa al mur. Quan els sarraïns sofriren aquesta destrossa, es valgueren d’un ardit per evitar que els assetjants continuessin disparant damunt les seves màquines malmeses. I l’expedient va consistir en agafar a tots els cristians que vivien dins de la ciutat i exposar-los al mur, precisament al lloc on eren els trabuquets, per privar als assaltants de dirigir cap allà els seus trets, però no per això recularen aquests en l’atac, doncs el consell del rei amb els seus barons decidí que per aquesta raó no podien aturar la seva acció i que si algun cristià moria, la seva ànima aniria de dret cap a Déu. Es de destacar que, segons ens diu Desclot, cap dels cristians penjats al mur va patir cap mena de mal, raó per la qual els sarraïns optaren per retirar-los d’allà i ficar-los a la presó.
Ara bé, aquest encreuament de trets no podia tenir cap més efecte que el d’anar afeblint lentament la fortificació i produir algunes baixes, i a don Jaume li corria pressa el posar en marxa algun mitjà d’aproximació a les muralles per obrir camí a l’assalt. Aleshores comença la guerra de mines, els treballs de les quals han d’ésser protegits per les màquines balístiques.
En primer lloc, Jaspert de Barberà va construir "un mantell que anava damunt de rodes", es a dir, un mantellet o barrera mòbil per anar avançant amb ell i protegint als treballadors que realitzaven l’obra. D’aquesta manera feren una "casa coberta", o sigui, un corredor cobert amb cledes, segurament de fusta i branques, que sortia del lloc on eren els trabuquets i es dirigia vers el fossat.
El comte d’Empúries, al que veiem al relat com el més entusiasta promotor d’obres d’enginyeria, va posar un altre mantellet al costat del fossat i sota la seva empara començà l’excavació d’una mina. El mateix feu el rei Jaume a un lloc diferent. I així van progressant vers les muralles tres vies protegides: la de Jaspert de Barberà pel damunt del terra i les dues caves del rei i del comte per sota terra.
Els treballs avançaven gràcies a que els homes d’armes no refusaven el participar en tasques servils com l’excavació o com el carreteig de pedres per les màquines. La seva prestació diligent s’estimulava amb les predicacions d’un dominic anomenat fra Miquel i per les benediccions de fra Berenguer de Castellbisbal.
El rei ordenà també circumval·lar el campament amb tanca i fossat, deixant únicament dues portes per les que entraven i sortien els homes que venien a treballar de dia i per la nit es retiraven a dormir a les naus.
Les màquines de guerra haurien d’exercir un altre paper a conseqüència del incident amb el cabdill sarraí al que el Libre anomena Ifan­til·là, i del que Desclot en diu En Fatitlà o En Fatil·la i el nom del qual seria Fath-Ellah o Fatih-Ellah. Aquest guerrer es fortificà amb els seus homes a una muntanya des del que talla el curs d’aigua del que s’aprovisionava l’exèrcit catalano-aragonès. Una expedició de càstig llençada contra ell el prengué i va desfer la seva tropa. I aleshores a fi de desmoralitzar l’enemic, entraren en acció les màquines, llençant al interior de la ciutat el cap de Fatih-ElIah segons el Libre dels feyts i ni més ni menys que quatre-cents dotze caps de sarraïns morts, segons Desclot.
Molta impressió degueren de causar aquests macabres projectils, donat que a continuació el rei sarraí de Mallorca presentà proposicions per a una rendició, en la que naturalment cerca els millors avantatges, raó per la qual els consellers de Jaume I no les consideren acceptables.
Mentrestant el paborde de Tarragona havia fet una altra cava molt gran, amb la que s’aconseguí l’enderrocament d’una torre, arrossegant en la seva caiguda a tres sarraïns. L’esfondrament causat en incendiar els apuntalaments subterranis rebé ajut aquest cop mitjançant l’expedient de lligar una gúmena, o sigui una corda gruixuda, al peu de la torre i tibar de ella arrencant les pedres enèrgicament.
Aquesta cava havia estat oberta per argenters, i es dedueix que es tractava de miners de les explotacions de plom argentífer de Bellmunt i Falset.
Cercant sempre el mitjà d’apropar-se tant com fora possible a la muralla per diversos llocs, dos homes de Lleida anomenats En Proet i En Joan Rixo, amb un altre company, s’oferiren al rei per
Reomplir el fossat, posant-hi capes alternes de llenya i de terra. El treball durà quinze dies i els sarraïns no ho pogueren impedir pel fet de que ben a prop estava l’host protegint aquesta tasca.
La reacció dels assetjats es manifesta en una acció de contra­caves. Un diumenge, mentre esperava el dinar, s’entretenia el rei amb el bisbe de Barcelona i altres cavallers mirant com tiraven les màquines, quan es fixà en que sortia fum per la part del fossat. Era la sortida de una cava feta pels sarraïns, novetat que li causà gran preocupació. Immediatament envià a cent homes armats i proveïts d’aixades per que desviessin la sèquia que subministrava l’aigua al campament i la dirigissin vers aquell punt del fossat, amb la qual cosa s’aconseguí apagar el foc sarraí.
Una altra contra-cava dels sarraïns va anar a donar de ple a una de les que tenien els cristians. Hi hagué lluita al seu interior i els catalans foren desallotjats de la seva excavació. Però el rei envià a la boca una ballesta de torn que ferí als dos primers atacants, malgrat que anaven amb escuts, la qual cosa provocà la retirada de tots a la ciutat.
A tot això, entre els consellers del rei comença a estendre’s cert penediment per haver refusat la proposta de rendició del sarraí, per la qual cosa Jaume I decideix tallar aquest principi de desmoralització intensificant els preparatius per l’assalt final.
D’italià Nicoloso d'Albenguena construeix un castell de fusta pel rei i un altre castell es fet pel comte don Nuno Sanç aprofitant les restes de dos trabuquets desballestats. Mentre intenten apropar-los al fossat, un trabuquet sarraí trenca una pota al ja citat Arnaldàs, que resta avariat, per la qual cosa se l’intenta substituir pel trabuquet de Marsella, que sembla ser que no s’usava en aquells moments. Però la màquina havia quedat enfonsada al fang produït per la pluja i durant tres dies no aconseguiren bellugar-lo de on era per emplaçar-lo degudament. Aquesta dada palesa ben clarament fins a quin punt eren pesants aitals enginys.
N’Arnaldàs restà arreglat i tornà a llençar els seus potents trets als murs, a la ciutat i on volien. No hi ha cap mena de dubte que n’Arnaldàs era una màquina eficient i estava menada amb habilitat.
Tots els homes de l’host es posen a fer una cava prop de la del comte d’Empúries. La vigília de Sant Andreu la cava del comte produí la caiguda de vint braces del mur major. Degué de succeir per la nit, com aconsella Eiximenis, donat que la tropa se’n adonà en llevar-se el dia del dit apòstol - divendres, 30 de novembre de 1229 - i immediatament els homes s’armaren i es llençaren a l’assalt per la bretxa.
De tota manera, l’atac resultà infructuós, després d’un dur combat, perquè els sarraïns, en previsió de l’esdeveniment, havien alçat dins un altre mur de tres braces d’alçada, coronat amb cadafalcs de fusta e balestarias, es a dir, sageteres.
El comte d’Empúries tenia una decidida vocació de sapador i, sense perdre temps, feu descalçar el mur i la torre de ponent, apuntala la mina, li cala foc i aconsegueix que caiguin al fossat la torre i el mur. Tot això en poques hores, donat que l’enderrocament es produeix al matí del dia següent, dissabte.
Es pren l’acord d’atacar per allà el diumenge, després de sentir missa i combregar. La batalla durà des de el matí fins el vespre. Uns tres-cents cristians - segons Desclot -, i molts més després d’ells aconseguiren entrar a la ciutat, però finalment foren refusats i llençats al fossat, on els caigué al damunt una pluja de pedres, llances, calç viva i fem podrit. Després d’aquesta descripció, no crec que Desclot sigui molt imparcial en donar com a balanç del combat només nou morts cristians per tres-cents de sarraïns.

Després de la desfeta, torna el comte d’Empúries a descalçar una altra torre, fent-la caure. Això degué de succeir el diumenge 2 de desembre i la torre estaria prop de la porta anomenada Bab-al-Kofol, coneguda després com porta de Santa Margarida, doncs es en aquest sector on es concentraren les accions de l’exèrcit conqueridor.
Ens ha dit anteriorment el cronista que s’havien preparat moltes escales molt grans i arribava el moment d’emprar-les. A la cava gran del comte d’Empúries es concentrà un bon nombre de cavallers i servents que a traves de ella degueren sortir al fossat i iniciaren l’escalament, arribant a pujar a la muralla uns dos-cents i fent fugir momentàniament als defensors. Però els que venien darrere no s’atreviren a pujar i els sarraïns contraatacaren fins llençar des de el mur als que l’havien guanyat, morint-ne trenta-tres d’ells.
Hi ha, després, un període de gran activitat bèl·lica en el que tothom empren iniciatives: uns disparen amb els enginys, altres combaten els murs o descalcen la portalada fins aconseguir enderrocar la volta i calen foc a les portes, que eren de ferro i caigueren al fossat.
Entrats a desembre, el comte d’Empúries disposa una altra cava en direcció a la barbacana, confiant-la a Oliver de Térmens. Caigueren tretze braces del mur de la barbacana, obrint un pas pel que es podia arribar a peu pla fins la muralla major.
Aquí es repeteix l’episodi del encontre amb la contra-cava morisca, així com la construcció d’una cava duta a terme pel paborde de Tarragona, que fa caure més de deu braces del mur major. Dóna la impressió de que en Desclot altera l’ordre dels fets i relata aquests mateixos esdeveniments dos cops.
El castell de fusta de don Nuno està ja aparellat, però no hi ha manera de moure’l pel fet d’estar ficat al fang. Al cap de vuit dies, passat el temporal, els de Marsella aconsegueixen treure’l mitjançant cabrestants. El cobreixen amb matalassos i per la nit l’apropen al fossat. En veure’l els sarraïns, comencen a llençar-li pedres fins arrencar-li totes les proteccions que li havien posat. En vista d’això, s’opta per cobrir-lo amb xarxes de les naus, que contenen millor els projectils, i d’aquesta manera, els ballesters que van al capdamunt del castell esbargeixen de gent amb els seus trets la part del mur que dominen.
Quan es tracta de reomplir el fossat amb i terra per que el castell s’apropi a la muralla és quan Desclot esmenta l’episodi de la cava musulmana i la desviació de la sèquia per ordre del rei, que ja hem narrat. Això confirma que a Desclot no es molt segur l’ordre dels esdeveniments.
De la manera que fos que succeís, fins aquí hem vist l’actuació de l’enginyeria amb diversos mitjans màquines pedreres, caves i castells de fusta principalment. Tot això havia esberlat la fortificació per diversos punts. També estava greument malmesa la moral dels assetjats, sabedors de que una bona part de l’illa s’havia sotmès ja al rei d’Aragó.
La situació s’havia de resoldre d’una vegada i Jaume I, amb la seva sàvia prudència i el seu juvenil entusiasme, va saber trobar el moment més propici pel gran atac final. Aquest es donà el darrer dia de l’any 1229. Un soldat de Barcelona trepà al mur amb un penó i el col·locà al capdamunt d’una torre, amb l’ajut d’uns altres cinc que desallotjaren d’aquell punt als guardians. Rere d’ells entrà a Mallorca la infanteria i darrere la cavalleria. Era l’hora del combat cos a cos dins els murs, tant temps desitjat.
Havia acabat la missió dels enginyers, del imaginatiu italià Nicoloso, del gran sapador comte d’Empúries, i de tota la resta els noms dels quals no coneixem.
L’acció combinada dels enginys havia decidit la sort de la ciutat de Mallorca en un setge magistralment dirigit per Jaume el Conqueridor que en plena joventut, essent gairebé un noi, es revelà com un estrateg genial.
Pel fet d’ésser l’empresa de les armes catalanes de la que tenim més detallada informació, ha estat també la més estudiada. Des del punt de vista tàctic l’analitzà, amb gran competència, el tinent coronel d’artilleria don Miquel Ribas de Pina a un llibret titulat "La conquista de Mallorca pel rei En Jaume I" i publicat a Mallorca el 1934, De ell prenem el plànol reproduït ací, en el que es situen les caves, els enginys i els moviments d’atac, interpretant sobre el terreny els texts de les cròniques.
De la mateixa manera hauríem pogut presentar altres episodis en els que l’enginyeria tingué un paper rellevant al llarg de la conquesta de València i especialment al setge de Burriana, o bé al setge de Balaguer per Jaume I el 1228, o en el poderós assetjament a que va posar a Girona Felip l’Ardit de França el 1285, o en la campanya del Rosselló duta a terme per en Pere el Cerimoniós. Tots aquests fets i d’altres més han estat al·ludits al nostre treball, però en cap d’ells s’empraren enginys tan variats ni amb tanta coordinació com a Mallorca.
Com molt bé explica el general don Lluís Faraudo de Saint­Germain al seu discurs d’ingrés a aquesta mateixa Reial Acadèmia de Bones Lletres, sobre el tema "Semblanza militar de Jaime el Conquistador" (12 de juny de 1941), la maquinària bèl·lica, que havia assolit grans progressos al mon clàssic, fou oblidada per l’Europa occidental després de l’ensulsiada de l’Imperi romà. En canvi, seguí desenvolupant-se entre els bizantins, tan afeccionats a la mecànica.
Ells tornaren a transmetre els seus coneixements als pobles mediterranis, tant d’Orient com d’Occident.
La notícia més antiga de l’ús d’enginys balístics a la Catalunya medieval es refereix a la primera i efímera conquesta de Mallorca per Ramon Berenguer III, a qui sembla ser que li aportaren aquests elements bèl·lics els seus aliats pisans a aquella empresa. Pocs anys més tard els utilitzava el rei aragonès Alfons el Bataller en la presa de Saragossa.
A la importació pisana caldria afegir l’exemple de l’enemic, es a dir, dels àrabs, que positivament coneixien i usaven aitals mitjans de combatre, així com la difusió que aquests assoliren com a conseqüència de les Creuades.
No és estrany que s’intensifiqués i es perfeccionés la construcció de màquines, la utilització de les quals per les armes cristianes coneix el seu apogeu al segle XIII, sota els regnats de Jaume I a la Corona d’Aragó, Ferran III el Sant a Castella i Sant Lluís a França.
A la Crònica de Pere el Cerimoniós sona el primer tret de canó. Les seves naus duen bombardes en enfrontar-se amb les del rei de Castella davant de Barcelona. Durant el segle XIV s’havia generalitzat l’ús de la pólvora, molt més eficaç en les seves aplicacions bèl·liques que d’antiquíssim "foc grec" i que els enginys per llençar pedres.
També Francesc Eiximenis anomena al costat de les màquines pedreres la bombarda "que fa gran soroll i espanta molt a les gents". Aquesta frase sembla indicar que, de moment, el seu efecte era més psicològic que material i que els damnatges eren, sobretot, en el terror que produïa la novetat del seu espetec.
Però aviat es va anar perfeccionant la tècnica d’artilleria i imposà una reforma radical als mètodes de guerra, especialment en l’art de la fortificació.
Els castells han de transformar la seva arquitectura per a defensar-se de les noves armes i també per a donar cabuda dins dels seus murs a les peces d’artilleria.
Durant un temps coexisteixen les velles màquines amb les modernes armes de foc, essent el segle XV una època de transició, tant pels artificiers, que van variant i millorant els tipus de canons, com pels arquitectes de castells.
Als primers anys del segle XVI i a la Catalunya de l’altra banda dels Pirineus, a Salses, tres o quatre llegües al nord de Perpinyà, el castellà Ramírez construeix el primer castell que ja no pretén dominar el terreny en alçada, sinó arraulir-se al terra per protegir-se millor de les poderoses armes de l’Edat Moderna. Ja no tindran els castells torre de l’homenatge que senyoregi el país, ni tampoc merlets ni matacans. Els baluards i les casamates desenvoluparan una ciència munitòria molt més complexa, codificada al seu dia pel mariscal de Vauban. S’uniformitzaran les fortaleses, perdent aquella peculiaritat de la que gaudia cada castell respecte a la resta, en l’Edat Mitjana.
I les guerres hauran guanyat en tècnica el que han perdut en color i en el que tenien de pintoresc. Per això ens atrau i ens emociona la gallarda estampa d’aquells primitius enginyers militars les gestes dels quals hem seguit a través de les quatre grans cròniques de Catalunya






http://estat-catala.editboard.com/consultes-i-suggeriments-al-partit-f7/un-avanc-de-la-nova-web-t834.htm

Portalcat
Admin

Nombre de missatges : 3502
Fecha de inscripción : 30/10/2009
Edad : 31
Ubicació : Barçalona

http://portalcatala.forocatalan.com

Tornar a dalt Ir abajo

Veure tema anterior Veure tema següent Tornar a dalt


 
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum